dimecres, 4 de febrer del 2026

Ana Bernal-Triviño

 


     

No falla la ley, es el sistema





dimarts, 3 de febrer del 2026

Esther Vera

 

Fatiga dels materials i dels ciutadans




Catalunya viu un col·lapse ferroviari i viari indigne d'una economia avançada. Quan els trens de Rodalies deixen de circular, s’atura el tràfic de mercaderies amb Europa i l'autopista AP-7 queda tallada; quan l’AVE no dona un servei efectiu i fiable, el país s'immobilitza i la credibilitat dels governs –que una vegada i una altra han promès inversions que mai no arriben– queda seriosament malmesa. La indignació ciutadana davant d'aquest desgavell és més que comprensible: ningú hauria de quedar ostatge d'un transport públic deficitari sense que es depurin responsabilitats. Cada jornada de caos logístic suposa una ferida a l'economia productiva i a la confiança dels ciutadans.

Les infraestructures catalanes fa temps que funcionen al límit, i cada incidència greu té un impacte directe en la credibilitat de les institucions i en l'economia. El tall de cinc dies consecutius a l'AP-7 –artèria clau que suporta la major part del transport de mercaderies del país– ha provocat un efecte en cadena a tota la xarxa viària: asfixiar l'AP-7 equival a ofegar una de les principals artèries econòmiques de Catalunya. De la mateixa manera, les avaries constants a Rodalies no només desesperen els usuaris, sinó que resten hores de feina i productivitat al conjunt del país. És una situació pròpia d'un entorn subdesenvolupat, no pas del motor econòmic competitiu que Catalunya vol ser. A les empreses se'ls encareixen els costos logístics i els treballadors no són propietaris del seu temps. La inadequació de les infraestructures actua com un llast sobre el creixement econòmic i sobre la qualitat de vida del ciutadà.

Sense consensos bàsics

La queixa per la manca d'inversió de l'Estat en les infraestructures catalanes ve de lluny i està avalada per les dades. Des del 2010 fins al 2023 només s'ha executat el 50,3% de la inversió ferroviària pressupostada per l'Estat a Catalunya. En altres paraules, de més d'11.000 milions d'euros promesos en aquest període, més de 5.600 milions no s'han arribat a gastar mai. Aquest incompliment crònic s'ha mantingut tant amb governs del PSOE com del PP, cosa que evidencia un problema estructural que traspassa colors polítics.

Mentre les obres dependents de la Generalitat es completen en un 88% (dada del període 2001-2019), les de l'Estat pateixen retards i incompliments escandalosos. Les excuses habituals sobre la suposada complexitat de cada projecte no justifiquen aquesta diferència abismal

Si una cosa indigna tant o més que la desinversió és la manca de retiment de comptes. Any rere any es repeteix el patró: s'anuncien milions en obres que no es materialitzen, i ningú n'assumeix responsabilitats. Es minimitza l'abast del problema i es camuflen els incompliments sota la catifa de xifres, que es polititzen i no es reconeixen com a certeses. Aquesta actitud menysté la ciutadania i frega la presa de pèl. Com pot ser que cap dirigent doni explicacions clares dels projectes que sistemàticament no es fan? On són les auditories independents i els mecanismes de control que exigirien rectificacions immediates? La falta de conseqüències palpables alimenta la sensació d'impunitat i de desgavell en la gestió pública.

Un factor que contribueix a aquesta situació és la manca de capacitat tècnica en els llocs de decisió. Les infraestructures són un àmbit complex que requereix coneixements específics en enginyeria, logística i planificació; tanmateix, bona part dels responsables polítics no tenen aquesta formació. Que la direcció política estigui sovint en mans de gestors sense bagatge tècnic no vol dir necessàriament incompetència individual, però sí que pot explicar decisions erràtiques i manca de visió a llarg termini. Sovint la planificació queda supeditada al curtterminisme electoral. 

Infraestructures: bases de l'economia i l'habitatge

No es tracta només de trens i carreteres, sinó del fonament del progrés social i econòmic. Unes infraestructures que funcionin són bàsiques per a la competitivitat econòmica i també per garantir l'accés a l'habitatge. En el cas català, la importància és majúscula. Catalunya ha guanyat més de 700.000 habitants en l'última dècada i 2 milions en els últims 30 anys, de manera que la demanda de transport no ha parat de créixer. Al mateix temps, la crisi de l'habitatge ha empès moltes famílies i treballadors a viure fora de Barcelona. Els desplaçaments esdevenen un suplici que condiciona l'accés real a un habitatge assequible. Cal afegir-hi que la bonança econòmica recent –amb més ocupació i menys atur– també incrementa la mobilitat: com més gent treballant, més desplaçaments diaris cal absorbir.

Malestar polític

No es pot deslligar l'actual indignació ciutadana de la que fa una dècada va alimentar el Procés. La percepció d'un tracte discriminatori ja venia de lluny i va ser part del combustible que va encendre la mobilització sobiranista. Quan una societat se sent humiliada i ignorada en les seves necessitats bàsiques, el ressentiment acumulat acaba trobant vies d'expressió.

Avui, amb el moviment sobiranista en una fase d'impàs i de negociació, el perill és que la frustració es desbordi per altres canals menys desitjables. Si els governs –tant el català com l'espanyol– no donen una resposta efectiva a l'asfíxia de les infraestructures, la indignació col·lectiva buscarà nous altaveus. I seran formacions populistes o extremistes. El descrèdit de la política tradicional és el caldo de cultiu perfecte perquè opcions radicals creixin. És així com un legítim malestar econòmic pot esdevenir combustible per a moviments que posen en risc la convivència i els consensos democràtics.

dimecres, 28 de gener del 2026

Cristina Fallarás

 

      

   La "superioridad moral" de la   derecha como forma de sadismo




Nuevas maneras políticas van brotando aquí y allá como plantas carnívoras al calor del trumpismo y sus tecnobros. Se presentan como realistas”, eficientes”, “desideologizadas”, y comparten una misma operación de fondo: convertir el éxito en criterio moral y el fracaso en una error individualDesde ahí desacreditan a las izquierdas tradicionales, no por sus ideas, sino por una supuesta incapacidad para triunfar a su manera, o sea para imponerse al otro.

El neoliberalismo actual no es solo una doctrina económica, va mucho más allá. Se trata de una pedagogía moral. Enseña que quien no gana, desaparece. Contempla la vida como si fuera una empresa, convierte el deseo en inversión y desplaza el fracaso al ámbito de la culpa individual. Quien pierde, según sus reglas, merece su derrota. Es más, recibirá escarnio y befa.

Las nuevas derechas culturales, además, radicalizan esta lógica y la convierten en espectáculo. Es el show de la nueva superioridad moral, y no deja de resultar gracioso la apropiación de aquello que tanto han denostado: la idea de la superioridad moral (de la izquierda, en este caso). Ya no basta con ganar: hay que humillar al que pierde. El vencedor no solo se legitima por su triunfo, sino por su desprecio hacia “los débiles”. El sadismo está en el centro. El perdedor deja de ser un sujeto político para convertirse en un objeto de burla, en el mejor de los casos, si no de violencia explícita e incluso letal. Lo consideran un estorbo para la “marcha triunfal” del presente, y lo quitarán de en medio como sea.

Bastaría con una mirada a la brutal espectacularización de la violencia en Estados Unidos, pero también en España cunden los shows de la nueva superioridad moral ultraconservadora. Desde ahí es desde donde se ataca al tradicional pensamiento de izquierdas. No por su contenido, sino por su posición. Se le acusa de resentimiento, de victimismo y de nostalgia. Se le reprocha no haber sabido adaptarse a los tiempos salvajes, no haber sabido jugar el juego de los vencedores.

Pero la izquierda cuando no renuncia a sí misma— nunca habló el lenguaje del éxito, sino el de las personas que no cuentan, las que pierden incluso cuando hacen todo bien”; la izquierda debería hablar el lenguaje de quienes descubren que el sistema está diseñado para que algunos ganen siempre y otros pierdan estructuralmenteSu error, demasiado a menudo, ha sido intentar justificarse con las reglas del adversario, pedir perdón por no triunfar, aceptar el marco de la victoria como horizonte.

Tengo la sensación de que las nuevas derechas culturales comprenden algo que la izquierda a veces olvida: que la batalla es simbólica. Por eso glorifican la fuerza, la autosuficiencia y la jerarquía, y ridiculizan cualquier forma de vulnerabilidad, cuidado o fragilidad. La sensibilidad es presentada como debilidad y la reflexión, como parálisis. El éxito más ramplón, que suele ser el de los matones, aparece, en cambio, como prueba última de verdad.

Volver a empezar es, en realidad, el gesto político fundamental. Implica no aceptar la derrota como destino ni sucumbir al cinismo. Volver a empezar es insistir sin garantías, organizarse sin promesa de victoria, pensar incluso cuando el clima es hostil y el tiempo parece ir en contra. Más nos vale tener esto en cuenta en los tiempos que corren.

Frente a esta ofensiva ultra, deberíamos afirmar con rotundidad que hay vidas que no quieren —y muchas no pueden— convertirse en productos exitosos. El error no es una anomalía a corregir, sino el punto desde el cual pensar de otro modo. El error es lo humano. Volver a empezar, en este contexto, me parece un acto subversivo. Para ello, no obstante, la acción solo puede ser colectiva, frente a su empeño por convertir el fracaso en algo individual.

Contra el neoliberalismo que privatiza el fracaso, contra este sadismo rampante que goza con la humillación y sus nuevas derechas culturales, propongo defender la dignidad de perder. No como derrota definitiva, sino como espacio desde el que volver a empezar sin someternos a la lógica del éxito.

Ana Bernal-Triviño

        No falla la ley, es el sistema Repasamos enero?  España, condenada por el Tribunal Europeo de Derechos Humanos por destruir pruebas ...