Ana Pardo de Vera

 

Un agujero negro en el PP

"Un agujero negro es un objeto astronómico con una fuerza gravitatoria tan fuerte que nada, ni siquiera la luz, puede escapar de él". Un agujero negro es una de las mejores demostraciones de lo minúsculos, perecederos e intrascendentes que somos los seres humanos dentro del universo, lo que convierte en decisiones mucho más estúpidas y dañinas las que toman quienes centran sus acciones vitales en emponzoñar la convivencia con quienes les rodean, a micro o macroescala. El agujero negro, en definitiva, se traga todo aquello que le rodea por más resistencia que trate de mostrar contra esta fuerza incontrolable.

Desde que Trump y Netanyahu comenzaron su ataque ilegal a Irán, el Partido Popular ha mostrado un preocupante agujero negro en el seno de su dirección que, aunque ya intuíamos, muestra una dimensión y una fuerza desconocida que amenaza con tragarse al partido tal y como lo conocemos y escupir otra cosa llamada Vox, pero sin volante. Nadie maneja el timón del PP en política exterior, para bien o para mal, este último que era el caso de José María Aznar, un presidente del Gobierno rendido en brazos de George Bush Jr. y cuya obsesión primera era ser el más atlantista, el más proUSA, de todos los países europeos. Aznar, que mintió y nos llevó a una guerra ilegal en Irak con un objetivo claro, sabía muy bien lo que hacía, los riesgos que corría España y los expertos y think tanks de los que debía rodearse para alcanzar la mesa de Bush con sus pies y un puro en la boca. El hoy presidente de FAES no era un ignorante, ni mucho menos, sino el tipo peligroso entregado al dogma neoconservador que sigue siendo, además, hoy hablando inglés con acento sionista en vez de tejano.

Alberto Núñez Feijóo no tiene a nadie que ocupe el lugar de la corte neocon de los Florentino Portero o los Rafael Bardají que tenía Aznar ni un Grupo de Estudios Estratégicos (GEES) que lo asesoraba en tiempos de su apuesta por entregarse a EEUU y a Reino Unido en las Azores. Con José Manuel García Margallo fuera de las instituciones -aunque muy activo en conferencias y tertulias muy críticas con el Gobierno de Sánchez pero no siempre alineado con el PP de Feijóo y, mucho menos, con Vox- y Esteban González Pons con sus libros en Colombia, el presidente del PP se presenta ante el mundo como un posible primer ministro español que sabe menos de política exterior que de la autoría y fecha de publicación de 1984 y, lo que es peor, no tiene quien se la escriba.

En estos momentos, con Oriente Medio echando fuego y España liderando el "No a la guerra" como contra la invasión de Irak hace 23 años, sabemos que Feijóo y los suyos están a favor del ataque ILEGAL a Irán, en contra de que se defienda LEGALMENTE el territorio europeo damnificado por estas acciones ilegales de EEUU e Israel y a favor de anteponer los derechos humanos al derecho internacional, una afirmación del líder del PP que le perseguirá de por vida, tanto o más que su foto con el narco Marcial Dorado en un yate. Si yo tuviera que explicar a Feijóo por dónde tiene que empezar a formarse para dar lecciones de lo que sea y aunque sea para disimular, empezaría por la Declaración Universal de los Derechos Humanos, por ejemplo, en su artículo 28: "Toda persona tiene derecho a que se establezca un orden social e internacional en el que los derechos y libertades proclamados en esta Declaración se hagan plenamente efectivos". Así, al menos, no parecería que Feijóo tiene también un agujero negro en su cerebro y en su alma, responsable de tragarse su empatía junto con los conocimientos mínimos que se deberían exigir a quien quiere que le paguemos un sueldo entre todas.

Meritxell Falgueras

 

                   Digue’m intensa

Vinga, digue’m intensa. Així quedo com una boja i em deshumanitzes. Sí, vinga: així queden justificades totes les teves violències. És més fàcil desacreditar-me que reconèixer els teus abusos. Més còmode que entendre perquè estic tan enfadada i ofesa. Fer-te responsable dels teus actes o de les teves actituds no és una possibilitat, oi? Sempre és més senzill ridiculitzar que revisar-se. Enfot­re’t del que faig malament és més divertit que posar en valor el que faig bé.

Fem massa soroll, cridem massa, se’ns veu massa. Era millor quan érem discretes i creuàvem les cames per ocupar menys espai. Quan vivíem a l’ombra d’un gran home, netejant i fent allò que ell no feia. Quan criàvem soles els fills i ells “ajudaven”. Més fàcil titllar-nos d’inestables que aguantar, acceptar o intentar reparar les nostres queixes. El que molesta és que ho diem en veu alta: n'estem fartes.

Perquè un home és un líder i nosaltres som unes manaires. Si ens assenyalen com a malaltes, qüestionen totes les nostres paraules i sentiments. Per això és més fàcil perdonar sempre, fer veure que no passa res, mirar cap a una altra banda, com si el nostre temps i les nostres emocions no fossin tan importants. És millor que fem teràpia per continuar suportant heroicament les injustícies dels que no en fan. El “sexe dèbil”, ens anomenaven. Potser si que tenien raó, però era perquè eren dones físicament i psicològicament esgotades. Que no t’entenguin o que ni ho intentin et deixa KO en tots els sentits. Prou fem intentant explicar els nostres sentiments i les nostres emocions, que és una cosa molt valenta. Que jo sàpiga, no hi ha covards ni covardes felices.

El que més m’agrada és que em diguis que soc addicta al drama. Sí, digue’m boja del cony, si us plau, t’ho prego, que així encara em veuràs més intensa. Ja sabem que quan tenim la regla, o estem ovulant, o tenim la menopausa, o travessem la pubertat, estem histèriques. El cicle menstrual ens converteix en monstres; només ens en lliurem un parell de setmanes al mes i uns pocs anys de la vida. Unes drama queens en tota regla (i mai més ben dit). On hi ha hormona, no regna la neurona —diuen. Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar. Moltes d’elles, per cert, eren enòlogues o cerveseres denunciades perquè feien competència al mercat.

Si ets d’aquestes dones tan “no feminista” perquè no creus que li deguis res al feminisme… però has pogut anar a la universitat, viatjar sola, votar, portar texans, tenir un compte bancari, portar rímel, casar-te amb qui i quan has volgut, parir amb epidural, tenir més d’una parella, utilitzar anticonceptius o divorciar-te… potser sí que deus, com a mínim, un 'gràcies' a aquelles dones que intensament van lluitar per canviar la mirada del món. Les claus velles no obren portes noves.

La bogeria sempre ha estat vinculada a les dones. Totes hem estat, algun cop, la que exagera, la que està boja, la que és massa intensa. Celebrem aquest 8 de març —i cada dia— aprenent el que admirem d’altres dones i desaprenent allò que no ens agrada. Que el mansplaining els faci enrojolar a ells, no a nosaltres. Que no pensem que només som atractives quan som joves. Perquè segurament aquell qui diu que no és ni feminista ni masclista i que et diu que ets massa “intensa”… és perquè una mica masclista també ho és.

I, tanmateix, sóc jo qui titlla la meva mare d’intensa quan m’envia la desena de missatges (per no dir pòdcasts). I penso: què faré quan ja no els tingui? Ella, que sap abans que jo el que em passarà. Som les de la intuïció, deia Shakira. O és que ja som moltes generacions que ho intentem fer tot i tot bé. Que tenim les nostres agendes i les dels altres al cap. I això fa que moltes menys vegades de les que caldria, ens exploti el cap amb les circumstàncies de la vida.

Najat El Hachmi

 

                                             El nostre desig sense casa

  Parlem molt de la violència que es produeix en la intimitat de les relacions, però molt poc del desig, del que ens passa a les dones en el terreny pantanós de la sexualitat. Com qualsevol altra vivència humana, el sexe, l’amor i l’erotisme també s’aprenen, no sorgeixen de manera instintiva sense més ni més, deslligats de la cultura. Per les representacions disponibles, en la literatura, en el món audiovisual, en les històries que expliquen sobre nosaltres, sabem molt bé com és el desig dels homes, en què consisteix, com s’expressa i fins on pot arribar. O més ben dit, coneixem el desig dels homes que se senten amb el dret de mostrar-ne les dimensions, de fer-ne una exhibició de força no només per impressionar les seves possibles preses amoroses sinó per competir amb altres mascles com ells, per demostrar-los que la tenen més llarga, que són més potents i que tenen més poder. La sexualitat que domina l’imaginari col·lectiu és, doncs, la sexualitat dels depredadors que viuen la conquesta com una cacera. Per no quedar com febles i desvalgudes criatures davant dels seus companys de sexe, persegueixen, assetgen, dominen i, de vegades, domestiquen fins a l’aniquilació les dones, que converteixen en trofeus.

El feminisme porta des dels anys setanta impugnant aquesta política sexual, relatant fins a l'avorriment el comportament d’aquesta mena d’individus. Els hem identificat, hem descrit minuciosament el seu modus operandi, ensenyem a les nostres filles a fugir-ne davant del més mínim indici de “toxicitat”. I, tot i això, encara se’n surten, encara actuen amb impunitat, segueixen agredint sense que els passi res. Encara que, des de la bancada reaccionària, cridin desesperats (“És que he de signar un contracte per follar?”) per la pèrdua del privilegi d’accedir als cossos de les dones sense permís ni bon tracte, utilitzant-les com a objectes que es poden comprar i vendre i penetrar per tots els forats i degradar fins a nivells d’una brutalitat desconeguda fins ara. Citat per Coetzee, trobo una frase que va deixar escrita D.H. Lawrence per als censors de L'amant de Lady Chatterley: “La pornografia és l’intent d’insultar el sexe, de cobrir-lo d’immundícia”. Gairebé un segle després de la publicació de la novel·la, avui dia la immundícia ho cobreix tot: la imaginació eròtica ha estat colonitzada per immenses riuades de merda a través de la macabra maquinària de la pornografia tecnologitzada. Una merda plena de violència, vexacions, violacions de dones reals que han estat segrestades i que són agredides davant de les càmeres per al consum d’uns homes que tornen a agredir-les cada cop que les veuen patint i gaudeixen ben sàdicament amb el seu patiment.

I en tot això, on som nosaltres? On queda el nostre desig o l’espai per poder-lo entendre fora de la violència? Jo n’estic ben tipa, de parlar dels mals homes i els seus comportaments criminals; m’indigna i em fastigueja profundament adonar-me que aquesta mena d’espècimens ho ocupen tot. Estem perdent l’espai de la representació del sexe, estem deixant que la por (tan justificada, esclar) ho domini tot, i amb por no es pot desitjar ni gaudir. Ni pensar. Què ens passa a nosaltres? Què sentim davant d’aquest panorama? Per què les víctimes d’un mitja merda com l’Errejón no li foten una bona coça als ous i el deixen noquejat? Per què ens quedem paralitzades? Perquè tenen poder, em direu, perquè no et pots creure el que t’està passant, etc. Jo també he estat en aquest lloc i conec la immobilització involuntària que provoquen aquesta mena de depredadors. Per això, potser, el que hem de mirar, el que ens hem de mirar les dones –i no pas per disculpar-los a ells sinó per protegir-nos– és què ens passa amb aquesta mena d’homes. Per què encara ara hi ha tantes de nosaltres que se senten atretes pels mascles alfa violents i poderosos?

Ana Bernal-Triviño

 

     

No falla la ley, es el sistema

Repasamos enero? 

España, condenada por el Tribunal Europeo de Derechos Humanos por destruir pruebas de dos violaciones en Pamplona y una cadena de negligencias de policía, fiscalía y juzgado. El policía era cuñado de uno de los acusados. No falla la ley, es el sistema. 

La mujer asesinada en Badajoz fue hospitalizada tras la paliza de su marido. Aun así el juez lo dejó libre con una orden de alejamiento que quebró para buscarla en el hospital. No falla la ley, es el sistema. 

Desahucian en Madrid a una abuela y dos nietas menores de edad, hijas de una mujer asesinada en 2023 por su expareja. No falla la ley, falla el sistema.

Siete meses de cárcel para un hombre que quebrantó su condena y contactó con las amigas de su expareja para que retirara la denuncia que ella le puso. No falla la ley, es el sistema.

Detenido un hombre por explotación laboral y sexual de trabajadoras en el sector agrícola, aprovechando su vulnerabilidad como migrantes irregulares. No falla la ley, es el sistema.

El hombre detenido en Palma por el feminicidio de su pareja es un agresor reincidente: tiene antecedentes de violencia machista contra otras mujeres. No falla la ley, es el sistema.

El Supremo ratifica la condena de Reñones, doble feminicida de su pareja y su hija en Cantabria. Indica que los hechos "podían haberse evitado". No falla la ley, es el sistema.

Detenido por agresiones sexuales y explotación sexual a una niña de 14 años tutelada en Canarias, a la que captó por redes sociales. No falla la ley, es el sistema. 

En libertad con medidas cautelares un educador de un centro de menores en Alicante, acusado de agresión sexual a tres menores. Es la segunda vez que lo detienen. No falla la ley, es el sistema.

El feminicidio en Alhaurín, Málaga, era un crimen anunciado: tenía orden de alejamiento, condenado por quebrantarla no llegó a entrar en la cárcel en diciembre y, en enero, la acuchilló hasta su muerte. No falla la ley, es el sistema.

Lo ocurrido este enero no invalida la ley de violencia de género: invalida el relato de negacionistas y pregoneros de denuncias falsas que quieren hacerla desaparecer y piden derogarla. No falla la ley, fallan quienes no la cumplen. No somos idiotas. Hacer que no funcione es la manera más fácil para que tengan argumentos los que nunca la quisieron y siempre estuvieron en contra. Aunque una parte del sistema salve y funcione, otra no. Es más, todo esto lo único que demuestra es que el sistema es tan, tan, tan, garantista con ellos que son los que terminan en la calle a veces en libertad, o ni siquiera entran en la cárcel, y ellas son las que acaban bajo tierra. Sin embargo, son ellos los que se venden como víctimas de una justicia que los persigue. Todos estos casos, y muchos otros que no da tiempo de recoger aquí, demuestran que mienten. El problema no es una norma que salva vidas, sino un sistema de negligencias, corporativismos y machismo institucional que protege a agresores. La ley existe porque la violencia machista existe por exceso de tolerancia hacia los agresores. A pesar de que haya fallos en el sistema y no se corrijan. Y eso no es un error, es una elección.

Esther Vera

 

Fatiga dels materials i dels ciutadans

Catalunya viu un col·lapse ferroviari i viari indigne d'una economia avançada. Quan els trens de Rodalies deixen de circular, s’atura el tràfic de mercaderies amb Europa i l'autopista AP-7 queda tallada; quan l’AVE no dona un servei efectiu i fiable, el país s'immobilitza i la credibilitat dels governs –que una vegada i una altra han promès inversions que mai no arriben– queda seriosament malmesa. La indignació ciutadana davant d'aquest desgavell és més que comprensible: ningú hauria de quedar ostatge d'un transport públic deficitari sense que es depurin responsabilitats. Cada jornada de caos logístic suposa una ferida a l'economia productiva i a la confiança dels ciutadans.

Les infraestructures catalanes fa temps que funcionen al límit, i cada incidència greu té un impacte directe en la credibilitat de les institucions i en l'economia. El tall de cinc dies consecutius a l'AP-7 –artèria clau que suporta la major part del transport de mercaderies del país– ha provocat un efecte en cadena a tota la xarxa viària: asfixiar l'AP-7 equival a ofegar una de les principals artèries econòmiques de Catalunya. De la mateixa manera, les avaries constants a Rodalies no només desesperen els usuaris, sinó que resten hores de feina i productivitat al conjunt del país. És una situació pròpia d'un entorn subdesenvolupat, no pas del motor econòmic competitiu que Catalunya vol ser. A les empreses se'ls encareixen els costos logístics i els treballadors no són propietaris del seu temps. La inadequació de les infraestructures actua com un llast sobre el creixement econòmic i sobre la qualitat de vida del ciutadà.

Sense consensos bàsics

La queixa per la manca d'inversió de l'Estat en les infraestructures catalanes ve de lluny i està avalada per les dades. Des del 2010 fins al 2023 només s'ha executat el 50,3% de la inversió ferroviària pressupostada per l'Estat a Catalunya. En altres paraules, de més d'11.000 milions d'euros promesos en aquest període, més de 5.600 milions no s'han arribat a gastar mai. Aquest incompliment crònic s'ha mantingut tant amb governs del PSOE com del PP, cosa que evidencia un problema estructural que traspassa colors polítics.

Mentre les obres dependents de la Generalitat es completen en un 88% (dada del període 2001-2019), les de l'Estat pateixen retards i incompliments escandalosos. Les excuses habituals sobre la suposada complexitat de cada projecte no justifiquen aquesta diferència abismal

Si una cosa indigna tant o més que la desinversió és la manca de retiment de comptes. Any rere any es repeteix el patró: s'anuncien milions en obres que no es materialitzen, i ningú n'assumeix responsabilitats. Es minimitza l'abast del problema i es camuflen els incompliments sota la catifa de xifres, que es polititzen i no es reconeixen com a certeses. Aquesta actitud menysté la ciutadania i frega la presa de pèl. Com pot ser que cap dirigent doni explicacions clares dels projectes que sistemàticament no es fan? On són les auditories independents i els mecanismes de control que exigirien rectificacions immediates? La falta de conseqüències palpables alimenta la sensació d'impunitat i de desgavell en la gestió pública.

Un factor que contribueix a aquesta situació és la manca de capacitat tècnica en els llocs de decisió. Les infraestructures són un àmbit complex que requereix coneixements específics en enginyeria, logística i planificació; tanmateix, bona part dels responsables polítics no tenen aquesta formació. Que la direcció política estigui sovint en mans de gestors sense bagatge tècnic no vol dir necessàriament incompetència individual, però sí que pot explicar decisions erràtiques i manca de visió a llarg termini. Sovint la planificació queda supeditada al curtterminisme electoral. 

Infraestructures: bases de l'economia i l'habitatge

No es tracta només de trens i carreteres, sinó del fonament del progrés social i econòmic. Unes infraestructures que funcionin són bàsiques per a la competitivitat econòmica i també per garantir l'accés a l'habitatge. En el cas català, la importància és majúscula. Catalunya ha guanyat més de 700.000 habitants en l'última dècada i 2 milions en els últims 30 anys, de manera que la demanda de transport no ha parat de créixer. Al mateix temps, la crisi de l'habitatge ha empès moltes famílies i treballadors a viure fora de Barcelona. Els desplaçaments esdevenen un suplici que condiciona l'accés real a un habitatge assequible. Cal afegir-hi que la bonança econòmica recent –amb més ocupació i menys atur– també incrementa la mobilitat: com més gent treballant, més desplaçaments diaris cal absorbir.

Malestar polític

No es pot deslligar l'actual indignació ciutadana de la que fa una dècada va alimentar el Procés. La percepció d'un tracte discriminatori ja venia de lluny i va ser part del combustible que va encendre la mobilització sobiranista. Quan una societat se sent humiliada i ignorada en les seves necessitats bàsiques, el ressentiment acumulat acaba trobant vies d'expressió.

Avui, amb el moviment sobiranista en una fase d'impàs i de negociació, el perill és que la frustració es desbordi per altres canals menys desitjables. Si els governs –tant el català com l'espanyol– no donen una resposta efectiva a l'asfíxia de les infraestructures, la indignació col·lectiva buscarà nous altaveus. I seran formacions populistes o extremistes. El descrèdit de la política tradicional és el caldo de cultiu perfecte perquè opcions radicals creixin. És així com un legítim malestar econòmic pot esdevenir combustible per a moviments que posen en risc la convivència i els consensos democràtics.

Cristina Fallarás

 

      

   La "superioridad moral" de la   derecha como forma de sadismo

Nuevas maneras políticas van brotando aquí y allá como plantas carnívoras al calor del trumpismo y sus tecnobros. Se presentan como “realistas”, “eficientes”, “desideologizadas”, y comparten una misma operación de fondo: convertir el éxito en criterio moral y el fracaso en una error individual. Desde ahí desacreditan a las izquierdas tradicionales, no por sus ideas, sino por una supuesta incapacidad para triunfar a su manera, o sea para imponerse al otro.

El neoliberalismo actual no es solo una doctrina económica, va mucho más allá. Se trata de una pedagogía moral. Enseña que quien no gana, desaparece. Contempla la vida como si fuera una empresa, convierte el deseo en inversión y desplaza el fracaso al ámbito de la culpa individual. Quien pierde, según sus reglas, merece su derrota. Es más, recibirá escarnio y befa.

Las nuevas derechas culturales, además, radicalizan esta lógica y la convierten en espectáculo. Es el show de la nueva superioridad moral, y no deja de resultar gracioso la apropiación de aquello que tanto han denostado: la idea de la superioridad moral (de la izquierda, en este caso). Ya no basta con ganar: hay que humillar al que pierde. El vencedor no solo se legitima por su triunfo, sino por su desprecio hacia “los débiles”. El sadismo está en el centro. El perdedor deja de ser un sujeto político para convertirse en un objeto de burla, en el mejor de los casos, si no de violencia explícita e incluso letal. Lo consideran un estorbo para la “marcha triunfal” del presente, y lo quitarán de en medio como sea.

Bastaría con una mirada a la brutal espectacularización de la violencia en Estados Unidos, pero también en España cunden los shows de la nueva superioridad moral ultraconservadora. Desde ahí es desde donde se ataca al tradicional pensamiento de izquierdas. No por su contenido, sino por su posición. Se le acusa de resentimiento, de victimismo y de nostalgia. Se le reprocha no haber sabido adaptarse a los tiempos salvajes, no haber sabido jugar el juego de los vencedores.

Pero la izquierda —cuando no renuncia a sí misma— nunca habló el lenguaje del éxito, sino el de las personas que no cuentan, las que pierden incluso cuando hacen todo “bien”; la izquierda debería hablar el lenguaje de quienes descubren que el sistema está diseñado para que algunos ganen siempre y otros pierdan estructuralmente. Su error, demasiado a menudo, ha sido intentar justificarse con las reglas del adversario, pedir perdón por no triunfar, aceptar el marco de la victoria como horizonte.

Tengo la sensación de que las nuevas derechas culturales comprenden algo que la izquierda a veces olvida: que la batalla es simbólica. Por eso glorifican la fuerza, la autosuficiencia y la jerarquía, y ridiculizan cualquier forma de vulnerabilidad, cuidado o fragilidad. La sensibilidad es presentada como debilidad y la reflexión, como parálisis. El éxito más ramplón, que suele ser el de los matones, aparece, en cambio, como prueba última de verdad.

Volver a empezar es, en realidad, el gesto político fundamental. Implica no aceptar la derrota como destino ni sucumbir al cinismo. Volver a empezar es insistir sin garantías, organizarse sin promesa de victoria, pensar incluso cuando el clima es hostil y el tiempo parece ir en contra. Más nos vale tener esto en cuenta en los tiempos que corren.

Frente a esta ofensiva ultra, deberíamos afirmar con rotundidad que hay vidas que no quieren —y muchas no pueden— convertirse en productos exitosos. El error no es una anomalía a corregir, sino el punto desde el cual pensar de otro modo. El error es lo humano. Volver a empezar, en este contexto, me parece un acto subversivo. Para ello, no obstante, la acción solo puede ser colectiva, frente a su empeño por convertir el fracaso en algo individual.

Contra el neoliberalismo que privatiza el fracaso, contra este sadismo rampante que goza con la humillación y sus nuevas derechas culturales, propongo defender la dignidad de perder. No como derrota definitiva, sino como espacio desde el que volver a empezar sin someternos a la lógica del éxito.