Meritxell R. Lavall

 

            En Pedro Sánchez perd aura

Sembla que això de deixar entrar a tot déu a Espanya i donar prioritat a les vacances per sobre de governar està passant factura a l’aura del president del govern espanyol. Si les coses continuen així, no és gaire difícil preveure que perdrà la batalla de farmejar aura i que haurà d’entregar les claus del Palau de la Moncloa al PP i a Vox. En Gabriel Rufián farmeja molt bé, però no té clar amb quin equip va.

Per als que no sabeu què significa farmejar aura: és una expressió col·loquial que ha sorgit a internet i que s’ha fet popular entre la Generació Z (nascuts entre el 1990 i el 2010 aproximadament). El verb farmejar prové de la paraula anglesa farm, que significa 'cultivar'. Dins del món dels videojocs, es fa servir per descriure la repetició d’una mateixa acció amb l’objectiu d’acumular recursos, experiència o altres recompenses. Aura, en canvi, vindria a ser la segona accepció del DIEC: 'Favor, acceptació. Aura popular'. És a dir: carisma, seguretat en un mateix…; el que els boomers coneixem com a ser guai. Farmejar aura, doncs, consisteix a fer tota una sèrie d’accions o moviments amb la cara i el cos, coneguts com a emots (que prové de la paraula emoticona), d’una manera despreocupada i aparentment natural per guanyar reputació o adquirir prestigi. El papa Lleó XIV ha sigut el primer membre de l’Església (i diria que l’únic, però no hi posaria les mans al foc) que ha fet el gest del six seven (que és un moviment que es va convertir en tendència a TikTok) per no quedar desfasat davant el jovent i adquirir nous adeptes entre els joves.

Però això de farmejar aura no és cap novetat, ans al contrari, és de l’any de la Mariacastanya. L’Urvater, o pare primordial —concepte introduït per Sigmund Freud i ampliat posteriorment per Jacques Lacan—, que representa el líder totpoderós de l’horda primitiva que acaparava tot el poder i totes les dones, ja feia batalles de farmejar aura per poder copular amb totes les femelles mentre els altres s’ho miraven amb llàgrimes als ulls. I què us penseu que s’hi fa als debats polítics, si no? O què creieu que fa en Josep Rull quan assenyala amb el dit la Sílvia Orriols, o fins i tot la regidora de la CUP a Moià quan es posa un top i ensenya el melic —tothom té dret a vestir-se com vulgui, només faltaria!; a la pròxima entrevista de feina que vagi m’hi presentaré en pilotes, amb un bigoti i amb una barretina al cap— per denunciar l’ampliació d’un escorxador que genera molèsties al municipi? I què us sembla com farmeja el MHP Salvador Illa quan diu amb tics a la cara que el 16 i 17 de setembre celebrarem la Diada a Extremadura ("Mientras unos buscan diferencias y razones para separarnos, nosotros subrayamos lo que nos une")? Són diferents maneres d’adquirir carisma per guanyar les eleccions (o no).

La Juana Dolores tampoc s'ha volgut quedar enrere en aquesta moda i ha optat per dir frases com "Hasta el coño de los putos catalufos nazis. Y lo digo en castellano por 2 razones: 1) Por joder y 2) Por joder" vestida de proletària per guanyar adeptes entre la classe obrera —que suposadament defensa— i per expiar la culpa d’estar cobrant més que ells; no sense aprofitar l’avinentesa per vomitar tota la ràbia que sent cap a la cultura que l’ha acollit i que li ha permès ser on és. Si no puja al pòdium dels millors farmejadors d'aura, almenys s’haurà quedat ben descansada i amb un bon contracte laboral. Això sí que és farmejar aura! A veure si en Pedro Sánchez n’aprèn i, en comptes d’anar-se’n de vacances a hotels cars, es preocupa més per la classe obrera que li pagarà el sou vitalici.

Així que tots aquests que us rieu d'aquests joves que es reuneixen a les places per farmejar aura (i socialitzar lluny de les pantalles), us hauríeu de preguntar si mai heu intentat agradar als altres o quedar bé amb algú (fent tots els gestos que calgués) per guanyar reputació o adquirir prestigi i aconseguir una feina, ser acceptats en un grup d'amics... Qui no hagi farmejat mai aura que tiri la primera pedra.

Empar Moliner

 

                                                Set vegades són poques

Llegim a l’ARA que “Catalunya va ser advertida set vegades perquè corregís l'error a les proves PISA”. Es veu que l'Institut Nacional d'Avaluació Educativa (INEE) va fer saber a “Catalunya” que “havia comès errors en la mostra d'alumnes en les proves”. Com tothom sap, “es van descartar un 23% dels estudiants de la mostra, quan l'OCDE marca que el màxim d'alumnes exempts no pot superar el 5%”. La consellera Esther Niubó troba “deficiències en la comunicació dels criteris als centres, i ha anunciat el relleu de la secretària general d'Educació”.

Deixem de banda que els que van “descartar” alumnes de les proves ho van fer amb criteris realistes, no pas per fotre ningú o perquè no sabessin sumar. Si només pots descartar cinc alumnes d’una classe, perquè no entenen el que llegeixen per diverses raons, però n’hi ha quinze més que tampoc no entenen el que llegeixen per raons també diverses, no serveix de res descartar-ne cinc. No val la pena descartar-los, si en queden quinze en la mateixa situació.

Dit això. És normal que Catalunya no fes cas als set advertiments. Set advertiments són molt pocs per a una comunitat tan especial. De vegades, els enunciats costen d’entendre. De vegades la comprensió és difícil i calen polítics de reforç que ajudin a descobrir les peculiaritats de cadascú, en lloc d’estigmatitzar. Se’ns ha de donar més temps i ajudar-nos amb gomets. De tota manera, que ningú pateixi. El que cal fer és demanar una reunió amb tutoria, que hi vagi qui hi hagi d’anar i que surti d’allà amb un aprovat d’aquests que es diuen “de junta”.

Marta Nebot

 

   Carta a las niñas de Ceuta

Hola. Os escribo porque me gustaría que os llegara mi admiración y mi cariño, que también tengo para los niños que han venido con vosotras. Sois un@s valientes y merecéis una oportunidad. Todo el mundo la merece, si se cree en los derechos humanos y en la humanidad; por eso es tan lamentable que no hagamos más en lugares que sabemos repletos de injusticia, barbarie y desamparo, rebosantes de abandonad@s a su suerte que ven la nuestra en sus teléfonos móviles. A vosotr@s no os vamos a abandonar.

Sois tan pequeñ@s. La media de los menores no acompañados que se juegan la vida para llegar a nuestra costa estaba entre 15 y 17 años. Esta vez 400 de los contabilizados que llegasteis a Ceuta, en la entrada del 30 y 31 de julio, tenéis menos de 13. De los más de 1.500 afiliados ya, casi la mitad –700– sois niñas.

Nunca habíais venido tantos tan pequeños; nunca habíais venido tantas niñas.

Las mujeres, en general, intentan menos ese salto. La inmigración irregular en esa frontera es mayoritariamente masculina. Físicamente es durísima y ellas son más vulnerables a las redes de trata y a la violencia en general y a la sexual en particular. Además en sus países no se suele fomentar su autonomía, su valentía, ni su amor propio. Por todo eso junto no venían.

Me dirijo a vosotras porque vuestro perfil es nuevo. Vuestros informes revelan que salís huyendo de la desigualdad de género más que de la otra, huis de la violencia particular contra vosotras, de los matrimonios forzosos, de la obligatoriedad de abandonar los estudios y de convertiros en sirvientas/esclavas eternas de vuestros padres, hermanos y esposos. Venís a conquistar vuestra libertad, a cambiar de siglo, a encontrar un futuro. Y para eso habéis estado dispuestas a abandonarlo todo y a jugaros la vida. No hay cifra oficial sobre cuántos del casi centenar de cuerpos recuperados tras la entrada masiva son de niños y niñas como vosotros. No sabemos tampoco cuántas visteis cómo se ahogaban otros. Ni si habríais venido si se hubiera puesto antes la ampliación flotante del espigón. Ni si alguien terminará pagando por lo ocurrido.

Lo que está claro es que ya estáis aquí y no os pueden echar. Las leyes de unos y de otros lo dicen, digan ahora lo que digan. Los tribunales los han castigado por igual cuando intentaron incumplirlas en 2021. Aunque quisieran volver a intentarlo, ningún funcionario se va a arriesgar. Y, por más que tarden en distribuiros y poneros a estudiar, os habéis ganado la oportunidad de ser mujeres libres, os habéis colado por una rendija de la historia.

Desde la entrada en vigor del Real Decreto 903/2021, promovido sin mucha publicidad por el entonces ministro José Luis Escrivá, los menores extranjeros no acompañados tenéis una autorización de residencia que os permite trabajar a partir de los 16 años de forma automática. En los meses previos a su aprobación se hicieron públicos varios casos de suicidios de quienes eran echados a la calle de la noche a la mañana desde los centros de menores, sin papeles, sin oficio, ni ingresos, ni domicilio, ni familia, sin nada, el día que cumplían 18 años. Aquel decreto también permitió que a partir de la mayoría de edad ya no tengáis que acreditar unos ingresos mensuales de 2.000 euros -completamente imposibles- para que os renueven esos permisos por cuatro años. Hasta entonces vuestras posibilidades de una vida adulta digna eran casi nulas. Desde entonces más del 60% de los menores de edad tutelados trabajan. Desde entonces más del 70% de los que llegan cuando cumplen 18 están afiliados y dados de alta en la Seguridad Social. Es decir, se integran y contribuyen a que este país crezca.

Os deseo mucha suerte y os mando toda mi sororidad y un abrazo virtual. Ojalá estemos a la altura de vuestros sueños, ojalá os encontréis con instituciones eficientes y buenos profesionales y buenas personas que os ayuden a adaptaros y a convertiros en adultas sanas y felices con vidas muy bonitas. Ojalá os enseñemos que este país es mucho más que esos que han querido echaros, que esos que paran camiones con la comida de la Cruz Roja, que van con palos y queman chozas, empujando a los desesperados hacia el odio, mientras ondean la bandera y gritan España, España, España, ensuciándola con su boca.

En resumen: bienvenid@s a esta España ¿nuestra?

Empar Moliner

 

                           La dona de l’estació de tren de Sarrià

La dona gran, que va tota mudada, de la manera que es muden les dones grans per anar a fer un tràmit (els he sentit al tren i van a veure un avi en una residència), crida al marit, un senyor sorrut amb uns bigotis que semblen indicar que mana molt. Són enmig de l’andana de l’estació, i més enllà hi ha la filla, que se’ls assembla molt. “Dami, que ja està”, diu la dona, tot mostrant-li el telèfon, que du a la mà. Vol dir que ja ha acabat d’enraonar i que l’aparell deu ser el d’ell. En Dami, que no fa gens de cara de dir-se Dami, se la mira emprenyat. “Que no saps penjar? Que no saps penjar?”. La filla es gira i es posa el dit als llavis. El que és curiós d’aquest gest, tan habitual, és que no el dirigeix a ell, sinó a tots dos, com si la dona també en fos, en part, responsable. La dona prem la boca i s’estarrufa de vergonya, talment com un gos renyat. Estén més la mà. Ell, llavors, li pren el telèfon d’una revolada, i dirigint-se a tots nosaltres i a ningú, exclama, amb el to de qui vol ser sentit: “La tia no sap penjar un telèfon!”

Soc allà veient l’escena, que fa mal per domèstica, per habitual. Si jo ara fos una heroïna aturaria, amb la mà de Wonder Woman, el senyor dels bigotis i proclamaria: “No sap penjar! No sap penjar, i és extraordinari que no en sàpiga. Però sap distingir el romaní de la farigola, va als clubs de lectura i fa preguntes interessants i polides. No sap penjar, però sap fer les millors croquetes del món, i sap ballar el vals i la polca, i sap trucs per treure la calç de la tassa del vàter i per deixar els vidres sense llepissades. No sap penjar, però en una altra família això faria gràcia, molta gràcia, perquè aquesta dona, que no sap penjar, és encantadora, ja es veu, i escriu receptes de pastissos en una llibreta i ara està fent això del taitxí caminant, però ho porta en secret”. Això, hauria de dir, però no ho dic. En silenci me l'imagino en una altra família. Tots rient pel telèfon, i ella també: plorant de riure i no pas boquejant com un peix a la xarxa.

Meritxell R. Lavall

 

                 Pagarem per adquirir                                                              coneixements?

TikTok m’agrada perquè, de tant en tant, si has entrenat bé l’algorisme, t’hi apareixen notícies embolcallades de conspiranoia que et fan pensar i plantejar-te moltes coses. Segons sembla —he preguntat a la IA si és veritat i m’ha dit que sí; fet que m’ha sorprès perquè la notícia la posa bastant en evidència—, empreses d’IA generativa (que és la IA capaç de crear contingut nou a partir del que ha après; és a dir, que pren decisions tota soleta) com Anthropic (que desenvolupa models d’IA generativa) estan comprant llibres massivament (edicions descatalogades, úniques i rares incloses) per entrenar la IA. Fins aquí tot normal (o no). El que m'ha fet saltar totes les alarmes ha sigut el procediment que segueixen: compren els llibres, els guillotinen, en destrossen el llom, en separen les pàgines, les escanegen i, un cop tenen tota la informació que volen, ho llencen tot a les escombraries. Tot això ha sortit a la llum perquè diversos llibreters van començar a rebre comandes molt grans i estranyes (grans quantitats de llibres; títols aleatoris i sense una lògica aparent; les empreses compradores es mostraven indiferents davant del cost dels llibres…). Siguem realistes: qui, actualment, compra llibres descatalogats i difícils de trobar massivament sense preocupar-se per quant li costaran? Ja ve just que la gent llegeixi (ric per no plorar)...

Un petit recordatori abans de continuar: la invenció de la impremta (cap al 1450 gràcies a l’alemany Johannes Gutenberg) va suposar un accés universal al coneixement. Fins aleshores només havien tingut accés al coneixement la clerecia, la noblesa, els monarques i poca gent més; curiosament, els que manaven i feien anar el poble cap on volien. També és curiós que, després d’inventar la impremta, la humanitat sortís de la foscor de l’edat mitjana i entrés a l’edat moderna. De veritat que tenim ganes de tornar al feudalisme? A mi em fa una mica de mandra, la veritat. Tot i que aquesta vegada crec que serà un feudalisme una mica diferent: qui manarà no seran humans dèspotes, sinó màquines domesticades per nosaltres que hauran decidit agafar-se la llei pel seu compte i sotmetre’ns a la seva voluntat. Que, en part, potser és el que ens convé (una mica d'autoritat racional). Potser el que ens cal és que ens reiniciïn i que tornem a començar de zero, perquè, ara mateix, aquest món sembla una casa de bojos. Potser tenim sort i no són tan despòtics i tirànics com nosaltres i les coses van una mica millor (que tampoc seria gaire difícil).

Sortim d’aquest pensament intrusiu meu i tornem on érem. Què passarà si l’única manera d’accedir al coneixement és a través de la IA; és a dir, a través de les empreses propietàries d’aquesta IA (mentre la puguin controlar, és clar); és a dir, pagant? Que només tindrà accés al coneixement la gent amb més recursos? De fet, ara mateix ja passa una cosa semblant: l’educació pública —i, per tant, teòricament universal— cada dia penja més d'un fil i només la gent adinerada té accés a l’educació de més qualitat en escoles privades. I si la IA engega a pastar fang les empreses que l’han entrenada i decideix fer la seva? La veritat és que tinc grans dubtes sobre si la IA serà més o menys altruista i empàtica que la humanitat i si superarà el grau de crueltat dels humans. Crec que és difícil que ens superi en aquest aspecte. També he de dir que tenir accés als llibres, durant molt de temps, tampoc va ser garantia de res, perquè el seu contingut el decidia qui manava. No em crec ni un sol llibre d’història (només cal veure com es va tergiversar el procés català a davant dels nostres nassos). El mateix passa als mitjans de comunicació: sempre hi ha un cervell ocult que dictamina que és bo per al populatxo i què no. Suposo que es preocupen molt pel nostre benestar i que ens volen estalviar maldecaps i preocupacions. El que realment em preocupa, però —deixem-nos de coses superficials—, és no poder tornar a obrir un llibre i sentir-ne l’olor. Suposo que, per compensar-nos, ja ens vendran algun llibre en blanc amb notes de sortida, de cor i de fons de paper esgrogueït de fa cinquanta anys per col·locar-los a les estanteries i fer-hi bonic. Així doncs, la pregunta correcta no és si pagarem per adquirir coneixements, sinó a qui pagarem per adquirir-los o si ens els deixaran adquirir. Perquè, d’una manera o altra, sempre hem pagat per tenir-ne (i sempre se’ns han restringit). També podria passar que la IA ens donés una lliçó d'humanitat i ens eduqués sense esperar res a canvi, només per un "sentiment" de fer comunitat i d'ajudar-nos els uns als altres. Veurem què passa. 

Meritxell Falgueras

 

             La porta d’entrada d’una ciutat

Quan arribo a una ciutat que no conec, el primer que faig és anar al mercat. Abans que a cap museu, abans que a la catedral, abans, fins i tot, que aquella plaça que surt a totes les guies. Perquè si vols entendre de debò una ciutat, mira què compra, què cuina i què menja. I com de net o brut està el mercat, també t’ajuda a mesurar el pols i la pols de la ciutat.

Entenc, llavors, per què la Boqueria està sempre plena de gom a gom. Els mercats són com una mena de radiografia urbana. Perquè no hi ha només aliments: hi ha costums, poder adquisitiu, rituals, accents, olors i maneres de relacionar-se. En una parada de fruita pots descobrir la temporada; en una peixateria, els fruits del mar d’aquell país; en una xarcuteria, la seva memòria gastronòmica. I en els preus, pots intuir la seva inflació. Durant un viatge, sovint ens obsessionem amb veure allò que hem vingut a veure. Seguim les rutes marcades i acabem visitant una ciutat a través dels ulls dels altres. El mercat, en canvi, obliga a mirar-la des de dins i des de la quotidianitat que rarament surt a les fotos. A Montreal, per exemple, entrar en un mercat com Jean-Talon és entendre immediatament una part de la identitat que no expliquen les postals. Productors, formatges, fruites, verdures, xarcuteria, fleques i especialitats de diferents comunitats conviuen en un mateix espai.

Als mercats sempre passen coses i hi ha una informació que cap guia turística et pot donar amb tanta precisió: tot allò que considera deliciós una ciutat. Un lloc que et permet descobrir un formatge que no coneixies, una fruita que mai havies tastat, una conserva, un pa, una espècia, una manera diferent de preparar un aliment. Sovint, els millors records gastronòmics d’un viatge no neixen en el restaurant més car, sinó davant d’una parada on algú et recomana que provis alguna cosa i que surtis de la teva zona de confort gustativa.

Per als qui estimem el vi, el mercat és encara més revelador. El vi no existeix separat de la cultura que el beu. El maridatge d’una ciutat explica molt sobre quines begudes poden funcionar, quines tendències s’hi imposen i quina relació té la gent amb el producte. Per això i molt més crec que anar al mercat hauria de ser la primera excursió de qualsevol viatger. No perquè sigui necessàriament el lloc més espectacular, sinó perquè és el més honest. Doncs expliquen la vida real dels ciutadans i ciutadanes. El carnisser que coneix el nom dels clients. La peixatera que fa 40 anys que està a aquella parada i es mou pels passadissos com a casa. Els clients que cada vegada compren el mateix i el que estan assedegats és d’estima. A quina hora està més ple? Quins productes són locals i quins han arribat amb la immigració? Quantes històries d’amor han passat entre la gent que hi va! Abans de Tinder, hi havia el mercat... Gent que passeja, que es queda a esmorzar, que només mira perquè menja amb els ulls... Perquè una ciutat per entendre-la de veritat es viu a través del seu paladar. El mercat continua sent el seu DNI malgrat que en algunes ciutats s’hagi convertit també en la seva atracció turística. Les ciutats també es mengen.

Empar Moliner

 

Vull un arrest domiciliari

Com que anem a la nostra, i en agost de calda i mosques encara més, no sabem qui és l’amo de l’empresa immobiliària Evergrande Group, que és xinès. I amb això vull dir que si l’empresa és gran i a la vegada xinesa és obligatori anomenar-la “el gegant xinès”. Doncs bé, aquest senyor que no sabem qui és, “conegut internacionalment com Hui Ka-yan”, diu l’ARA que ha estat condemnat a cadena perpètua per uns delictes relacionats amb el frau immobiliari. A la Xina no s’hi posen per poc. “Es trobava sota arrest domiciliari des del 2023 i a l’abril es va declarar culpable dels càrrecs que se li imputaven”.

Això de l’arrest domiciliari em té fascinada. Esclar que si ets un pelacanyes que ha furtat un mòbil, l’arrest domiciliari pot no ser possible perquè pots no tenir domicili. Però si ets Hui Ka-yan l’arrest domiciliari pot ser una meravella. Tens una casa digna del gegant xinès immobiliari que ets. Amb piscina, servei, celler i sala de ball. Tens, segur, un gimnàs i quilòmetres de bosc per córrer amb els guardaespatlles. Qui vol sortir, tenint això?

No has de sortir, no has d’anar a fer vida social. Tens el que vols. Llibres, pel·lícules, música... És cert que no pots anar al teatre, ni als restaurants, però segur que –ric com ets– pots contractar les companyies i els cuiners perquè et facin un dos per un a casa. No has d’anar a veure ningú. Tothom et pot venir a veure. No t’envien a buscar el pa, no has de treure les escombraries. Em sembla una vida del tot envejable. Per això, que després d’una cosa tan bonica el condemnin a cadena perpètua em sembla molt cruel. ¿Un senyor que ha fet calés amb el totxo ha d’anar a viure en un forat de tres per tres metres, amb ombra total, i sense jacuzzi?