dijous, 10 de setembre del 2026

Elisa Beni

                   El fitxer policial antifeixista     


                                                                                                 "Un polític liquidat, un intrigant gastat és sempre el més miserable del món"

Stefan Zweig

El problema és que, quan la ultradreta arribi al poder, la ciutadania no serà capaç de distingir-la. Arribats a aquest punt —darrere els murs, els ministres assenyaladors i insultadors, el menyspreu del Congrés i les institucions, la desqualificació de l'adversari—, el govern més antifeixista de la història, el que lluita contra la brama i el fang, ha posat la cirereta creant un fitxer policial de periodistes. Tot en pro de la Memòria, perquè els que van tastar caudillo bé que saben el que era això. Un fitxer ideològic de periodistes. Un fitxer sobre el que pensen els periodistes de l'amnistia. Un fitxer sobre llur desafecció o llur adhesió indestructible al líder. Un fitxer inconstitucional, inacceptable, en mans del ministeri que controla les policies i fins i tot Pegasus. Potser els sembla una anècdota, però és d'una gravetat summa, sobretot perquè no sabem per a què, ni per a qui, ni amb quina finalitat es va fer aquest fitxatge de periodistes, que, segurament, no són només madrilenys.

En un document amb capçalera del Ministeri de l'Interior apareixem desenes de professionals classificats en funció de la nostra posició crítica, neutra o genuflexa davant Pedro Sánchez. Per crear-lo el 2023, es va convocar una reunió en la qual van participar una quinzena de persones, incloent-hi alguns membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat. D'aquesta nodrida concurrència va sortir l'elaboració d'un document l'existència del qual ahir es va reconèixer, encara que al·legant que era per a ús exclusiu del departament de Comunicació i que el ministre no en sabia res. Salveu el soldat Marlaska, que prou maldecaps té. És absurd que els responsables de premsa a Interior —que ens coneixen des que érem xics— necessitessin un fitxer amb foto de periodistes. Més encara que es convoqués tanta gent per elaborar-lo i encara més que no es fes cas a les persones presents que van al·legar la inconstitucionalitat de tal iniciativa. A aquests últims se'ls va dir que "si no hi estaven còmodes, que no hi participessin". Saben qui no podem estar còmodes amb aquest abús? Ni els periodistes ni els ciutadans el dret a la informació dels quals  gestionem.    

 Què s'ha fet amb aquestes dades? A qui s'han lliurat? Qui necessitava fotografies per identificar-nos? Hisenda? Les brigades d'informació? Els qui operen les clavegueres de l'Estat? Que el fitxer no l'han elaborat a qualsevol dependència, no, sinó al tortuós Ministeri de l'Interior. No ho sabem. Ni la nota emesa ahir era creïble ni el ministre Marlaska va voler contestar els periodistes que li volien preguntar sobre aquesta i altres coses. Les raons a Ceuta entre premsa i ministre van ser notables. Se'n va anar sense atendre les lògiques demandes de la premsa. Marlaska, el covard. Marlaska, l'home que mai no hauria d'haver entrat en cap govern i que continua contra vent i marea després de tots els seus errors, les seves fallades, les seves mentides i les seves malifetes.

Tot aquest atropellament s'ha dut a terme amb diners públics, amb els diners de tots, amb els impostos dels mateixos periodistes abusats. Els mateixos diners públics que utilitza Óscar Puente perquè li analitzin qui escriu què d'ell, per si l'insulten —diu— o per insultar ell —dic jo—. Els mateixos diners que Bolaños ha destinat a una empresa que controla constantment tot el que es diu sobre ell i els seus ministeris en qualsevol mitjà per, de manera instantània, posar-ho en el seu coneixement. Tan instantani és que a mi m'ha arribat a escriure el ministre per oposar-se, gairebé sense haver acabat la frase.    

   Més enllà de l'abús antidemocràtic que suposa filiar ideològicament els informadors, hi ha col·legues que ja s'estan plantejant si la llei de protecció de dades mateixa —que inclou condicions molt dures per a la creació de fitxers— podria emparar els professionals que han estat inclosos i que molt probablement acabarem coneixent aviat. Les multes i les indemnitzacions que recull són importants. Recordem, a més a més, que les dades relatives a la filiació ideològica estan especialment protegides.

De tota aquesta infàmia, perquè és infame el que han fet, fins i tot sense saber quin ús espuri o no li han donat, només se salva una cosa. Un cop més, comprovem que hi ha alts funcionaris i persones amb llocs clau en l'organigrama de l'Estat que ja no estan disposats a cobrir o a silenciar les malifetes que es cometen per protegir Pedro Sánchez o ajudar a mantenir-lo en el poder utilitzant els recursos que són de l'Estat i no de partit. Quan això es generalitzi, potser acabem sabent de quines altres professions s'han creat fitxers policials, a qui més se li vigila la ideologia, qui pot patir represàlies per desafecte. Perquè hi ha represàlies. Molts periodistes ho podrien explicar. Molts mitjans els podrien explicar com són discriminats en les campanyes institucionals, part del finançament necessari per a llur subsistència. I és que, si tots aquests tripijocs són el modus operandi dels més demòcrates, dels progressistes, dels antifeixistes, és difícil comprendre de què ens ofereixen protegir-nos.

"En una societat democràtica, cap organisme de l'Estat té legitimitat per fitxar, catalogar o perfilar ideològicament els qui exerceixen el periodisme, ja que constitueix un atac directe a la llibertat de premsa", defensen les associacions professionals. "Introdueix un element de vigilància i potencial represàlia", com a qualsevol se li acut. Tot plegat executat pels que pretenien legislar per millorar el secret professional, per aconseguir transparència dels mitjans i per regular la professió. Ha! Encara sort que Junts els va aturar negant-se a donar suport a cap d'aquestes normes, que pretenien controlar el Quart Poder.

No deixen canya dreta. No suporten cap control, ni accepten cap crítica. Són la reserva espiritual de la democràcia universal. Ha!

P. D.: Quina anotació creuen que em mereixerà aquesta columna?                                                                                                                                                                               

dimecres, 9 de setembre del 2026

Empar Moliner

 

El trencaclosques a les aules

A les aules, avui, hi ha reptes, o trencaclosques, diferents. Aquests reptes i trencaclosques diferents necessiten solucions i maneres de resoldre diferents.

—Al món fa més calor i al Mediterrani, més. Abans, tenir aire condicionat era de “fluix” i de “nou-ric”. Fa molt de temps que no és així, fins al punt que a Londres, al metro, no n’hi havia i ara corren a posar-ne. A les aules també n’hi ha d’haver, de la mateixa manera que hi ha d’haver calefacció: no se’ns acudiria dir que els bebès (o els ganàpies) han de venir amb gorra i guants de casa.

—Catalunya ha agombolat una gran arribada d’immigració. La diversitat (aquesta paraula llepada i suada) és massa immensa per a una sola aula d’acollida. Un nen que no parla català (ni castellà) n’aprendrà en un any a l’escola pública, com he pogut comprovar amb algunes amigues de la meva filla quan era petita. Però deu nens que no parlen català o que tenen plans individuals no poden ser atesos en una classe amb un sol mestre, que si dediqués sis minuts a cada pla individual (menys que una visita al metge) gastaria tota l’hora i no podria atendre ni els uns ni els altres.

—Es fa broma (una broma interessada) dels mestres d’abans com a éssers autoritaris i avorrits, però els mestres que va tenir la meva generació eren mestres vocacionals, intel·ligents, savis, amics, descobridors. Al meu cor hi ha el Joan Ruiz Calonja, el Quim Sabé, la senyoreta Isabel, el Manuel Fuentes, la Rosa Ribas i el Jaume Dantí, el Rere Grau, la Montse Bassa... Degradant aquells mestres “per autoritaris” no enaltim els d’avui, alguns —els hem vist a la tele— hiperemotius.

—Alguns sociòlegs, psicòlegs, pedagogs que parlen a la tele analitzen el que passa a les aules com un problema de motivació que mestres i pares no saben resoldre. Ignoren que la no comprensió lectora ve de moltes bandes. De les pantalles, també de la manca de recursos per ensenyar a cuitacorrents l’idioma als nens i nenes nouvinguts. Ignoren que els alumnes no són tots éssers de llum.

—Els pares abans deien: “Si li ha de pegar, pegui-li”. Ara escriuen notes al tutor amb emoticones, ploren si el nen suspèn i amenacen de marxar. No se senten usuaris; se senten clients


La cimentació als estudis


 Plè a copat hi tinc un bagul,

 versi ànim

Plató a cova.

Sigui ell! rodejo sabi a reüll

quin temps somiem. 

Temps, que salva

quin modern d´assignatura.

Clau a ofimàtica,

maneja deures  

sa culpa a altura,

¿o caldrà fer d´informàtic? 

a temps arenés

ma hora atura.

Recordo maldada a casa; 

qui viu en tarda

tardi alumne,

si enllestiré: fracassi

la mandra.

O a què abunda?

fent deure en culpà a qui mana

i ompli lliçó

complint edat,

A idioma a parèntesi d´ anar 

ara esbosso 

 el peu quebrat.

De vegades aprendre sol 

pitjor manat...

que dirigit.

Marcat a crono qui tot vol,

vaig derivat

de fit a fit,

que ensenya senyoreta,

profe, senyor,

data a deures.

Era altre client a caseta

quan en enyor

adreçés

dormir si un mes.

¿Què em cargarà cada savi?

nou a cantítat,

què n´exigeix, 

tant del dia fins on acabi,

i amb habilitat

qui m´ensopeix. 


F Abiton














 

dimarts, 1 de setembre del 2026

Meritxell R. Lavall

 


            En Pedro Sánchez perd aura




Sembla que això de deixar entrar a tot déu a Espanya i donar prioritat a les vacances per sobre de governar està passant factura a l’aura del president del govern espanyol. Si les coses continuen així, no és gaire difícil preveure que perdrà la batalla de farmejar aura i que haurà d’entregar les claus del Palau de la Moncloa al PP i a Vox. En Gabriel Rufián farmeja molt bé, però no té clar amb quin equip va.

Per als que no sabeu què significa farmejar aura: és una expressió col·loquial que ha sorgit a internet i que s’ha fet popular entre la Generació Z (nascuts entre el 1990 i el 2010 aproximadament). El verb farmejar prové de la paraula anglesa farm, que significa 'cultivar'. Dins del món dels videojocs, es fa servir per descriure la repetició d’una mateixa acció amb l’objectiu d’acumular recursos, experiència o altres recompenses. Aura, en canvi, vindria a ser la segona accepció del DIEC: 'Favor, acceptació. Aura popular'. És a dir: carisma, seguretat en un mateix…; el que els boomers coneixem com a ser guai. Farmejar aura, doncs, consisteix a fer tota una sèrie d’accions o moviments amb la cara i el cos, coneguts com a emots (que prové de la paraula emoticona), d’una manera despreocupada i aparentment natural per guanyar reputació o adquirir prestigi. El papa Lleó XIV ha sigut el primer membre de l’Església (i diria que l’únic, però no hi posaria les mans al foc) que ha fet el gest del six seven (que és un moviment que es va convertir en tendència a TikTok) per no quedar desfasat davant el jovent i adquirir nous adeptes entre els joves.

Però això de farmejar aura no és cap novetat, ans al contrari, és de l’any de la Mariacastanya. L’Urvater, o pare primordial —concepte introduït per Sigmund Freud i ampliat posteriorment per Jacques Lacan—, que representa el líder totpoderós de l’horda primitiva que acaparava tot el poder i totes les dones, ja feia batalles de farmejar aura per poder copular amb totes les femelles mentre els altres s’ho miraven amb llàgrimes als ulls. I què us penseu que s’hi fa als debats polítics, si no? O què creieu que fa en Josep Rull quan assenyala amb el dit la Sílvia Orriols, o fins i tot la regidora de la CUP a Moià quan es posa un top i ensenya el melic —tothom té dret a vestir-se com vulgui, només faltaria!; a la pròxima entrevista de feina que vagi m’hi presentaré en pilotes, amb un bigoti i amb una barretina al cap— per denunciar l’ampliació d’un escorxador que genera molèsties al municipi? I què us sembla com farmeja el MHP Salvador Illa quan diu amb tics a la cara que el 16 i 17 de setembre celebrarem la Diada a Extremadura ("Mientras unos buscan diferencias y razones para separarnos, nosotros subrayamos lo que nos une")? Són diferents maneres d’adquirir carisma per guanyar les eleccions (o no).

La Juana Dolores tampoc s'ha volgut quedar enrere en aquesta moda i ha optat per dir frases com "Hasta el coño de los putos catalufos nazis. Y lo digo en castellano por 2 razones: 1) Por joder y 2) Por joder" vestida de proletària per guanyar adeptes entre la classe obrera —que suposadament defensa— i per expiar la culpa d’estar cobrant més que ells; no sense aprofitar l’avinentesa per vomitar tota la ràbia que sent cap a la cultura que l’ha acollit i que li ha permès ser on és. Si no puja al pòdium dels millors farmejadors d'aura, almenys s’haurà quedat ben descansada i amb un bon contracte laboral. Això sí que és farmejar aura! A veure si en Pedro Sánchez n’aprèn i, en comptes d’anar-se’n de vacances a hotels cars, es preocupa més per la classe obrera que li pagarà el sou vitalici.

Així que tots aquests que us rieu d'aquests joves que es reuneixen a les places per farmejar aura (i socialitzar lluny de les pantalles), us hauríeu de preguntar si mai heu intentat agradar als altres o quedar bé amb algú (fent tots els gestos que calgués) per guanyar reputació o adquirir prestigi i aconseguir una feina, ser acceptats en un grup d'amics... Qui no hagi farmejat mai aura que tiri la primera pedra.

Empar Moliner

 


                                                Set vegades són poques




Llegim a l’ARA que “Catalunya va ser advertida set vegades perquè corregís l'error a les proves PISA”. Es veu que l'Institut Nacional d'Avaluació Educativa (INEE) va fer saber a “Catalunya” que “havia comès errors en la mostra d'alumnes en les proves”. Com tothom sap, “es van descartar un 23% dels estudiants de la mostra, quan l'OCDE marca que el màxim d'alumnes exempts no pot superar el 5%”. La consellera Esther Niubó troba “deficiències en la comunicació dels criteris als centres, i ha anunciat el relleu de la secretària general d'Educació”.

Deixem de banda que els que van “descartar” alumnes de les proves ho van fer amb criteris realistes, no pas per fotre ningú o perquè no sabessin sumar. Si només pots descartar cinc alumnes d’una classe, perquè no entenen el que llegeixen per diverses raons, però n’hi ha quinze més que tampoc no entenen el que llegeixen per raons també diverses, no serveix de res descartar-ne cinc. No val la pena descartar-los, si en queden quinze en la mateixa situació.

Dit això. És normal que Catalunya no fes cas als set advertiments. Set advertiments són molt pocs per a una comunitat tan especial. De vegades, els enunciats costen d’entendre. De vegades la comprensió és difícil i calen polítics de reforç que ajudin a descobrir les peculiaritats de cadascú, en lloc d’estigmatitzar. Se’ns ha de donar més temps i ajudar-nos amb gomets. De tota manera, que ningú pateixi. El que cal fer és demanar una reunió amb tutoria, que hi vagi qui hi hagi d’anar i que surti d’allà amb un aprovat d’aquests que es diuen “de junta”.

dilluns, 31 d’agost del 2026

Marta Nebot

 

   Carta a las niñas de Ceuta





dijous, 27 d’agost del 2026

Empar Moliner

 


                           La dona de l’estació de tren de Sarrià





La dona gran, que va tota mudada, de la manera que es muden les dones grans per anar a fer un tràmit (els he sentit al tren i van a veure un avi en una residència), crida al marit, un senyor sorrut amb uns bigotis que semblen indicar que mana molt. Són enmig de l’andana de l’estació, i més enllà hi ha la filla, que se’ls assembla molt. “Dami, que ja està”, diu la dona, tot mostrant-li el telèfon, que du a la mà. Vol dir que ja ha acabat d’enraonar i que l’aparell deu ser el d’ell. En Dami, que no fa gens de cara de dir-se Dami, se la mira emprenyat. “Que no saps penjar? Que no saps penjar?”. La filla es gira i es posa el dit als llavis. El que és curiós d’aquest gest, tan habitual, és que no el dirigeix a ell, sinó a tots dos, com si la dona també en fos, en part, responsable. La dona prem la boca i s’estarrufa de vergonya, talment com un gos renyat. Estén més la mà. Ell, llavors, li pren el telèfon d’una revolada, i dirigint-se a tots nosaltres i a ningú, exclama, amb el to de qui vol ser sentit: “La tia no sap penjar un telèfon!”

Soc allà veient l’escena, que fa mal per domèstica, per habitual. Si jo ara fos una heroïna aturaria, amb la mà de Wonder Woman, el senyor dels bigotis i proclamaria: “No sap penjar! No sap penjar, i és extraordinari que no en sàpiga. Però sap distingir el romaní de la farigola, va als clubs de lectura i fa preguntes interessants i polides. No sap penjar, però sap fer les millors croquetes del món, i sap ballar el vals i la polca, i sap trucs per treure la calç de la tassa del vàter i per deixar els vidres sense llepissades. No sap penjar, però en una altra família això faria gràcia, molta gràcia, perquè aquesta dona, que no sap penjar, és encantadora, ja es veu, i escriu receptes de pastissos en una llibreta i ara està fent això del taitxí caminant, però ho porta en secret”. Això, hauria de dir, però no ho dic. En silenci me l'imagino en una altra família. Tots rient pel telèfon, i ella també: plorant de riure i no pas boquejant com un peix a la xarxa.

dimarts, 25 d’agost del 2026

Meritxell R. Lavall

 


                 Pagarem per adquirir                                                              coneixements?





TikTok m’agrada perquè, de tant en tant, si has entrenat bé l’algorisme, t’hi apareixen notícies embolcallades de conspiranoia que et fan pensar i plantejar-te moltes coses. Segons sembla —he preguntat a la IA si és veritat i m’ha dit que sí; fet que m’ha sorprès perquè la notícia la posa bastant en evidència—, empreses d’IA generativa (que és la IA capaç de crear contingut nou a partir del que ha après; és a dir, que pren decisions tota soleta) com Anthropic (que desenvolupa models d’IA generativa) estan comprant llibres massivament (edicions descatalogades, úniques i rares incloses) per entrenar la IA. Fins aquí tot normal (o no). El que m'ha fet saltar totes les alarmes ha sigut el procediment que segueixen: compren els llibres, els guillotinen, en destrossen el llom, en separen les pàgines, les escanegen i, un cop tenen tota la informació que volen, ho llencen tot a les escombraries. Tot això ha sortit a la llum perquè diversos llibreters van començar a rebre comandes molt grans i estranyes (grans quantitats de llibres; títols aleatoris i sense una lògica aparent; les empreses compradores es mostraven indiferents davant del cost dels llibres…). Siguem realistes: qui, actualment, compra llibres descatalogats i difícils de trobar massivament sense preocupar-se per quant li costaran? Ja ve just que la gent llegeixi (ric per no plorar)...

Un petit recordatori abans de continuar: la invenció de la impremta (cap al 1450 gràcies a l’alemany Johannes Gutenberg) va suposar un accés universal al coneixement. Fins aleshores només havien tingut accés al coneixement la clerecia, la noblesa, els monarques i poca gent més; curiosament, els que manaven i feien anar el poble cap on volien. També és curiós que, després d’inventar la impremta, la humanitat sortís de la foscor de l’edat mitjana i entrés a l’edat moderna. De veritat que tenim ganes de tornar al feudalisme? A mi em fa una mica de mandra, la veritat. Tot i que aquesta vegada crec que serà un feudalisme una mica diferent: qui manarà no seran humans dèspotes, sinó màquines domesticades per nosaltres que hauran decidit agafar-se la llei pel seu compte i sotmetre’ns a la seva voluntat. Que, en part, potser és el que ens convé (una mica d'autoritat racional). Potser el que ens cal és que ens reiniciïn i que tornem a començar de zero, perquè, ara mateix, aquest món sembla una casa de bojos. Potser tenim sort i no són tan despòtics i tirànics com nosaltres i les coses van una mica millor (que tampoc seria gaire difícil).

Sortim d’aquest pensament intrusiu meu i tornem on érem. Què passarà si l’única manera d’accedir al coneixement és a través de la IA; és a dir, a través de les empreses propietàries d’aquesta IA (mentre la puguin controlar, és clar); és a dir, pagant? Que només tindrà accés al coneixement la gent amb més recursos? De fet, ara mateix ja passa una cosa semblant: l’educació pública —i, per tant, teòricament universal— cada dia penja més d'un fil i només la gent adinerada té accés a l’educació de més qualitat en escoles privades. I si la IA engega a pastar fang les empreses que l’han entrenada i decideix fer la seva? La veritat és que tinc grans dubtes sobre si la IA serà més o menys altruista i empàtica que la humanitat i si superarà el grau de crueltat dels humans. Crec que és difícil que ens superi en aquest aspecte. També he de dir que tenir accés als llibres, durant molt de temps, tampoc va ser garantia de res, perquè el seu contingut el decidia qui manava. No em crec ni un sol llibre d’història (només cal veure com es va tergiversar el procés català a davant dels nostres nassos). El mateix passa als mitjans de comunicació: sempre hi ha un cervell ocult que dictamina que és bo per al populatxo i què no. Suposo que es preocupen molt pel nostre benestar i que ens volen estalviar maldecaps i preocupacions. El que realment em preocupa, però —deixem-nos de coses superficials—, és no poder tornar a obrir un llibre i sentir-ne l’olor. Suposo que, per compensar-nos, ja ens vendran algun llibre en blanc amb notes de sortida, de cor i de fons de paper esgrogueït de fa cinquanta anys per col·locar-los a les estanteries i fer-hi bonic. Així doncs, la pregunta correcta no és si pagarem per adquirir coneixements, sinó a qui pagarem per adquirir-los o si ens els deixaran adquirir. Perquè, d’una manera o altra, sempre hem pagat per tenir-ne (i sempre se’ns han restringit). També podria passar que la IA ens donés una lliçó d'humanitat i ens eduqués sense esperar res a canvi, només per un "sentiment" de fer comunitat i d'ajudar-nos els uns als altres. Veurem què passa. 

Natza Farré

          Ens fem molt grans En temps d’apocalipsi permanent, que quan no és el sol que crema, l’amenaça són botxins que es consideren garan...