Montserrat Dameson

 

                                                                                            

                          Les cabòries dels docents                                       

    "Respecto el dret a vaga, però també demano respecte pel dret a l'educació". Aquesta afirmació del president Illa a la ràdio pública del país el dilluns abans de l’enèsima jornada de vaga dels docents conté, condensa, sintetitza d’una manera meravellosament compacta el modus operandi del govern dels socialistes davant les urgències del país. En aquesta falsa dicotomia, en aquest enfrontament de drets digne del teu cunyat passat de cava a la sobretaula de Nadal, s’hi llegeix diàfanament la pulsió totalitària del governant que prefereix silenciar les demandes dels governats abans que, efectivament, governar. La carambola dialèctica del moment és un xic menys explícita que això que escric, però no per això és ni menys matussera, ni menys demagoga: en la confrontació de drets que fa el president Illa, hi ha la voluntat de fer perdre suport social a una vaga que, per poc que s’estigui en contacte amb l’educació pública, s'entén que té raó de ser. 

Però Salvador Illa no vol enfrontar-se a les raons de fons que atien la vaga, no vol ser el president que engegui una reforma estructural del sector educatiu complexa i, per tant, lenta, sense poder-ne recollir-ne el rèdit electoral. I per a esquivar el pastís, es fa xantatjosament propietari dels interessos dels infants i els converteix en una arma llancívola contra qui va a la vaga, precisament, perquè constata diàriament com el dret a l’educació és conculcat. És irònic que qui es presenta davant l’electorat com a mur de contenció contra l’extrema dreta faci servir els mateixos mètodes que les posicions polítiques que diu voler contenir: consignes simplistes i respostes superficials a problemes multifactorials. En aquest cas concret, el president de la Generalitat estigmatitza el col·lectiu de mestres i professors perquè, deslligant dret de vaga i dret d’educació, pot presentar-los com un col·lectiu que es posa per sobre dels infants —més vulnerables— per assolir uns objectius que no hi tenen res a veure. Pot insinuar que es mouen per propòsits egocèntrics. I pot, en darrer lloc, desatendre les seves demandes per il·legítimes i titllar-les de cabòries infundades.       

  En aquest país, de vegades sembla que n’hi ha prou amb l’argument que els docents tenen molts dies de vacances —o més dies de vacances que els qui ens dediquem a una altra cosa— per penjar-los la llufa de la ganduleria i del funcionariat i desproveir-los de veu. De fet, si poguéssim xifrar-ho, comprovaríem que un gruix gens negligible dels enquestats —sobretot els qui no tinguin fills o no els portin a la pública— no saben per què fan vaga, els mestres i professors. I un altre gruix gens negligible dels enquestats, possiblement respondria que la cosa va només sobre pèmpins, que són al carrer perquè volen més diners i prou. Quan Illa fa segons quines afirmacions, s'adreça a aquesta gent. La realitat, però, és tossuda. I els docents, també. L’escola inclusiva fa aigües i els alumnes amb necessitats especials no reben cap mena de suport especial. Moltes escoles i instituts no disposen de cap sistema de climatització i les classes s’imparteixen, de maig a octubre, en aules amb temperatures per sobre dels trenta graus. Les ràtios fan inviable una educació homologable. 

L’escola catalana està saturada i castellanitzada, les aules d’acollida no acullen i, a tot plegat, cal sumar-hi l’epidèmia dels currículums absurds, la digitalització, la gestió emocional i uns mètodes educatius —competències, projectes— imposats pel Departament d’Educació, que, per molt que el sabotatge de les proves PISA i de les Competències Bàsiques a Catalunya provin d’ocultar, estan donant uns resultats pèssims. Els nivells d’aprenentatge dels nens catalans estan sota mínims, i amb això n’hi hauria d’haver prou per no tractar els docents de bojos, d'avars o de caragirats a la ràdio pública quan posen el cadàver sobre la taula. I quan ho fan, per cert, deixant-s’hi una part del sou. Quan el president Illa diu "respecto el dret a vaga, però també demano respecte pel dret a l'educació", reforça la idea que ell, com a president de la Generalitat, no ha de resoldre cap problema, perquè de problema no n’hi ha cap. O cap altre, al capdavall, que els professors mateixos.

                                                                 

Elisa Beni

 

                                                          

                      El fitxer policial antifeixista     

                                                                                                 "Un polític liquidat, un intrigant gastat és sempre el més miserable del món"

Stefan Zweig

El problema és que, quan la ultradreta arribi al poder, la ciutadania no serà capaç de distingir-la. Arribats a aquest punt —darrere els murs, els ministres assenyaladors i insultadors, el menyspreu del Congrés i les institucions, la desqualificació de l'adversari—, el govern més antifeixista de la història, el que lluita contra la brama i el fang, ha posat la cirereta creant un fitxer policial de periodistes. Tot en pro de la Memòria, perquè els que van tastar caudillo bé que saben el que era això. Un fitxer ideològic de periodistes. Un fitxer sobre el que pensen els periodistes de l'amnistia. Un fitxer sobre llur desafecció o llur adhesió indestructible al líder. Un fitxer inconstitucional, inacceptable, en mans del ministeri que controla les policies i fins i tot Pegasus. Potser els sembla una anècdota, però és d'una gravetat summa, sobretot perquè no sabem per a què, ni per a qui, ni amb quina finalitat es va fer aquest fitxatge de periodistes, que, segurament, no són només madrilenys.

En un document amb capçalera del Ministeri de l'Interior apareixem desenes de professionals classificats en funció de la nostra posició crítica, neutra o genuflexa davant Pedro Sánchez. Per crear-lo el 2023, es va convocar una reunió en la qual van participar una quinzena de persones, incloent-hi alguns membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat. D'aquesta nodrida concurrència va sortir l'elaboració d'un document l'existència del qual ahir es va reconèixer, encara que al·legant que era per a ús exclusiu del departament de Comunicació i que el ministre no en sabia res. Salveu el soldat Marlaska, que prou maldecaps té. És absurd que els responsables de premsa a Interior —que ens coneixen des que érem xics— necessitessin un fitxer amb foto de periodistes. Més encara que es convoqués tanta gent per elaborar-lo i encara més que no es fes cas a les persones presents que van al·legar la inconstitucionalitat de tal iniciativa. A aquests últims se'ls va dir que "si no hi estaven còmodes, que no hi participessin". Saben qui no podem estar còmodes amb aquest abús? Ni els periodistes ni els ciutadans el dret a la informació dels quals  gestionem.    

 Què s'ha fet amb aquestes dades? A qui s'han lliurat? Qui necessitava fotografies per identificar-nos? Hisenda? Les brigades d'informació? Els qui operen les clavegueres de l'Estat? Que el fitxer no l'han elaborat a qualsevol dependència, no, sinó al tortuós Ministeri de l'Interior. No ho sabem. Ni la nota emesa ahir era creïble ni el ministre Marlaska va voler contestar els periodistes que li volien preguntar sobre aquesta i altres coses. Les raons a Ceuta entre premsa i ministre van ser notables. Se'n va anar sense atendre les lògiques demandes de la premsa. Marlaska, el covard. Marlaska, l'home que mai no hauria d'haver entrat en cap govern i que continua contra vent i marea després de tots els seus errors, les seves fallades, les seves mentides i les seves malifetes.

Tot aquest atropellament s'ha dut a terme amb diners públics, amb els diners de tots, amb els impostos dels mateixos periodistes abusats. Els mateixos diners públics que utilitza Óscar Puente perquè li analitzin qui escriu què d'ell, per si l'insulten —diu— o per insultar ell —dic jo—. Els mateixos diners que Bolaños ha destinat a una empresa que controla constantment tot el que es diu sobre ell i els seus ministeris en qualsevol mitjà per, de manera instantània, posar-ho en el seu coneixement. Tan instantani és que a mi m'ha arribat a escriure el ministre per oposar-se, gairebé sense haver acabat la frase.    

   Més enllà de l'abús antidemocràtic que suposa filiar ideològicament els informadors, hi ha col·legues que ja s'estan plantejant si la llei de protecció de dades mateixa —que inclou condicions molt dures per a la creació de fitxers— podria emparar els professionals que han estat inclosos i que molt probablement acabarem coneixent aviat. Les multes i les indemnitzacions que recull són importants. Recordem, a més a més, que les dades relatives a la filiació ideològica estan especialment protegides.

De tota aquesta infàmia, perquè és infame el que han fet, fins i tot sense saber quin ús espuri o no li han donat, només se salva una cosa. Un cop més, comprovem que hi ha alts funcionaris i persones amb llocs clau en l'organigrama de l'Estat que ja no estan disposats a cobrir o a silenciar les malifetes que es cometen per protegir Pedro Sánchez o ajudar a mantenir-lo en el poder utilitzant els recursos que són de l'Estat i no de partit. Quan això es generalitzi, potser acabem sabent de quines altres professions s'han creat fitxers policials, a qui més se li vigila la ideologia, qui pot patir represàlies per desafecte. Perquè hi ha represàlies. Molts periodistes ho podrien explicar. Molts mitjans els podrien explicar com són discriminats en les campanyes institucionals, part del finançament necessari per a llur subsistència. I és que, si tots aquests tripijocs són el modus operandi dels més demòcrates, dels progressistes, dels antifeixistes, és difícil comprendre de què ens ofereixen protegir-nos.

"En una societat democràtica, cap organisme de l'Estat té legitimitat per fitxar, catalogar o perfilar ideològicament els qui exerceixen el periodisme, ja que constitueix un atac directe a la llibertat de premsa", defensen les associacions professionals. "Introdueix un element de vigilància i potencial represàlia", com a qualsevol se li acut. Tot plegat executat pels que pretenien legislar per millorar el secret professional, per aconseguir transparència dels mitjans i per regular la professió. Ha! Encara sort que Junts els va aturar negant-se a donar suport a cap d'aquestes normes, que pretenien controlar el Quart Poder.

No deixen canya dreta. No suporten cap control, ni accepten cap crítica. Són la reserva espiritual de la democràcia universal. Ha!

P. D.: Quina anotació creuen que em mereixerà aquesta columna?                                                                                                                                                                               

Empar Moliner

 

El trencaclosques a les aules

A les aules, avui, hi ha reptes, o trencaclosques, diferents. Aquests reptes i trencaclosques diferents necessiten solucions i maneres de resoldre diferents.

—Al món fa més calor i al Mediterrani, més. Abans, tenir aire condicionat era de “fluix” i de “nou-ric”. Fa molt de temps que no és així, fins al punt que a Londres, al metro, no n’hi havia i ara corren a posar-ne. A les aules també n’hi ha d’haver, de la mateixa manera que hi ha d’haver calefacció: no se’ns acudiria dir que els bebès (o els ganàpies) han de venir amb gorra i guants de casa.

—Catalunya ha agombolat una gran arribada d’immigració. La diversitat (aquesta paraula llepada i suada) és massa immensa per a una sola aula d’acollida. Un nen que no parla català (ni castellà) n’aprendrà en un any a l’escola pública, com he pogut comprovar amb algunes amigues de la meva filla quan era petita. Però deu nens que no parlen català o que tenen plans individuals no poden ser atesos en una classe amb un sol mestre, que si dediqués sis minuts a cada pla individual (menys que una visita al metge) gastaria tota l’hora i no podria atendre ni els uns ni els altres.

—Es fa broma (una broma interessada) dels mestres d’abans com a éssers autoritaris i avorrits, però els mestres que va tenir la meva generació eren mestres vocacionals, intel·ligents, savis, amics, descobridors. Al meu cor hi ha el Joan Ruiz Calonja, el Quim Sabé, la senyoreta Isabel, el Manuel Fuentes, la Rosa Ribas i el Jaume Dantí, el Rere Grau, la Montse Bassa... Degradant aquells mestres “per autoritaris” no enaltim els d’avui, alguns —els hem vist a la tele— hiperemotius.

—Alguns sociòlegs, psicòlegs, pedagogs que parlen a la tele analitzen el que passa a les aules com un problema de motivació que mestres i pares no saben resoldre. Ignoren que la no comprensió lectora ve de moltes bandes. De les pantalles, també de la manca de recursos per ensenyar a cuitacorrents l’idioma als nens i nenes nouvinguts. Ignoren que els alumnes no són tots éssers de llum.

—Els pares abans deien: “Si li ha de pegar, pegui-li”. Ara escriuen notes al tutor amb emoticones, ploren si el nen suspèn i amenacen de marxar. No se senten usuaris; se senten clients

La cimentació als estudis

 Plè a copat hi tinc un bagul,

 versi ànim

Plató a cova.

Sigui ell! rodejo sabi a reüll

quin temps somiem. 

Temps, que salva

quin modern d´assignatura.

Clau a ofimàtica,

maneja deures  

sa culpa a altura,

¿o caldrà fer d´informàtic? 

a temps arenés

ma hora atura.

Recordo maldada a casa; 

qui viu en tarda

tardi alumne,

si enllestiré: fracassi

la mandra.

O a què abunda?

fent deure en culpà a qui mana

i ompli lliçó

complint edat,

A idioma a parèntesi d´ anar 

ara esbosso 

 el peu quebrat.

De vegades aprendre sol 

pitjor manat...

que dirigit.

Marcat a crono qui tot vol,

vaig derivat

de fit a fit,

que ensenya senyoreta,

profe, senyor,

data a deures.

Era altre client a caseta

quan en enyor

adreçés

dormir si un mes.

¿Què em cargarà cada savi?

nou a cantítat,

què n´exigeix, 

tant del dia fins on acabi,

i amb habilitat

qui m´ensopeix. 

F Abiton

 

Meritxell R. Lavall

 

            En Pedro Sánchez perd aura

Sembla que això de deixar entrar a tot déu a Espanya i donar prioritat a les vacances per sobre de governar està passant factura a l’aura del president del govern espanyol. Si les coses continuen així, no és gaire difícil preveure que perdrà la batalla de farmejar aura i que haurà d’entregar les claus del Palau de la Moncloa al PP i a Vox. En Gabriel Rufián farmeja molt bé, però no té clar amb quin equip va.

Per als que no sabeu què significa farmejar aura: és una expressió col·loquial que ha sorgit a internet i que s’ha fet popular entre la Generació Z (nascuts entre el 1990 i el 2010 aproximadament). El verb farmejar prové de la paraula anglesa farm, que significa 'cultivar'. Dins del món dels videojocs, es fa servir per descriure la repetició d’una mateixa acció amb l’objectiu d’acumular recursos, experiència o altres recompenses. Aura, en canvi, vindria a ser la segona accepció del DIEC: 'Favor, acceptació. Aura popular'. És a dir: carisma, seguretat en un mateix…; el que els boomers coneixem com a ser guai. Farmejar aura, doncs, consisteix a fer tota una sèrie d’accions o moviments amb la cara i el cos, coneguts com a emots (que prové de la paraula emoticona), d’una manera despreocupada i aparentment natural per guanyar reputació o adquirir prestigi. El papa Lleó XIV ha sigut el primer membre de l’Església (i diria que l’únic, però no hi posaria les mans al foc) que ha fet el gest del six seven (que és un moviment que es va convertir en tendència a TikTok) per no quedar desfasat davant el jovent i adquirir nous adeptes entre els joves.

Però això de farmejar aura no és cap novetat, ans al contrari, és de l’any de la Mariacastanya. L’Urvater, o pare primordial —concepte introduït per Sigmund Freud i ampliat posteriorment per Jacques Lacan—, que representa el líder totpoderós de l’horda primitiva que acaparava tot el poder i totes les dones, ja feia batalles de farmejar aura per poder copular amb totes les femelles mentre els altres s’ho miraven amb llàgrimes als ulls. I què us penseu que s’hi fa als debats polítics, si no? O què creieu que fa en Josep Rull quan assenyala amb el dit la Sílvia Orriols, o fins i tot la regidora de la CUP a Moià quan es posa un top i ensenya el melic —tothom té dret a vestir-se com vulgui, només faltaria!; a la pròxima entrevista de feina que vagi m’hi presentaré en pilotes, amb un bigoti i amb una barretina al cap— per denunciar l’ampliació d’un escorxador que genera molèsties al municipi? I què us sembla com farmeja el MHP Salvador Illa quan diu amb tics a la cara que el 16 i 17 de setembre celebrarem la Diada a Extremadura ("Mientras unos buscan diferencias y razones para separarnos, nosotros subrayamos lo que nos une")? Són diferents maneres d’adquirir carisma per guanyar les eleccions (o no).

La Juana Dolores tampoc s'ha volgut quedar enrere en aquesta moda i ha optat per dir frases com "Hasta el coño de los putos catalufos nazis. Y lo digo en castellano por 2 razones: 1) Por joder y 2) Por joder" vestida de proletària per guanyar adeptes entre la classe obrera —que suposadament defensa— i per expiar la culpa d’estar cobrant més que ells; no sense aprofitar l’avinentesa per vomitar tota la ràbia que sent cap a la cultura que l’ha acollit i que li ha permès ser on és. Si no puja al pòdium dels millors farmejadors d'aura, almenys s’haurà quedat ben descansada i amb un bon contracte laboral. Això sí que és farmejar aura! A veure si en Pedro Sánchez n’aprèn i, en comptes d’anar-se’n de vacances a hotels cars, es preocupa més per la classe obrera que li pagarà el sou vitalici.

Així que tots aquests que us rieu d'aquests joves que es reuneixen a les places per farmejar aura (i socialitzar lluny de les pantalles), us hauríeu de preguntar si mai heu intentat agradar als altres o quedar bé amb algú (fent tots els gestos que calgués) per guanyar reputació o adquirir prestigi i aconseguir una feina, ser acceptats en un grup d'amics... Qui no hagi farmejat mai aura que tiri la primera pedra.

Empar Moliner

 

                                                Set vegades són poques

Llegim a l’ARA que “Catalunya va ser advertida set vegades perquè corregís l'error a les proves PISA”. Es veu que l'Institut Nacional d'Avaluació Educativa (INEE) va fer saber a “Catalunya” que “havia comès errors en la mostra d'alumnes en les proves”. Com tothom sap, “es van descartar un 23% dels estudiants de la mostra, quan l'OCDE marca que el màxim d'alumnes exempts no pot superar el 5%”. La consellera Esther Niubó troba “deficiències en la comunicació dels criteris als centres, i ha anunciat el relleu de la secretària general d'Educació”.

Deixem de banda que els que van “descartar” alumnes de les proves ho van fer amb criteris realistes, no pas per fotre ningú o perquè no sabessin sumar. Si només pots descartar cinc alumnes d’una classe, perquè no entenen el que llegeixen per diverses raons, però n’hi ha quinze més que tampoc no entenen el que llegeixen per raons també diverses, no serveix de res descartar-ne cinc. No val la pena descartar-los, si en queden quinze en la mateixa situació.

Dit això. És normal que Catalunya no fes cas als set advertiments. Set advertiments són molt pocs per a una comunitat tan especial. De vegades, els enunciats costen d’entendre. De vegades la comprensió és difícil i calen polítics de reforç que ajudin a descobrir les peculiaritats de cadascú, en lloc d’estigmatitzar. Se’ns ha de donar més temps i ajudar-nos amb gomets. De tota manera, que ningú pateixi. El que cal fer és demanar una reunió amb tutoria, que hi vagi qui hi hagi d’anar i que surti d’allà amb un aprovat d’aquests que es diuen “de junta”.

Marta Nebot

 

   Carta a las niñas de Ceuta

Hola. Os escribo porque me gustaría que os llegara mi admiración y mi cariño, que también tengo para los niños que han venido con vosotras. Sois un@s valientes y merecéis una oportunidad. Todo el mundo la merece, si se cree en los derechos humanos y en la humanidad; por eso es tan lamentable que no hagamos más en lugares que sabemos repletos de injusticia, barbarie y desamparo, rebosantes de abandonad@s a su suerte que ven la nuestra en sus teléfonos móviles. A vosotr@s no os vamos a abandonar.

Sois tan pequeñ@s. La media de los menores no acompañados que se juegan la vida para llegar a nuestra costa estaba entre 15 y 17 años. Esta vez 400 de los contabilizados que llegasteis a Ceuta, en la entrada del 30 y 31 de julio, tenéis menos de 13. De los más de 1.500 afiliados ya, casi la mitad –700– sois niñas.

Nunca habíais venido tantos tan pequeños; nunca habíais venido tantas niñas.

Las mujeres, en general, intentan menos ese salto. La inmigración irregular en esa frontera es mayoritariamente masculina. Físicamente es durísima y ellas son más vulnerables a las redes de trata y a la violencia en general y a la sexual en particular. Además en sus países no se suele fomentar su autonomía, su valentía, ni su amor propio. Por todo eso junto no venían.

Me dirijo a vosotras porque vuestro perfil es nuevo. Vuestros informes revelan que salís huyendo de la desigualdad de género más que de la otra, huis de la violencia particular contra vosotras, de los matrimonios forzosos, de la obligatoriedad de abandonar los estudios y de convertiros en sirvientas/esclavas eternas de vuestros padres, hermanos y esposos. Venís a conquistar vuestra libertad, a cambiar de siglo, a encontrar un futuro. Y para eso habéis estado dispuestas a abandonarlo todo y a jugaros la vida. No hay cifra oficial sobre cuántos del casi centenar de cuerpos recuperados tras la entrada masiva son de niños y niñas como vosotros. No sabemos tampoco cuántas visteis cómo se ahogaban otros. Ni si habríais venido si se hubiera puesto antes la ampliación flotante del espigón. Ni si alguien terminará pagando por lo ocurrido.

Lo que está claro es que ya estáis aquí y no os pueden echar. Las leyes de unos y de otros lo dicen, digan ahora lo que digan. Los tribunales los han castigado por igual cuando intentaron incumplirlas en 2021. Aunque quisieran volver a intentarlo, ningún funcionario se va a arriesgar. Y, por más que tarden en distribuiros y poneros a estudiar, os habéis ganado la oportunidad de ser mujeres libres, os habéis colado por una rendija de la historia.

Desde la entrada en vigor del Real Decreto 903/2021, promovido sin mucha publicidad por el entonces ministro José Luis Escrivá, los menores extranjeros no acompañados tenéis una autorización de residencia que os permite trabajar a partir de los 16 años de forma automática. En los meses previos a su aprobación se hicieron públicos varios casos de suicidios de quienes eran echados a la calle de la noche a la mañana desde los centros de menores, sin papeles, sin oficio, ni ingresos, ni domicilio, ni familia, sin nada, el día que cumplían 18 años. Aquel decreto también permitió que a partir de la mayoría de edad ya no tengáis que acreditar unos ingresos mensuales de 2.000 euros -completamente imposibles- para que os renueven esos permisos por cuatro años. Hasta entonces vuestras posibilidades de una vida adulta digna eran casi nulas. Desde entonces más del 60% de los menores de edad tutelados trabajan. Desde entonces más del 70% de los que llegan cuando cumplen 18 están afiliados y dados de alta en la Seguridad Social. Es decir, se integran y contribuyen a que este país crezca.

Os deseo mucha suerte y os mando toda mi sororidad y un abrazo virtual. Ojalá estemos a la altura de vuestros sueños, ojalá os encontréis con instituciones eficientes y buenos profesionales y buenas personas que os ayuden a adaptaros y a convertiros en adultas sanas y felices con vidas muy bonitas. Ojalá os enseñemos que este país es mucho más que esos que han querido echaros, que esos que paran camiones con la comida de la Cruz Roja, que van con palos y queman chozas, empujando a los desesperados hacia el odio, mientras ondean la bandera y gritan España, España, España, ensuciándola con su boca.

En resumen: bienvenid@s a esta España ¿nuestra?

Empar Moliner

 

                           La dona de l’estació de tren de Sarrià

La dona gran, que va tota mudada, de la manera que es muden les dones grans per anar a fer un tràmit (els he sentit al tren i van a veure un avi en una residència), crida al marit, un senyor sorrut amb uns bigotis que semblen indicar que mana molt. Són enmig de l’andana de l’estació, i més enllà hi ha la filla, que se’ls assembla molt. “Dami, que ja està”, diu la dona, tot mostrant-li el telèfon, que du a la mà. Vol dir que ja ha acabat d’enraonar i que l’aparell deu ser el d’ell. En Dami, que no fa gens de cara de dir-se Dami, se la mira emprenyat. “Que no saps penjar? Que no saps penjar?”. La filla es gira i es posa el dit als llavis. El que és curiós d’aquest gest, tan habitual, és que no el dirigeix a ell, sinó a tots dos, com si la dona també en fos, en part, responsable. La dona prem la boca i s’estarrufa de vergonya, talment com un gos renyat. Estén més la mà. Ell, llavors, li pren el telèfon d’una revolada, i dirigint-se a tots nosaltres i a ningú, exclama, amb el to de qui vol ser sentit: “La tia no sap penjar un telèfon!”

Soc allà veient l’escena, que fa mal per domèstica, per habitual. Si jo ara fos una heroïna aturaria, amb la mà de Wonder Woman, el senyor dels bigotis i proclamaria: “No sap penjar! No sap penjar, i és extraordinari que no en sàpiga. Però sap distingir el romaní de la farigola, va als clubs de lectura i fa preguntes interessants i polides. No sap penjar, però sap fer les millors croquetes del món, i sap ballar el vals i la polca, i sap trucs per treure la calç de la tassa del vàter i per deixar els vidres sense llepissades. No sap penjar, però en una altra família això faria gràcia, molta gràcia, perquè aquesta dona, que no sap penjar, és encantadora, ja es veu, i escriu receptes de pastissos en una llibreta i ara està fent això del taitxí caminant, però ho porta en secret”. Això, hauria de dir, però no ho dic. En silenci me l'imagino en una altra família. Tots rient pel telèfon, i ella també: plorant de riure i no pas boquejant com un peix a la xarxa.