Montserrat Nebrera

 

               Els dubtes d'Oppenheimer                                                         

                                                                                           

Qui està al costat correcte de la història? Aquell qui diu que cal frenar la intel·ligència artificial en la seva evolució perquè pot esdevenir perillosa per a la supervivència humana? O qui, per contra, afirma que no hem de creure a qui parla així perquè aquesta guerra l'han de guanyar "els bons"? Donald Trump ha dit que no vol ni sentir a parlar d'aquesta relativització de la investigació en IA que estan demanant alguns dels seus principals experts i creadors, a més de la UE i fins i tot la Xina. Aquesta alarma que alguns creuen que és estratègia comercial per enfortir els que ja estan al rovell de l'ou i evitar que uns nous actors es facin lloc, però ni Nvidia ni Meta s'han afegit a la crida alarmista dels seus homòlegs i creuen que les lleis són en si suficients per parar els peus a qualsevol desmesura cibernètica. Jo, en canvi, crec que, amb independència de les seves veritables intencions, ens hauríem de prendre més seriosament els missatges apocalíptics, fins i tot a risc de pecar de tremendistes (una mica com els passa als de Protecció Civil anunciant pluges que no arriben).

Ja són múltiples els fòrums en els quals s'alerta del greu risc que suposa la IA per als sistemes democràtics, les eleccions dels quals ja s'han vist alterades en més d'una ocasió per algoritmes, fakes cada cop més perfectes i segmentació i perfilació de missatges segons els seus destinataris. I no és l'única, ni tan sols potser la principal amenaça, tenint en compte que fins i tot ha esdevingut psicòleg de molts adolescents i alentidor de tots els processos d'aprenentatge en etapes primerenques de la configuració neurocognitiva. No cal dir que el nivell d'obsolescència laboral, immiscuïment en la intimitat amb el nostre alegre (i poc informat) consentiment i contribució a una infodèmia pròxima al caos són altres elements d'una tecnologia que, com un aprenent de bruixot, potser ens farà gairebé immortals a cop de descobriment biomèdic, si en paguem el preu que cal.

Tot és cert alhora. No puc evitar pensar en el pacte de no-agressió que en un moment àlgid de la Segona Guerra Mundial van signar Alemanya i l'URSS a través dels seus ministres d'afers exteriors Ribbentrop i Mólotov, i que, tot just signar-lo, els soviètics van traslladar llurs fàbriques d'armament a resguard de mirades, rere els Urals, per tal de —en el moment oportú (i afortunat per als aliats)— provocar una derrota de l'exèrcit alemany que va precipitar l'inici del final. És potser això el que temen els EUA de la Xina? Que parli d'aturar mentre, amb la manca de transparència que caracteritza tants aspectes de la seva política, continua avançant amb l'objectiu de superar Silicon Valley en la nova guerra entre gegants?

Però més enllà d'això hi ha el perill. El perill de no avançar i el perill de fer-ho. Perquè no avançar quan l'altre ho fa acabaria col·locant els EUA en el trist paper de la UE: referent en normativa, però sense capacitat d'implementar una indústria tecnològica significativa. Si no ho fa, es planteja el primer dubte que va afligir Oppenheimer: i si els altres aconsegueixen la bomba atòmica abans que nosaltres? Però el segon dubte d'aquell geni és tant o més rellevant que aquest, i remet a totes aquestes advertències que hem sentit aquests dies: i si la bomba experimental destrueix el nostre món? Doncs de la mateixa manera ara hauríem de plantejar-nos: I si la IA conclou, com ja ha respost en més d'una ocasió en ser preguntada, que és la humanitat l'enemiga del planeta i es decideix a treballar per la nostra aniquilació? Mentre escric això, s'acumulen notícies sobre agents d'IA que autònomament assalten bases de dades (AEPD) i altres que, interactuant, generen un llenguatge propi indesxifrable per a l'humà. La ciència-ficció mai no havia estat tan a prop. Mai Terminator (la 2, la gran, la pel·liculassa) no s'havia assemblat tant a una realitat temible.

Montse Castellà

 

                   La victòria del ser

Tot just ahir va fer disset anys de la consulta municipal per la independència de Catalunya que va organitzar Arenys de Munt. "Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?". Esta va ser-ne la pregunta i esdevingué la primera consulta de la història dels Països Catalans. Aquell 13 de setembre de 2009 poca gent es podia imaginar que cinc anys més tard arribaria el 9N, amb una doble pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i "En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?", i que només tres anys després, lo 2017, enlluernaríem lo món amb lo referèndum del Primer d'Octubre: "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?". Sí, probablement, los qui menys s'adonen d'un canvi són aquells que el viuen.

I és que si mirem per la finestreta d'un avió en ple vol, mos pareix que la cosa es mou prou lentament. I si mos oblidem que estem a 8.000 peus d'alçada, pot semblar fins i tot que som a terra ferma (turbulències a banda). Si, en canvi, contemplem l'avió des de terra, aixequem lo cap i el veem passar a tot drap, amb la fum dels reactors dixant una estela de modernor i velocitat. Viure el moviment d'independència des de dins, de vegades, mos fa perdre perspectiva. Mos pot fer creure que no avancem quan, en realitat, des de la consulta d'Arenys fins avui, l'independentisme ha fet passes de gegant, malgrat que no sempre amb la celeritat que voldríem, ni amb la intensitat i la direcció que caldria. I sí, també hi ha turbulències, especialment partidistes i, sobretot, espanyolistes.

"Som una Nació. Nosaltres decidim", fou lo lema de la manifestació del 10 de juliol de 2010, que a més de protestar per la retallada de l'Estatut, ja tenia un marcat accent sobiranista. Molts consideren aquell moment un punt d'inflexió en la història recent de la mobilització catalanista. L'any següent, naixia legalment l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i el 2012 es feia l'assemblea constituent d'esta entitat sense la qual, cal reconèixer-ho, no seríem on som. Aquell mateix setembre la pancarta de la Diada deia: "Catalunya, nou estat d'Europa". Comptat i debatut, fa una quinzena d'anys que les manifestacions de l'11 de setembre han agafat un caire innegablement separatista, hereves del 1714 i de tantes lluites de compatriotes. Amb alts i baixos, però sempre enormement massives, malgrat que alguns mitjans de comunicació avui tinguen les ulleres brutes.

Un dels exemples més flagrants l'ha protagonitzat lo Diari Ara: "Crida a combatre l'extrema dreta" titulava en portada lo sendemà de l'11 de setembre. Que l'extrema dreta s'ha de combatre? Sí, però la manifestació de divendres va cridar alt i fort "Independència", paraula que no sortia al titular, ni a cap de les tres línies dels subtítols (per cert, La Vanguardia gastava un titular similar). Com se pot obviar la realitat d'una manera tan descarada i després pretendre tindre credibilitat? Fa especialment mal a la vista quan revises mínimament l'hemeroteca i recuperes les portades d'anys anteriors —curiosament quan lo diari encara el dirigia Carles Capdevila— i t'adones de com s'ha anat variant lo relat fins a diluir-lo de manera inexplicable. És clar que parlem del mateix diari que va renegar de la publicitat de l'1 d'Octubre, fent malabars per a justificar-ho.

És evident que tothom té dret a tindre la seua línia editorial, però el pitjor de tot és que ells hi eren, a la manifestació, i no es pot al·legar desconeixement. Aleshores? Després direm que les xarxes poden manipular... però és clar, si el mateix Govern de la Generalitat ha anunciat que cada any celebrarà la Diada a una comunitat autònoma diferent —enguany a Extremadura— ja m'explicareu vatros qui són los mestres d'este evident intent de dilució i retrocés. Siga com vulga, la dignitat de l'1 d'Octubre i la força de la gent seguixen ben presents i cada vegada amb més jóvens desacomplexats, disposats a llevar-mos a tots plegats lo llast de la motxilla processista i mostrant amb orgull l'estelada. Cal seguir-hi sent, resistir i avançar. L'11 de setembre no commemorem una derrota sinó el desig de persistència del poble català. Com l'ha denominat encertadament l'historiador Enric Calpena, és "la victòria del ser". I com també encertadament mos canta Lluís Llach, "i volem ser per caminar".

Cristina Fallarás

 

        

Este PISA no sirve para la realidad actual

Afinales del curso pasado, una joven estudiante de bachillerato, chica brillante en sus calificaciones, me dijo que no pensaba seguir sus estudios, que no iría a la Universidad. Su respuesta fue tajante: “No creo que ninguna carrera vaya a prepararme para el mundo que viene”. Sin tener claro aún hasta qué punto estoy de acuerdo con esa afirmación, la comprendo profundamente. Y me pregunto cuántas alumnas y alumnos estarán enfrentando ahora la misma duda. Además de compartir, podría ser, mis incertidumbres sobre a qué llamamos “el mundo que viene” y cuáles son sus características básicas.

Escribimos artículos sobre la Inteligencia Artificial como si supiéramos algo. No algo de lo que sucede actualmente —que tampoco—, sino hacia dónde nos lleva, cómo se encamina hacia allí, a qué llamaremos “trabajador/a” dentro de cinco años, dentro de diez, a qué llamaremos “humano/a”. Lo cierto es que una parte de quienes escriben lo único que saben de la IA es cómo pedirle que les arme ese texto que luego publicarán sobre la propia IA.

Me interesa mucho ahora el cruce de caminos entre esa IA y el “desplome” en la valoración del alumnado en el Informe PISA. Ese cruce no sólo afecta a cuánto y cómo la usan “para hacer los deberes” —podríamos cuestionarnos de paso la idea de “deberes”—, sino a su inmersión, su vida, en todo lo que llamamos “pantallas”, que va desde el deslizar el dedo por el TikTok más mecánico hasta su consumo de pornografía online. Absolutamente todo está atravesado por los algoritmos y la utilización de los datos de cada alumna y alumno. Esa es su realidad.

Por eso necesitamos cuestionarnos la formación de la infancia, la adolescencia y la juventud en sentido amplio, absolutamente todo lo que engloba aquello que llamamos Educación, con mayúscula, desde sus primeros años de Primaria hasta el último doctorado, lo que la RAE define como “Instrucción por medio de la acción docente”, por ceñirnos a algo conservador.

Esa “instrucción” —ahí se omite— tiene, o debería, una finalidad. En decir, ¿para qué sirve la Educación de las personas en una sociedad? En principio, para dotarlas de herramientas que les permitan “ganarse la vida”. [Voy sembrando de comillas este texto porque necesitamos repensarlo todo, porque me pregunto a medida que lo escribo a qué se refieren hoy los términos que hasta ahora teníamos claros, y ya no. Para empezar, qué es “educar” y qué es “ganarse la vida”. Voy más allá: qué es “la realidad”].

Pero no sólo se trata de las herramientas económicas, sino de construirles y cederles un marco ético y social en el que usarlas. Nada de esto es nuevo. Hace una o dos décadas ya instruíamos a nuestras criaturas, su mirada sobre la realidad, su construcción del mundo y de sí, de la misma manera que nosotras mismas habíamos recibido dicha instrucción. Lo diferente es a qué llamamos “la realidad”.

La realidad en la que se desenvuelve el alumnado actual no tiene nada que ver con la realidad en la que recibí yo, nacida en 1968, mi formación. Tampoco una persona nacida en los 70, los 80 o incluso los 90 del siglo pasado. Lo cierto es que esa nueva realidad es la que comparten con sus mayores (madres, padres, profesorado…). La diferencia es que al alumnado se le evalúa mientras que a quienes participamos en su formación, no. Me interesaría mucho ver los resultados que arroja un análisis sobre la capacidad lectora de la población adulta. Quizás nos llevaríamos la sorpresa de que nuestra juventud está muy por delante.

Lo que sabemos, por ahora, es que la realidad ha cambiado y, por lo tanto, necesitamos cambiar nuestras maneras de medir las capacidades, no sólo del alumnado, sino de la población, para amoldarse a ella. Este sería un buen paso, que no sirve de nada en este momento porque no hemos modificado un ápice la Educación. Mi hija y mi hijo, nacidos respectivamente en 2008 y 2002, han recibido exactamente la misma educación que recibí yo, nacida cuatro décadas antes que ellos, en un mundo que poco tenía que ver con éste, y sobre todo, en una realidad del todo diferente.

Por fin hemos comprendido que lo que llamábamos “realidad virtual” es sencillamente, “la realidad”. Es decir, que no nos movemos en dos realidades, la “real” y la “virtual”, sino que nuestra existencia y nuestras identidades tienen ahora diferentes espacios, y el de internet es cada vez mayor. En el caso del alumnado, probablemente muy superior al que se desarrolla fuera de la red. Eso no es ni bueno ni malo. Eso es. Así que más nos valdría pensar en una modificación radical de la Educación que damos a nuestras criaturas, so riesgo grave y evidente de que no les sirva para nada.

Esther Vera

                                                           

                      El que cal saber

Si una empresa, un científic, un cuiner, una metgessa o una arquitecta fracassessin continuadament, canviarien la manera de treballar? Probablement sí, oi? Doncs això és el que hem de fer urgentment amb l’escola.

Es tracta d’analitzar què no funciona i fer canvis. Però fer-los amb vocació de permanència. Catalunya no necessita una reforma més, inspirada per una voluntat pendular, sinó aturar-se -analitzar tot allò que ja sabem, perquè el nostre sistema educatiu està sobrediagnosticat-, copiar bé dels casos d’èxit internacionals i invertir-hi recursos. Si pot ser, el procés de transformació s’hauria de fer unitàriament, ràpidament i sense espectacle afegit, perquè el fracàs educatiu és tan estrepitós i fa tants anys que dura que molt poca gent es pot penjar medalles.

La pregunta principal avui és aquesta: què és exactament el que volem que una persona sàpiga quan surt de l’escola?

Sembla fàcil, però no ho és. Ens hem acostumat a explicar què ha de saber fer: pensar críticament, treballar en equip, resoldre problemes, comunicar-se, ser creatiu. Tot molt necessari. El problema apareix quan preguntem: pensar críticament sobre què?

Per entendre Trump cal saber alguna cosa de la història dels Estats Units i d’economia. Per entendre Putin cal conèixer la Unió Soviètica, Rússia i Europa. Per entendre una sequera cal saber alguna cosa de meteorologia i clima. Per detectar desinformació cal tenir informació. Per dir alguna cosa has de tenir alguna cosa a dir. Per fer operacions complexes és millor saber multiplicar. 

També caldrà acceptar que la memòria és una de les eines de la intel·ligència i no una forma d’opressió.

El debat sobre els resultats de PISA, que han deixat en evidència els pitjors resultats mai vistos a Espanya i un marc de caiguda generalitzada als països de l’OCDE, no és estrictament pedagògic. Perquè l’escola no reparteix només coneixement. També reparteix oportunitats.

No exigir als alumnes que donin el millor d’ells mateixos i rebaixar el nivell no beneficia ningú. L’exigència no és una idea conservadora. Hi ha poques coses més desiguals que una escola que exigeix poc, perquè a casa i a les extraescolars els alumnes amb més nivell adquisitiu desempataran. 

Per no parlar de les famílies que abandonen l’escola pública en direcció a l’escola concertada o privada fent que a la pública es concentrin els alumnes amb més complexitat social.

L’escola necessita també més i millors professors. Prous per atendre la diversitat i enfocats a la transferència de coneixement més que a “acompanyar l’aprenentatge”. Els nens poden deduir i pensar, però no descobriran espontàniament la fotosíntesi. Algú que sap més coses que els estudiants els ensenya i els guia. Alhora que cal recuperar el prestigi i el respecte al professorat, i també la seva autonomia i la capacitat dels directors de triar els professors. Aquestes competències que garanteixin l’autonomia dels centres no estan renyides amb tenir resultats de la feina feta i procurar que la qualitat del professorat comenci amb l’exigència en el seu accés a la universitat i al sistema. 

Si hi ha una paraula maleïda, aquesta és autoritat. Hem tingut por de la paraula perquè recordàvem massa el concepte de l’autoritarisme. És comprensible, en un país on els càstigs físics a l’escola no estan tan lluny. Però entre una escola caserna i una aula on el professor passa mitja hora intentant aconseguir silenci o un minut de concentració hi ha bastant territori.

No crec que l’educació pugui reduir-se a exàmens i currículums. Una escola educa persones, no només produeix resultats. Però de vegades utilitzem aquesta veritat per evitar-ne una altra: també ha de produir aprenentatge. Fa anys que les dades ens avisen. Cada nova prova confirma alguna cosa que ja sabíem i cada vegada hi reaccionem amb una barreja de sorpresa institucional i fatalisme. Quan alguna cosa no funciona, canviem el currículum. Després canviem l’avaluació. Després expliquem que l’important no és tant el resultat com el procés. I finalment arriba PISA i ens recorda, amb la delicadesa habitual dels números, que els processos també haurien de conduir a algun lloc. Podem escollir cinc prioritats: lectura, matemàtiques, coneixement, bons professors i avaluació. Poden ser unes altres, les que considerin els millors actors de la comunitat educativa, però hem de mantenir el rumb. No durant dos cursos. Ni fins al pròxim conseller. Durant deu anys.

Montserrat Dameson

                                 Les cabòries dels docents                                       

    "Respecto el dret a vaga, però també demano respecte pel dret a l'educació". Aquesta afirmació del president Illa a la ràdio pública del país el dilluns abans de l’enèsima jornada de vaga dels docents conté, condensa, sintetitza d’una manera meravellosament compacta el modus operandi del govern dels socialistes davant les urgències del país. En aquesta falsa dicotomia, en aquest enfrontament de drets digne del teu cunyat passat de cava a la sobretaula de Nadal, s’hi llegeix diàfanament la pulsió totalitària del governant que prefereix silenciar les demandes dels governats abans que, efectivament, governar. La carambola dialèctica del moment és un xic menys explícita que això que escric, però no per això és ni menys matussera, ni menys demagoga: en la confrontació de drets que fa el president Illa, hi ha la voluntat de fer perdre suport social a una vaga que, per poc que s’estigui en contacte amb l’educació pública, s'entén que té raó de ser. 

Però Salvador Illa no vol enfrontar-se a les raons de fons que atien la vaga, no vol ser el president que engegui una reforma estructural del sector educatiu complexa i, per tant, lenta, sense poder-ne recollir-ne el rèdit electoral. I per a esquivar el pastís, es fa xantatjosament propietari dels interessos dels infants i els converteix en una arma llancívola contra qui va a la vaga, precisament, perquè constata diàriament com el dret a l’educació és conculcat. És irònic que qui es presenta davant l’electorat com a mur de contenció contra l’extrema dreta faci servir els mateixos mètodes que les posicions polítiques que diu voler contenir: consignes simplistes i respostes superficials a problemes multifactorials. En aquest cas concret, el president de la Generalitat estigmatitza el col·lectiu de mestres i professors perquè, deslligant dret de vaga i dret d’educació, pot presentar-los com un col·lectiu que es posa per sobre dels infants —més vulnerables— per assolir uns objectius que no hi tenen res a veure. Pot insinuar que es mouen per propòsits egocèntrics. I pot, en darrer lloc, desatendre les seves demandes per il·legítimes i titllar-les de cabòries infundades.       

  En aquest país, de vegades sembla que n’hi ha prou amb l’argument que els docents tenen molts dies de vacances —o més dies de vacances que els qui ens dediquem a una altra cosa— per penjar-los la llufa de la ganduleria i del funcionariat i desproveir-los de veu. De fet, si poguéssim xifrar-ho, comprovaríem que un gruix gens negligible dels enquestats —sobretot els qui no tinguin fills o no els portin a la pública— no saben per què fan vaga, els mestres i professors. I un altre gruix gens negligible dels enquestats, possiblement respondria que la cosa va només sobre pèmpins, que són al carrer perquè volen més diners i prou. Quan Illa fa segons quines afirmacions, s'adreça a aquesta gent. La realitat, però, és tossuda. I els docents, també. L’escola inclusiva fa aigües i els alumnes amb necessitats especials no reben cap mena de suport especial. Moltes escoles i instituts no disposen de cap sistema de climatització i les classes s’imparteixen, de maig a octubre, en aules amb temperatures per sobre dels trenta graus. Les ràtios fan inviable una educació homologable. 

L’escola catalana està saturada i castellanitzada, les aules d’acollida no acullen i, a tot plegat, cal sumar-hi l’epidèmia dels currículums absurds, la digitalització, la gestió emocional i uns mètodes educatius —competències, projectes— imposats pel Departament d’Educació, que, per molt que el sabotatge de les proves PISA i de les Competències Bàsiques a Catalunya provin d’ocultar, estan donant uns resultats pèssims. Els nivells d’aprenentatge dels nens catalans estan sota mínims, i amb això n’hi hauria d’haver prou per no tractar els docents de bojos, d'avars o de caragirats a la ràdio pública quan posen el cadàver sobre la taula. I quan ho fan, per cert, deixant-s’hi una part del sou. Quan el president Illa diu "respecto el dret a vaga, però també demano respecte pel dret a l'educació", reforça la idea que ell, com a president de la Generalitat, no ha de resoldre cap problema, perquè de problema no n’hi ha cap. O cap altre, al capdavall, que els professors mateixos.

                                                                 

Elisa Beni

                   El fitxer policial antifeixista     

                                                                                                 "Un polític liquidat, un intrigant gastat és sempre el més miserable del món"

Stefan Zweig

El problema és que, quan la ultradreta arribi al poder, la ciutadania no serà capaç de distingir-la. Arribats a aquest punt —darrere els murs, els ministres assenyaladors i insultadors, el menyspreu del Congrés i les institucions, la desqualificació de l'adversari—, el govern més antifeixista de la història, el que lluita contra la brama i el fang, ha posat la cirereta creant un fitxer policial de periodistes. Tot en pro de la Memòria, perquè els que van tastar caudillo bé que saben el que era això. Un fitxer ideològic de periodistes. Un fitxer sobre el que pensen els periodistes de l'amnistia. Un fitxer sobre llur desafecció o llur adhesió indestructible al líder. Un fitxer inconstitucional, inacceptable, en mans del ministeri que controla les policies i fins i tot Pegasus. Potser els sembla una anècdota, però és d'una gravetat summa, sobretot perquè no sabem per a què, ni per a qui, ni amb quina finalitat es va fer aquest fitxatge de periodistes, que, segurament, no són només madrilenys.

En un document amb capçalera del Ministeri de l'Interior apareixem desenes de professionals classificats en funció de la nostra posició crítica, neutra o genuflexa davant Pedro Sánchez. Per crear-lo el 2023, es va convocar una reunió en la qual van participar una quinzena de persones, incloent-hi alguns membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat. D'aquesta nodrida concurrència va sortir l'elaboració d'un document l'existència del qual ahir es va reconèixer, encara que al·legant que era per a ús exclusiu del departament de Comunicació i que el ministre no en sabia res. Salveu el soldat Marlaska, que prou maldecaps té. És absurd que els responsables de premsa a Interior —que ens coneixen des que érem xics— necessitessin un fitxer amb foto de periodistes. Més encara que es convoqués tanta gent per elaborar-lo i encara més que no es fes cas a les persones presents que van al·legar la inconstitucionalitat de tal iniciativa. A aquests últims se'ls va dir que "si no hi estaven còmodes, que no hi participessin". Saben qui no podem estar còmodes amb aquest abús? Ni els periodistes ni els ciutadans el dret a la informació dels quals  gestionem.    

 Què s'ha fet amb aquestes dades? A qui s'han lliurat? Qui necessitava fotografies per identificar-nos? Hisenda? Les brigades d'informació? Els qui operen les clavegueres de l'Estat? Que el fitxer no l'han elaborat a qualsevol dependència, no, sinó al tortuós Ministeri de l'Interior. No ho sabem. Ni la nota emesa ahir era creïble ni el ministre Marlaska va voler contestar els periodistes que li volien preguntar sobre aquesta i altres coses. Les raons a Ceuta entre premsa i ministre van ser notables. Se'n va anar sense atendre les lògiques demandes de la premsa. Marlaska, el covard. Marlaska, l'home que mai no hauria d'haver entrat en cap govern i que continua contra vent i marea després de tots els seus errors, les seves fallades, les seves mentides i les seves malifetes.

Tot aquest atropellament s'ha dut a terme amb diners públics, amb els diners de tots, amb els impostos dels mateixos periodistes abusats. Els mateixos diners públics que utilitza Óscar Puente perquè li analitzin qui escriu què d'ell, per si l'insulten —diu— o per insultar ell —dic jo—. Els mateixos diners que Bolaños ha destinat a una empresa que controla constantment tot el que es diu sobre ell i els seus ministeris en qualsevol mitjà per, de manera instantània, posar-ho en el seu coneixement. Tan instantani és que a mi m'ha arribat a escriure el ministre per oposar-se, gairebé sense haver acabat la frase.    

   Més enllà de l'abús antidemocràtic que suposa filiar ideològicament els informadors, hi ha col·legues que ja s'estan plantejant si la llei de protecció de dades mateixa —que inclou condicions molt dures per a la creació de fitxers— podria emparar els professionals que han estat inclosos i que molt probablement acabarem coneixent aviat. Les multes i les indemnitzacions que recull són importants. Recordem, a més a més, que les dades relatives a la filiació ideològica estan especialment protegides.

De tota aquesta infàmia, perquè és infame el que han fet, fins i tot sense saber quin ús espuri o no li han donat, només se salva una cosa. Un cop més, comprovem que hi ha alts funcionaris i persones amb llocs clau en l'organigrama de l'Estat que ja no estan disposats a cobrir o a silenciar les malifetes que es cometen per protegir Pedro Sánchez o ajudar a mantenir-lo en el poder utilitzant els recursos que són de l'Estat i no de partit. Quan això es generalitzi, potser acabem sabent de quines altres professions s'han creat fitxers policials, a qui més se li vigila la ideologia, qui pot patir represàlies per desafecte. Perquè hi ha represàlies. Molts periodistes ho podrien explicar. Molts mitjans els podrien explicar com són discriminats en les campanyes institucionals, part del finançament necessari per a llur subsistència. I és que, si tots aquests tripijocs són el modus operandi dels més demòcrates, dels progressistes, dels antifeixistes, és difícil comprendre de què ens ofereixen protegir-nos.

"En una societat democràtica, cap organisme de l'Estat té legitimitat per fitxar, catalogar o perfilar ideològicament els qui exerceixen el periodisme, ja que constitueix un atac directe a la llibertat de premsa", defensen les associacions professionals. "Introdueix un element de vigilància i potencial represàlia", com a qualsevol se li acut. Tot plegat executat pels que pretenien legislar per millorar el secret professional, per aconseguir transparència dels mitjans i per regular la professió. Ha! Encara sort que Junts els va aturar negant-se a donar suport a cap d'aquestes normes, que pretenien controlar el Quart Poder.

No deixen canya dreta. No suporten cap control, ni accepten cap crítica. Són la reserva espiritual de la democràcia universal. Ha!

P. D.: Quina anotació creuen que em mereixerà aquesta columna?                                                                                                                                                                               

Empar Moliner

 

El trencaclosques a les aules

A les aules, avui, hi ha reptes, o trencaclosques, diferents. Aquests reptes i trencaclosques diferents necessiten solucions i maneres de resoldre diferents.

—Al món fa més calor i al Mediterrani, més. Abans, tenir aire condicionat era de “fluix” i de “nou-ric”. Fa molt de temps que no és així, fins al punt que a Londres, al metro, no n’hi havia i ara corren a posar-ne. A les aules també n’hi ha d’haver, de la mateixa manera que hi ha d’haver calefacció: no se’ns acudiria dir que els bebès (o els ganàpies) han de venir amb gorra i guants de casa.

—Catalunya ha agombolat una gran arribada d’immigració. La diversitat (aquesta paraula llepada i suada) és massa immensa per a una sola aula d’acollida. Un nen que no parla català (ni castellà) n’aprendrà en un any a l’escola pública, com he pogut comprovar amb algunes amigues de la meva filla quan era petita. Però deu nens que no parlen català o que tenen plans individuals no poden ser atesos en una classe amb un sol mestre, que si dediqués sis minuts a cada pla individual (menys que una visita al metge) gastaria tota l’hora i no podria atendre ni els uns ni els altres.

—Es fa broma (una broma interessada) dels mestres d’abans com a éssers autoritaris i avorrits, però els mestres que va tenir la meva generació eren mestres vocacionals, intel·ligents, savis, amics, descobridors. Al meu cor hi ha el Joan Ruiz Calonja, el Quim Sabé, la senyoreta Isabel, el Manuel Fuentes, la Rosa Ribas i el Jaume Dantí, el Rere Grau, la Montse Bassa... Degradant aquells mestres “per autoritaris” no enaltim els d’avui, alguns —els hem vist a la tele— hiperemotius.

—Alguns sociòlegs, psicòlegs, pedagogs que parlen a la tele analitzen el que passa a les aules com un problema de motivació que mestres i pares no saben resoldre. Ignoren que la no comprensió lectora ve de moltes bandes. De les pantalles, també de la manca de recursos per ensenyar a cuitacorrents l’idioma als nens i nenes nouvinguts. Ignoren que els alumnes no són tots éssers de llum.

—Els pares abans deien: “Si li ha de pegar, pegui-li”. Ara escriuen notes al tutor amb emoticones, ploren si el nen suspèn i amenacen de marxar. No se senten usuaris; se senten clients

La cimentació als estudis

 Plè a copat hi tinc un bagul,

 versi ànim

Plató a cova.

Sigui ell! rodejo sabi a reüll

quin temps somiem. 

Temps, que salva

quin modern d´assignatura.

Clau a ofimàtica,

maneja deures  

sa culpa a altura,

¿o caldrà fer d´informàtic? 

a temps arenés

ma hora atura.

Recordo maldada a casa; 

qui viu en tarda

tardi alumne,

si enllestiré: fracassi

la mandra.

O a què abunda?

fent deure en culpà a qui mana

i ompli lliçó

complint edat,

A idioma a parèntesi d´ anar 

ara esbosso 

 el peu quebrat.

De vegades aprendre sol 

pitjor manat...

que dirigit.

Marcat a crono qui tot vol,

vaig derivat

de fit a fit,

que ensenya senyoreta,

profe, senyor,

data a deures.

Era altre client a caseta

quan en enyor

adreçés

dormir si un mes.

¿Què em cargarà cada savi?

nou a cantítat,

què n´exigeix, 

tant del dia fins on acabi,

i amb habilitat

qui m´ensopeix. 

F Abiton