Bea Talegón

 

    

                  Somrigui, si us plau

Quant de temps fa que no rius amb ganes? No estic parlant, òbviament, d'aquell somriure de cortesia que dibuixes a les reunions o quan algú explica un acudit que no té gràcia. Parlo de partir-te de riure. D'aquelles riallades que dolen a l'estómac i que deixen els ulls plorosos. De la rialla sense permís, sense protocol, sense calcular la imatge. Aquelles rialles que et tallen l'aire, i que cada vegada que penses en el que les ha provocat, et torna a fer un cert efecte. Quan va ser l'última vegada?

T'ho pregunto per convidar-te a reflexionar i compartir algunes dades que segurament t'animaran a buscar més aquests moments per riure. De vegades pots buscar per tu mateix algun monòleg, alguna comèdia, intentar anar al teatre, i per descomptat, retrobar-te amb aquell amic, aquell familiar, aquella persona que sembla saber que l'alegria és com una mena de gimnàstica. I per riure convé no ser mandrosos, perquè ja t'anticipo que el riure no només és important per a la salut, és que és de vital importància. 

Quan somrius, el teu cos posa en marxa una operació de precisió. Depenent de la intensitat, entre 12 i 17 músculs facials entren en acció de manera coordinada. Els principals són el zigomàtic major (aquell fil que va de l'os del pòmul fins a la comissura dels llavis i que els estira i fa moure cap amunt i cap als costats), el múscul risori, l'elevador del llavi superior, l'orbicular de la boca i l'orbicular de l'ull. 

Existeix un tipus de somriure que els científics consideren l'autèntic, l'anomenat somriure de Duchenne, batejat així en honor al neuròleg francès Guillaume Duchenne de Boulogne (1806-1875), pioner en l'estudi electrofisiològic de les expressions facials. Duchenne va descobrir que el somriure genuí activa simultàniament el zigomàtic major (que aixeca les comissures) i l'orbicular dels ulls, que arruga les galtes i produeix aquestes línies al voltant dels ulls que, paradoxalment, ens fan semblar més càlids, més humans. El que distingeix aquest somriure d'un de forçat és que la major part de les persones no poden contraure voluntàriament l'orbicular dels ulls. No es pot fingir del tot. El teu cos, quan somriu de veritat, ho sap. I probablement a partir d'ara, tu també puguis detectar-ho en altres. 

La raó neurològica és molt interessant: el somriure espontani neix als ganglis basals com a resposta al sistema límbic, la zona emocional del cervell. El somriure forçat, en canvi, té el seu origen a l'escorça motora. Són dos circuits diferents, i el cervell (i els qui et miren) els distingeix amb una precisió sorprenent. 

Més enllà dels músculs, somriure desencadena una cascada química que transforma l'estat del cos. En somriure, especialment amb un somriure genuí, el cervell activa estructures clau: l'amígdala, el nucli accumbens i l'escorça prefrontal, regions vinculades a la gestió emocional i la recompensa. Aquest procés allibera dopamina, serotonina i endorfines: els neurotransmissors que eleven l'estat d'ànim, redueixen la sensació de dolor i regulen l'emoció. Al mateix temps, el somriure activa el sistema nerviós parasimpàtic, el que frena l'estat d'alerta i retorna el cos a la calma: redueix la freqüència cardíaca, disminueix la pressió arterial i modera el cortisol, l'hormona de l'estrès.

Això ho va confirmar un estudi publicat a la revista Psychological Science per les psicòlogues Tara Kraft i Sarah Pressman de la Universitat de Kansas. Van reclutar 170 participants i els van sotmetre a tasques estressants, com introduir la mà en aigua gelada, dibuixar amb la mà no dominant, mentre mantenien diferents expressions facials. Els resultats van ser bastant contundents: tots els participants que somreien, fins i tot els que no sabien que ho estaven fent, van mostrar una freqüència cardíaca significativament més baixa durant la recuperació de l'estrès que els qui mantenien el gest neutre. I els que somreien amb el somriure de Duchenne obtenien el benefici més alt. Sobre això, a mi, que ara estic especialment interessada en com cuidar el cor, m'ha semblat una dada al·lucinant i que, per descomptat, tindré en compte per cuidar els que més estimo. És important fer-los riure genuïnament, perquè és bo per a la seva salut. 

Una altra cosa interessant de la qual m'he assabentat investigant sobre això del somriure, encara que ja ho veia a venir: no cal que estiguis bé per somriure. Somriure pot ser el principi d'estar bé. Fes la prova: quan estiguis amb el “morro tort”, intenta buscar un mirall i fes ganyotes, treu-te la llengua. Sí, enmig d'aquest empipament, d'aquesta escalfada que no et permet raonar, treu el cap per buscar-te a tu mateix i riu-te una mica (de tu), ja veuràs què passa. O si has d'animar el dia a algú, alleuja-li la tristesa amb una broma (calibra, òbviament, depenent del disgust que tinguis, perquè en una situació delicada, ficar-se de peus a la galleda pot ser crucial). 

Hi ha més. Els investigadors de la Universitat de Cardiff, a Gal·les, van estudiar persones que, per procediments mèdics, tenien limitada la capacitat d'arrufar les celles. La seva conclusió: deien que se sentien sentir-se més felices i amb menys ansietat que el grup de control. El gest influeix en l'estat. L'estat no sempre precedeix el gest.

I el riure, l'esglaó superior del somriure, va encara més lluny. La risoteràpia (el conjunt de tècniques terapèutiques basades en el riure intencional) ha demostrat en estudis clínics actuar sobre els sistemes muscular, cardiovascular, respiratori, endocrí, immune i nerviós central. Una revisió de l'Institut de Salut Carlos III assenyala entre els seus beneficis: exercitar i relaxar els músculs, millorar la respiració, reduir les hormones de l'estrès, estimular la circulació i el sistema immune, augmentar el llindar de dolor i millorar la funció mental. En pacients oncològics, la risoteràpia ha demostrat millorar la resposta immune, reduir l'estrès, elevar l'autoestima i afavorir la tolerància al dolor.

Quan érem petits, per instint, ho sabíem fer millor. Per això em semblava important dedicar avui aquestes línies a aquesta qüestió. Perquè resulta que els nens somriuen entre 300 i 400 vegades al dia. Els adults, en el millor dels casos, arribem a 20. El 75 % dels adults somriu menys de 20 vegades diàries. Naixem somrient. Està documentat que els fetus somriuen a l'úter i que els nadons invidents somriuen en reconèixer la veu humana. No és un aprenentatge cultural: és un mecanisme biològic de connexió. I ho anem perdent. 

Mentrestant, les dades de salut mental a Espanya dibuixen un paisatge que exigeix atenció. El 35,6 % de la població espanyola presenta algun problema de salut mental, segons l'Informe Anual del Sistema Nacional de Salut 2024. Els trastorns d'ansietat són els més freqüents, amb 111,3 casos per cada 1.000 habitants (xifra que arriba a 143,3 entre les dones). Els casos d'ansietat s'han disparat un 70 % en el període 2016-2022. El consum d'antidepressius a Espanya ha crescut un 50 % en deu anys, assolint el 2023 les 99,27 dosis diàries per cada 1.000 habitants. La demanda en farmàcies ha crescut un 24 % només en l'últim any. Espanya és el tercer país de la Unió Europea per consum d'antidepressius. Pel que fa als ansiolítics (les benzodiazepines), Espanya és el segon país europeu amb major consum: 55,87 dosis diàries per cada 1.000 habitants el 2023, amb una despesa que supera els 100 milions d'euros anuals.

Les xifres de suïcidi són igualment doloroses. El 2023 es van registrar més de 4.100 suïcidis a Espanya. El 2022 es va assolir la xifra més alta mai registrada: 4.227 defuncions, amb taxes històriques de 8,85 morts per cada 100.000 habitants. Tot i que el 2024 les dades de l'INE mostren un descens a 3.953 suïcidis, la tendència des del 2018 acumula un increment de gairebé el 20 %. I es calcula que la xifra real podria gairebé duplicar l'oficial. L'OMS, en el seu informe del 2025 sobre connexió social, estima que gairebé una de cada sis persones al món pateix aïllament social o solitud, i que la solitud va estar associada, entre el 2014 i el 2019, a més de 871.000 morts anuals al món (100 morts per hora). L'aïllament social augmenta un 32 % el risc de mort prematura. Aquestes dades fan reflexionar, i sobretot tenint en compte l'anterior: amb els anys somriem menys, però cada vegada somriu menys gent a passos de gegant. Alguna cosa està passant i, tot i que et pugui semblar una ximpleria això que et proposo, fem activisme pel riure, que es veu que ens fa falta a tots. 

Convé aclarir alguna cosa abans que algú confongui aquesta reivindicació amb una invitació a l'optimisme de cartró pedra. Somriure no significa ignorar el dolor. No significa fingir que tot va bé quan no va bé. No significa passar pel món amb una màscara de felicitat permanent que, d'altra banda, tothom detecta com a falsa. El que la neurociència assenyala és que el gest pot precedir l'estat emocional i contribuir a modificar-lo. Que mantenir una actitud oberta, físicament expressada, redueix la resposta a l'estrès, millora la disposició cognitiva i facilita la connexió amb els altres. No és ingenuïtat: és biologia.

Un estudi recent de la SWPS University, publicat a la revista Emotion, va demostrar que somriure i imitar gestos positius en les primeres trobades socials incrementa la confiança i enforteix els vincles de cooperació. Els somriures són les expressions més imitades entre éssers humans, i la intensitat d'aquesta imitació prediu el nivell de confiança que diposites en l'altre. Les neurones mirall, descobertes el 1996 pel neurobiòleg Giacomo Rizzolatti a la Universitat de Parma, s'activen davant del riure i el somriure d'altres, preparant automàticament el teu cervell per replicar l'expressió. La investigadora Sophie Scott, de l'University College de Londres, va confirmar que les emocions positives són més contagioses que les negatives, i que els riures activen el sistema de neurones mirall amb més intensitat, cosa que “ens permet comprendre com les emocions positives promouen la cohesió social”. El somriure també activa l'oxitocina (l'hormona del vincle), que augmenta tant quan somrius com quan algú et somriu. Et fa, literalment, més proper als altres.

Somriure no és semblar imbècil. És exactament el contrari. És demostrar que tens recursos. Que no necessites saltar al primer tret. Que pots respirar profundament, gestionar l'impuls i triar la resposta en lloc de rendir-te al reflex.

Vivim en un temps d'irritabilitat estructural. Les xarxes socials han creat ecosistemes on la indignació té més rendiment que l'amabilitat, on l'insult es viralitza més ràpid que l'elogi, on escalar agressivament sembla, de vegades, més eficient que escoltar. El contacte visual s'ha reduït. Les converses s'han escurçat. La presència, aquesta cosa analògica i irreemplaçable d'estar amb algú de veritat, s'ha tornat cada vegada més escassa. No és que el somriure sigui la solució a la crisi de salut mental. Seria absurd plantejar-ho així. La crisi té causes estructurals, econòmiques i socials, i requereix respostes sistèmiques: més recursos en salut pública, més psicòlegs (Espanya té només 548 treballant en atenció primària per a tota la població), més prevenció, menys estigma. Però en el pla individual, en el terreny del que tu pots fer avui, el somriure és una palanca petita que no s'hauria de subestimar.

Els adults podem aprendre dels nens aquí. No en el sentit d'ignorar la complexitat de la vida adulta, sinó en el de recuperar aquesta capacitat de trobar motius d'alegria sense haver de justificar-los. Els nens no necessiten raons per riure. Els adults hem construït massa raons per no fer-ho.

Quan Guillaume Duchenne aplicava petits corrents elèctrics als músculs de la cara dels seus pacients al segle XIX, buscava cartografiar les emocions humanes. Va arribar a una conclusió que, dos segles després, la neurociència no ha fet més que confirmar: l'alegria veritable s'escriu al rostre d'una manera que no pot imitar-se completament. Hi ha alguna cosa en el somriure autèntic que el teu cos reconeix com a real, que el teu cervell processa com a connexió, que l'altre rep com un regal.

Somriu, si us plau. No perquè sigui obligatori. No perquè la vida sigui fàcil ni perquè tot estigui bé. Sinó perquè el teu cos ho necessita, perquè les persones que tens al voltant ho agraeixen, i perquè en un món que sembla entestat a endurir-se, mantenir la capacitat de riure amb ganes és, també, un acte de resistència.

Et convido a aprendre't un acudit de tant en tant i deixar-lo anar quan puguis. A quedar més sovint amb aquells amb qui et sents a gust. I provocar un somriure en qualsevol, perquè sí. Somriu, si us plau. I fem d'aquesta causa, bandera. 

Gemma Marfany

 

                      El fil comú

Aquest és el títol d’un llibre escrit per Sir John Sulston que explica la ciència, les intrigues, la política i l’ètica darrere del Projecte Genoma Humà, que va culminar amb la publicació de l’esborrany del nostre genoma, aquest “fil comú”, el manual d’instruccions dels éssers humans, el 2001, enguany fa vint-i-cinc anys. John Sulston va ser el principal impulsor al Regne Unit d’aquest projecte i va tenir molt clar des de l’inici que només un consorci públic, que rebés diners governamentals de diversos països, tindria prou força per dur el projecte a bon terme. La condició era que el nostre genoma era un bé comú, que no podia ser patentat i que havia de ser accessible i en obert, no només per a tots els científics, sinó per a tota la societat. A l’altra banda de l’Atlàntic, Francis Collins, entre d’altres (també James Watson), va compartir aquesta visió i van defensar fermament la universalitat de la informació genètica humana. Amb esforços ingents de milers de persones arreu del món, van cartografiar el genoma humà, fent-ne mapes físics i genètics, i d'una manera semblant a com nosaltres tenim mapes geogràfics i mapes polítics, que ens proporcionen informació diferent i complementària de la distribució geològica i humana a l’escorça terrestre, aquests mapes permetien orientar-se per tal d’obtenir la seqüència nucleòtid a nucleòtid, lletra a lletra, del nostre ADN.

Aquesta gran empresa humana va necessitar una inversió increïble de diners i temps; es calculava que es tardaria aproximadament quinze anys per arribar a un primer esborrany, amb la promesa que podríem comprendre per què som com som els éssers humans, quines són les causes de les malalties i com podríem curar-les. Alguns científics es van impacientar, van acusar el sistema públic de lent, inercial i dirigit per gent poc eficient, i es van proposar obtenir fons d’inversors privats (també molts diners) per aproximar-se al genoma humà amb noves maneres de seqüenciar i, sobretot, amb estratègies bioinformàtiques diferents. Vindria a ser la lluita entre una estratègia de seqüenciar “a poc a poc, línia a línia i bona lletra” del consorci públic contraposada a seqüenciar “aleatòriament i amb celeritat”, per tal que programes bioinformàtics fessin la feina de muntatge final. Craig Venter va ser el científic més visible d’aquesta segona aproximació privada. Intuïtiu, amb un ego i verb arrasadors, va obtenir els diners necessaris, va fundar l’empresa Celera Genomics i es va rodejar d’excel·lents matemàtics i informàtics atrets pel repte intel·lectual; i es van posar a competir amb el consorci públic, assegurant que ells hi arribarien abans, fixant les bases d’una competició incerta i no del tot equilibrada.

És clar, el consorci privat tenia interessos amb ànim de lucre; per tant, contravenint el fair play, feien servir totes les dades genètiques i totes les seqüències dels bancs de dades públics, però ells guardaven gelosament les seves dades, que després només deixaven consultar pagant un preu considerable per accés prèmium. La prova que la seqüenciació aleatòria funcionava va ser la publicació del genoma del primer organisme viu, un bacteri, l’any 1995 i a finals del segle XX, el de la mosca de la fruita, Drosophila, abans que la seqüència del genoma humà; però també cal dir que el genoma bacterià és petit i compacte, i que teníem tot un segle de coneixement genètic sobre la mosca, la qual cosa va permetre als científics orientar-se més fàcilment. El genoma humà era i és un altre món, molt més complex, ple de seqüències repetides i de seqüències sense significat; podríem dir que ple de “paranys genètics”, i sense les dades del consorci públic que els servien de marc de referència i drecera, haguera estat impossible avançar com ho van fer.

Sortosament per a tots, el consorci públic no es va voler quedar enrere i va prémer l’accelerador; després de tants esforços i inversions públiques no podien tirar la tovallola, era la carrera del segle! Finalment, cinc anys abans del previst, es va publicar el primer esborrany del genoma humà pel consorci públic i, l’endemà mateix, ho va fer l’empresa privada, en dos dies consecutius de mitjan febrer del 2001. Recordo, com si fos ara, l’espera trepidant d’aquells dies, amb l’esperit expectant i l’alegria de tots els que treballem en genètica humana, perquè per fi tindríem mapes gairebé complets de tot el nostre genoma. Tot i que quedaven “forats” per a cobrir, aquells esborranys ens van permetre avançar molt ràpidament en la cerca de gens i en la identificació de mutacions causatives de malalties. Va ser un punt d’inflexió, un abans i un després.

El consorci públic es va desfer, no sense refermar el poder del coneixement en obert a tothom, i així continua sent actualment per a tots els genomes que se seqüencien; mentre que l’empresa privada (que també va tancar més endavant i es va anar reconvertint en altres empreses i institucions) ens va deixar com a llegat que hi ha estratègies molt més ràpides de seqüenciació, que els avenços tecnològics i informàtics són bàsics per a analitzar els genomes. Mirat en perspectiva, podem afirmar que, com a humanitat, aquesta competició ferotge ha sigut positiva, ja que el coneixement que se n’ha derivat ens ha permès arribar on som ara, que ja és molt factible i econòmica la seqüenciació massiva del genoma d’una persona o un nadó i els algoritmes informàtics i d’intel·ligència artificial són cada vegada més refinats i encertats en la seva anàlisi i predicció genètica.

Curiosament, cap dels impulsors i directors executius d’aquest Projecte Genoma, ni pel consorci públic ni pel consorci privat, van rebre el Premi Nobel per aquesta gran fita; probablement perquè hi havia massa gent implicada de diversos països i perquè, al final, la disputa va ser agre. El Comitè Nobel defuig la polèmica tant com pot. Tanmateix, Sulston va rebre, juntament amb Brenner i Horvitz, el Premi Nobel el 2002 per haver participat en desentrellar els secrets del desenvolupament d’un nematode (similar a un cuc, però no ho és), Caenorhabditis elegans, tot reconeixent que, sense aquests treballs analitzant les exactament 959 cèl·lules (de les quals 302 són neurones) d’aquest petit i desconegut organisme durant els anys 70 i 80, no hauria abordat el Projecte Genoma Humà, almenys no amb les tècniques manuals de l’època.

Com a curiositat, John Sulston va morir amb 75 anys el 2018, i Craig Venter just ha mort aquesta setmana, amb 79 anys. Si us interessen els avenços actuals sobre el genoma humà, què n’hem après i què ens queda per saber, en sabem, què ens espera en els pròxims anys i si pot ser que estiguem més a prop d’entendre i predir per què som com som, hi ha molts actes, activitats i taules rodones obertes al públic als quals podeu assistir per a celebrar aquests 25 anys de la publicació del Genoma Humà.

Silvia Cosio

 

                                               Nosotras, las pro vida

He pasado gran parte de mi vida con pánico a quedarme embarazada. Desde la primera vez que me vino la regla y me soltaron, cual bomba de neutrones, eso de "a partir de ahora tienes que tener mucho cuidado porque te puedes quedar embarazada". Apenas entendía lo que le estaba pasando a mi cuerpo, a mi mente, el dolor físico, la vergüenza, las hormonas... todo ello a la vez explotando, mudando, enloqueciendo, sin pedir permiso, sin estar yo lista y sin quererlo, y encima resulta que ME PUEDO QUEDAR EMBARAZADA. Que es verdad que la admonición te la hacían, casi siempre, con la mejor de las intenciones y desde el cariño, pero no se me escapaba que el punto central de aquella frase aterradora se encontraba en el sujeto: "tú", poniendo toda la carga de responsabilidad, y por tanto de culpa, en mí. Por lo que, si me quedaba embarazada cuando no debía, quería o podía, toda la culpa sería mía. Por irresponsable, por puta, por tonta. La razón era lo de menos porque las consecuencias inevitables de mi error, de mi estupidez, de mi poco cuidado tendrían que pasar por la penitencia, la pena, la tristeza, la vergüenza, el trauma.

Y así no importaba nada que para quedarme embarazada necesitara de la participación obligada de un varón, ni tampoco que tomara medidas y fuera precavida, porque cualquier error -aunque fuera ajeno, accidental o un fallo de los anticonceptivos- tendría que atribuirse exclusivamente a mi falta de cuidado, a mi lujuria, a mi deseo. Y como casi todas las cosas que nos pasan a las mujeres, como la menstruación o la menopausia, son consideradas sucias, poco apropiadas, indecentes e inadecuadas para la conversación pública, todo este miedo lo fui pasando en silencio o lo dije como una broma entre amigas, como algo que no podemos tomarnos muy en serio, o en una conversación susurrada con mi pareja.

Sin embargo, he sido afortunada pues vivo en un país en el que siempre he podido interrumpir legalmente mi embarazo sin miedo a acabar muerta o en la cárcel. He vivido tres reformas de la ley del aborto que han ido ampliando y consolidando mi derecho a tomar la decisión que considere mejor sobre mi cuerpo y mi vida, y una contrarreforma conservadora que, aunque supuso un retroceso que infantilizaba de nuevo a las mujeres y que ponía todo tipo de trabas y trampas en nuestro camino -y dejaba a las menores de edad desprotegidas-, se quedó en las migajas de lo que realmente tenían en mente los legisladores del PP. Una contrarreforma que le acabó costando la cabeza y la carrera política al ministro Gallardón, que se encontró enfrente a una marea imparable de mujeres enfadadas que dejamos claro que no íbamos a permitir que nos pisoteara. Y aun así siempre me he preguntado, en caso de que hubiera tenido que abortar, si me hubiera atrevido a contarlo. ¿Hubiera escrito sobre ello con la misma naturalidad con que lo hago sobre mi proceso de adopción? ¿Lo contaría como una anédocta más de mi vida, como aquel día en el que le di la mano a Vattimo y me pareció un hombre muy apuesto o  con la ligereza con la que explico aquella vez que me quedé atrapada en una montaña rusa en Disneyland París durante casi una hora? ¿Se lo hubiera confesado a mi madre, a todas mis amigas? ¿O hubiera guardado silencio, temerosa de ser juzgada, de ser considerada una inconsciente, una egoísta, una antimujer

Porque podemos ser libres para abortar pero aún tenemos miedo de contarlo. Nos aterra el estigma, el señalamiento público, la caza de brujas.

Es por eso que la lectura del libro de Ana Requena Aguilar, Pro Vida. Un manifiesto a favor del aborto, me sentó mejor que un mes entero de terapia o que un chute de antidepresivos. Porque el libro me recordó que no estamos solas, que nuestras vivencias y problemas son compartidos y sufridos por miles de mujeres y que ya basta de penas y pesares y de sentimientos de culpa. Porque pone de moda de nuevo la sororidad, la empatía y la hermandad entre mujeres. Y porque coloca sobre la mesa la necesidad de hablar del aborto como un acontecimiento más en nuestra vida, como una realidad cotidiana que a veces es vivida como una liberación y otras como una necesidad. Y lo hace desde la honestidad y sin el tono tenebroso -casi monjil- y el secretismo con el que se suele abordar este tema, y sin ocultar tampoco la compleja amalgama de sentimientos que inunda a una mujer que ha tomado la decisión, libre e informada -pues es un ser racional, adulto y funcional-, de poner fin a su embarazo de forma voluntaria. Y como Requena ha decidido hablar del aborto con naturalidad y sin dramatismos, con ello nos ha liberado de la vergüenza y del estigma, y nos ha recordado que la búsqueda de la felicidad y del goce es un propósito legítimo, revolucionario y liberador para las mujeres.

Porque el derecho al aborto es mucho más de lo que a primera vista nos pueda parecer, ya que es un asunto que transciende su propia esencia al abrir una vía de agua que pone en cuestión todo el entramado patriarcal. No es solo la norma con la que las sociedades democráticas que aspiran a la igualdad garantizan la autonomía de la mujer, es el reconocimiento formal de que somos dueñas de nuestro cuerpo, pero también de nuestras mentes, de nuestra sexualidad y de nuestras decisiones. Con él se exorciza todo control externo en la vida y en las mentes de las mujeres, haciendo que se tambalee el pilar maestro de la política reaccionaria -y por tanto misógina- que necesita atarnos en corto, mental y físicamente. Porque la herramienta perfecta con la que se ha sometido a la mujer -su sexualidad, su libertad de movimientos, de pensamientos, su propia autonomía personal- tradicionalmente ha sido la culpa. Culpa por disfrutar de nuestra sexualidad, por no querer ser madres, por negarnos -o no saber- encajar en el estrecho y asfixiante molde de la feminidad normativa.

Y en esto último se encuentra la clave de la guerra constante contra el aborto en la ofensiva reaccionaria, porque prohibirlo legalmente es la punta de lanza con la que abatir todas las conquistas del feminismo y, por ende, con la que doblegar de nuevo a las mujeres. Porque si cae el derecho al aborto, como en un dominó, inevitablemente le seguirán todos los derechos que nos hemos ganado con sangre, sudor y lágrimas desde la Ilustración. Y no solo los de las mujeres, también los de la clase trabajadora, los de las personas migrantes y los del colectivo LGTBIQ+. Un asalto reaccionario que es internacional, coordinado y que sigue milimétricamente el guion y los intereses de las nuevas élites tecnofeudales que pretenden abolir las democracias liberales. Sin embargo, y por desgracia, desde los posicionamientos progresistas -y no solo desde las izquierdas- y democráticos la mayoría de los intentos para combatir la agenda reaccionaria se están haciendo de forma local, nacional, aislada.  De ahí la relevancia y el valor de la nueva obra de Ana Requena, un libro que fulmina la imagen de la mujer mártir, sufriente, eternamente apenada y arrepentida que los antiabortistas se empeñan en perpetuar y que, sobre todo, nos recuerda la importancia de tejer redes y emprender luchas compartidas y comunes. Un libro que prueba que las mujeres sin miedo son mujeres felices. Y las mujeres felices son, ante todo, mujeres libres.

Al mismo tiempo, por tanto, que recuperamos la necesidad de las luchas compartidas, tenemos la obligación de tratar cualquier traba que ponga en peligro o que obstaculice -por la vía burocrática, institucional o administrativa, o mediante la coacción, la manipulación emocional, el estigma social, el señalamiento público o el hostigamiento- el derecho legítimo de las mujeres a la interrupción voluntaria del embarazo, como lo que realmente es: como una manifestación de la misoginia y, ante todo, como una de las muchas caras de la violencia hacia las mujeres.

Tenemos, como nos recuerda Requena, la obligación política de arrebatarles el término "pro vida" a aquellos que se han apoderado cínicamente de él y que lo utilizan como excusa para dominar y ejercer violencia sobre los cuerpos y las vidas de las mujeres. Los mismos que nos quieren obligar a ser madres mientras recortan ayudas sociales, los que han convertido nuestras ciudades en una selva de pisos turísticos y alquileres desorbitados que impiden cualquier proyecto de vida. Los defensores de la guerra y el genocidio. Los pro muerte.

Natza Farré

 

Assaig d'eclipsi solar

Com si no en tinguéssim prou amb la previsió de concerts per d’aquí a tres anys o l’estrena de noves temporades de sèries que ja hem oblidat, ara apareix un altre fenomen pel qual hem d’estar preparats i assajats: l’eclipsi solar del 12 d’agost. Un espectacle que no es repetirà al nostre país fins a l’any 2180 quan, previsiblement, els que ara som vius serem tots morts o, en el pitjor dels casos, reencarnats en hologrames de nosaltres mateixos estressats per veure si tenim l’oportunitat de veure un nou eclipsi. Esclar que ningú no està obligat a veure res per irrepetible que sigui, però amb l’obsessió actual per demostrar que ets a tot arreu i que no te’n perds ni una, no només cal ser-hi en el moment que toca sinó molt abans, per assegurar-te que seràs al lloc exacte quan arribi el dia que es convertirà en nit. Aquesta vegada no hi ha cap promotora que posi les entrades a una hora concreta per col·lapsar internet, però sí que hi ha uns núvols que fan la guitza i t’impedeixen gaudir de la prèvia d’un espectacle que també pot comptar amb els imprevistos meteorològics. I és que l’avantatge de tot això és que l’univers té l’exclusiva absoluta, i els canvis en l’atmosfera, la paella pel mànec pel que fa a l’èxit de l’esdeveniment. Aquí no es considera l’error humà. Que sempre és un descans. L'altre avantatge és que, si no has assajat, també tens dret a gaudir de l’espectacle, si és que aquell dia pots arribar a lloc, perquè ara mateix no em vull imaginar les anades i vingudes del 12 d’agost. El que tradicionalment ha estat un mal dia per celebrar el teu aniversari, perquè a l’agost no hi ha mai ningú, pot canviar radicalment aquest any. Serà l’aniversari més multitudinari que hagis tingut mai, especialment si ets del sud i convides la gent a casa teva. Perquè, per cert, la justícia poètica és que aquest fenomen on es veurà millor és al sud del país. I com més al sud, millor. Que és una frase que no es pot dir sovint perquè el sud està acostumat a rebre, sí, però no fenòmens astronòmics de la magnitud d’aquest eclipsi. És a dir, que el privilegi caigui al sud és un fet gairebé tan insòlit com que la Lluna s’interposi entre la Terra i el Sol i ho puguem veure.

Però, avantatges i justícies poètiques a part, és interessant veure aquest eclipsi com un símbol, perquè aquest fenomen ens deixarà a les fosques quan encara no s’haurà fet de nit. La frivolitat de l’estiu també s’apagarà durant uns minuts i l’ambient es refredarà de cop, com passa cada vegada que la foscor s’imposa d’una manera brutal al planeta i no precisament per causes naturals. Per això no estem mai preparats ni assajats. Cada vegada que el món és a les fosques no sabem com posar-hi llum. Cada vegada que un psicòpata imposa la negror ens preguntem on teníem les ulleres adequades per veure’l, per què se’ns va escapar. Cada vegada que un conflicte arrabassa la terra de vida ens deixa la mirada plena de llàgrimes i, al mateix temps, d’alleugeriment. Aquesta vegada no ens ha tocat a nosaltres. Encara que els altres sempre som nosaltres.

Podem saber l’hora i el lloc exacte que la Lluna passarà per davant del sol i la seva ombra ens enfosquirà el dia, però encara no sabem quina ombra passa pel cap dels homes que decideixen enfosquir-nos el món. El que sabem és que, de la mateixa manera que l’eclipsi solar es repetirà i que tornarà a passar aquí quan nosaltres ja no hi siguem, la maldat humana persistirà en aquest món que es manté entre fars i naufragis mentre nosaltres assagem com serà veure un esdeveniment que tampoc podem controlar.

Elisa Beni

 

                  El problema de les ics

“Qui vota els corruptes els legitima, els justifica i és tan responsable com ells.”
Julio Anguita

Acabada la processó de trons, comença la de reus. El Captiu arriba als seus tribunals. Semblaria que n'hi ha per a tothom, quan, en realitat, el gran problema és el que té el PSOE els mesos vinents. Que d'Ábalos i Koldo passem al germaníssim, i encara ens queden les sorpreses de la instrucció de Begoña Gómez, la peça secreta de Plus Ultra i els pagaments a Zapatero, la investigació del finançament irregular del PSOE, Hidrocarburs i les adjudicacions. D'aquí, suposo, l'afany desesperat de la propaganda i les extensions jurídiques socialistes i governamentals en els últims instants.

D'aquí l'esforç per donar més rellevància política al judici de Kitchen que a tota la resta de coses. Han sortit en estampida a proclamar-ho. D'aquí el "tu més" i el "n'hi ha per a tothom". I la veritat és que això del ministre Fernández Díaz utilitzant els ressorts de l'estat, la mateixa policia, per entorpir la justícia i salvar els mobles del PP de les seves pròpies misèries és gravíssim. D'aquell nefand ministeri i d'aquells usos corromputs, què els n'he d'explicar, als catalans? Com a corrupció dels cridats a perseguir-la és paradigmàtica, i com a escola per cometre delictes policials que intentin tapar-ne d'altres no té parangó. Només que d'això fa anys que en parlem, i jo en la meva cita amb vostès també (Operació corrompre la democràcia). 

O sigui que ara veurem a quant els surt de condemna, però el peatge polític ja el van pagar. El va pagar Rajoy a la moció de censura, el van pagar ells sent apartats de qualsevol possible resurrecció política i el va pagar el partit amb una llarga travessia que va incloure les doloroses primàries, de les quals van caure també Cospedal i Soraya, les successores in pectore, per recaure en l'imberbe Casado, que, al seu torn, va ser laminat. Malgrat tot, sento que es demanen responsabilitats a Feijóo, que se li exigeix que es pronunciï, que es distanciï, que els condemni i els llanci als lleons amb més ímpetu del que ha emprat. No dic que no pogués exigir-se més penitència, però és que als qui la demanen deixa'ls córrer també. Que diuen que és impossible que una operació per amagar la corrupció del PP ordida per un ministre la desconegués Rajoy! Els mateixos que diuen que Sánchez ja ha fet prou amb apartar i renegar de les seves mans dretes perquè ell, per descomptat, no sabia ni podia saber-ne res de res! De coherència i objectivitat, bé, gràcies.

La diferència és que Sánchez fa l'orni. Siguem seriosos. Sánchez continua governant exclusivament perquè les diferències reals o electorals entre PP i Junts i l'estigma de Vox impedeixen que es dugui a terme una moció de censura com la que se li va fer a Rajoy i va defensar amb tant d'ímpetu l'acusat Ábalos. La famosa moció per convocar eleccions. Sumeu a aquesta reacció al·lèrgica la del PNB, que no només és ideològica amb Vox, sinó que és d'anafilaxi, ja que el PSOE té el detonant per prendre'ls la lehendakaritza i donar-l'hi a Bildu. Si Sánchez i el PSOE no tinguessin al davant aquesta xarxa d'incompatibilitats, ja serien fora, perquè de motius i de vergonyes per ser fora n'han donat i en continuaran donant més que suficients.

O sigui que han passat als jocs malabars. El primer, ja ho hem vist, posar tots els seus afins a mirar cap al judici de Kitchen a l'Audiència Nacional i, per mera posició física, a girar l'esquena al Suprem i al viacrucis del seu exsecretari d'Organització. El segon, allargar les coses amb peticions processals excèntriques en tots dos judicis per mirar d'aconseguir el titular o, almenys, donar l'excusa per al punt a les tertúlies. Així han pretès que s'imputi Cospedal com a qüestió prèvia en un judici oral en marxa, cosa que no té ni cap ni peus, i, alhora, han intentat que l'Advocacia de l'Estat fos acceptada, també amb el judici en marxa, com a acusació en el cas d'Ábalos. Totes dues coses han estat rebutjades, però ja han servit per a alguna cortina de fum.

I més enllà de les cuites dels socialistes, que només poden augmentar, i que ni la propaganda més ferotge —que inclou fer forma just en aquell moment que blindaràs falsament l'avortament a la Constitució— podrà aturar, jo entenc la frustració de la societat. Aquí el problema sempre se'l menja l'últim esglaó detectat, però no pugem ni un esglaó més. Les ics són l'oprobi arrossegat de tota la democràcia. A la justícia li ha estat impossible escalar més enllà de Barrionuevo, de Bárcenas, de Fernández Díaz, d'Ábalos… i això no només ha de portar a interrogar-se per la justícia, sinó també pels justiciables. Per què no parlen? Ens hem de creure, en efecte, que en aquest país hi ha hagut ministres que han creat organitzacions criminals de tota mena sense que els seus presidents s'assabentessin de res? Hi ha una epidèmia per la qual decideixen finançar irregularment les seves formacions per gosadia pròpia? Ja veig el gest de mà del Cèsar: "Fes el que calgui i no m'ho expliquis".

A mi el que em corroeix és saber per què, ja amb la soga al coll, tots segueixen el camí disciplinat que mena a la presó. Per què tots paguen els plats trencats solets i no fan com Aldama, que, donant al jutge això i allò altre, aconsegueix rebaixar la petició de pena per col·laborar? Què va mantenir i manté callats tots els homes de tots els presidents? Què esperen o què reben a canvi de no aïllar mai la X?

Pilar Velasco

 

            

                        Torna Bárcenas, torna Ábalos

No és Kitchen contra Ábalos, ni PP contra PSOE. La coincidència temporal de dos judicis icònics, lluny de neutralitzar-se en l'"i tu més, i tu també", posarà cada partit a retre comptes al seu propi banc dels acusats. La dimensió de Kitchen és incontestable. Per la seva perpetració des de les estructures de l'Estat i el seu calat en la cúpula de la Policia i envit a la Justícia. La demolició dels diferents poders en una operació. Només comparable als GAL en el seu format. Ábalos no és menor per al PSOE. L'exministre continua a la presó i la responsabilitat política pren pes per la mateixa continuïtat del govern espanyol. A finals de mes veurem si Pedro Sánchez manté el tallafoc entre el cas Mascaretes i ell, i si Alberto Núñez Feijóo pot solucionar la corrupció que va arrasar Rajoy i encara taca la marca PP.

Feijóo i Isabel Díaz Ayuso intenten marcar distància amb la responsabilitat directa. I és lògic. No estaven al capdavant del partit ni del govern espanyol. Però hi ha una responsabilitat política que no s'aclareix al judici: la línia que va de José Manuel Villarejo a Mariano Rajoy. L'àmbit penal va deixar fora M. Rajoy i, amb una benevolència discutida —fins i tot per a alguns, negligent—, María Dolores de Cospedal.

A l'expresident el va assenyalar l'exministre Jorge Fernández Díaz quan va criticar el jutge per "encapsular" la investigació a Interior i donar credibilitat selectiva als missatges de Francisco Martínez, en els quals se'l menciona: "O es concedeix valor i credibilitat a tots els missatges o a cap", va dir la seva defensa al jutge Manuel García Castellón. Amb tot, Rajoy hi acudirà com a testimoni, i impactarà sentir com nega una operació il·legal d'aquesta envergadura.

No és Kitchen contra Ábalos, ni PP contra PSOE. La coincidència temporal de dos judicis icònics, lluny de neutralitzar-se en l'"i tu més, i tu també", posarà cada partit a retre comptes al seu propi banc dels acusats. La dimensió de Kitchen és incontestable. Per la seva perpetració des de les estructures de l'Estat i el seu calat en la cúpula de la Policia i envit a la Justícia. La demolició dels diferents poders en una operació. Només comparable als GAL en el seu format. Ábalos no és menor per al PSOE. L'exministre continua a la presó i la responsabilitat política pren pes per la mateixa continuïtat del govern espanyol. A finals de mes veurem si Pedro Sánchez manté el tallafoc entre el cas Mascaretes i ell, i si Alberto Núñez Feijóo pot solucionar la corrupció que va arrasar Rajoy i encara taca la marca PP.

Feijóo i Isabel Díaz Ayuso intenten marcar distància amb la responsabilitat directa. I és lògic. No estaven al capdavant del partit ni del govern espanyol. Però hi ha una responsabilitat política que no s'aclareix al judici: la línia que va de José Manuel Villarejo a Mariano Rajoy. L'àmbit penal va deixar fora M. Rajoy i, amb una benevolència discutida —fins i tot per a alguns, negligent—, María Dolores de Cospedal.

A l'expresident el va assenyalar l'exministre Jorge Fernández Díaz quan va criticar el jutge per "encapsular" la investigació a Interior i donar credibilitat selectiva als missatges de Francisco Martínez, en els quals se'l menciona: "O es concedeix valor i credibilitat a tots els missatges o a cap", va dir la seva defensa al jutge Manuel García Castellón. Amb tot, Rajoy hi acudirà com a testimoni, i impactarà sentir com nega una operació il·legal d'aquesta envergadura.

Serà el seu últim cara a cara amb Bárcenas, l'acusació del qual l'apunta directament: "Per què dos alts càrrecs havien d'organitzar una operació policial sense suport judicial en un tema de partit que no els afectava en res?", va dir aquest cap de setmana a El Mundo. Aquesta destrucció de proves de la caixa B només beneficiava Rajoy, la Moncloa, el partit i el govern espanyol. No eren mossegades per a uns quants. Fernández Díaz s'enfronta a la petició de 15 anys de presó per una operació de la qual no en treia res i s'hi jugava molt.

No hi ha grans diferències en el cabal probatori que implicava Cospedal, exsecretària general del PP, i els àudios de Santos Cerdán, exsecretari d'Organització del PSOE. En tots dos casos, les gravacions revelen el seu paper i pes orgànic. Els àudios de Cospedal són eloqüents: primer va planejar amb Villarejo que Ricardo Costa es "mengés" la Gürtel a València; després, la conversa sobre els papers de Bárcenas: "Això de la llibreteta seria millor poder-ho aturar". Però no es va aturar, i al judici Bárcenas preguntarà pel parador del material que li van robar.

Això, que ja és pura hemeroteca, s'escoltarà aquest mes, i el PP tindrà difícil desenganxar-se de l'impacte immediat: per la seva gravetat i dimensió, per l'operativa d'Estat muntada des del govern espanyol i per la necessitat de contundència de Feijóo per desmarcar-se i exigir que s'arribi fins al final.

El xou de Villarejo està servit. Fa temps que parla sense pudor del seu paper a l'operació Catalunya, l'intent de destruir adversaris polítics del PP i tantes altres actuacions del comissari encastat a la Direcció Adjunta Operativa de llavors. L'enfrontament Bárcenas-Rajoy també està servit. El "Luis, sigues fort" de Rajoy al seu extresorer va mutar a l'operació Kitchen per destruir-lo a costa de salvar el govern espanyol i el partit; una venjança que Bárcenas no ha perdonat.

En el front del PSOE, l'exministre Ábalos no ha tret munició contra Sánchez —o no la té— més enllà d'uns missatges mel·liflus de suport el 2021. Aleshores ni tan sols s'havia detingut Koldo García. Però els bancs dels acusats són inescrutables, i aquest mes es dilucidarà a qui toca amb més força el foc amic.

Marta Nebot

 

        

7.291 resucitados

Esta semana santa -o no tanto- se ha estrenado No, no iban a morir igual, el nuevo documental sobre los 7.291 ancianos que murieron abandonados en las residencias de ancianos de Madrid en 2020 por unos protocolos sanitarios vergonzosos -con o sin pandemia-. Escribo sobre él para que se lea el domingo de resurrección -con fe o sin ella-. Soy atea, como muchos de los que siguen peleando porque se les haga justicia. Lo hacen para que podamos descansar en paz. Esta columna ya está repleta de paradojas y recién empieza.

¿Quiénes eran los que no iban a morir igual, los que lo hicieron solos, sin atención médica ni paliativos, encerrados en sus habitaciones, ahogándose aferrados a los barrotes de sus camas y a la incomprensión por tal abismo de desamparo? 

Eran Elena, Alfonso, Chelo, Claudia, Alejina, Margarita, Julia, Miguel, Carmen, Milagros, Gorgonio, Guillermo, Petra, Benita, Paula, Concha... Seguro que votaban de todo, seguro que creían o no lo mismo.

Elena se volvió muy coqueta en sus últimos años; Alfonso, un atleta que se hacía cinco kilómetros de bici estática diarios con 104 años; Petra cantaba muy bonito y a todas horas; Chelo cuidaba del huerto y le encantaba jugar al julepe y con sus nietos. 

Habían vivido "vidas duras", "humildes", "hijos de la guerra, la posguerra, la dictadura". Sabían de hambre, de injusticia y de miseria. Pero eran "generosos", "profundamente buenos", "cuidadores"; se sabían en otra España, cuentan quienes les recuerdan en este docu.

Algunos habían empezado a hablar de los tiempos oscuros. La vejez les había quitado el miedo y la vergüenza. 

Y así hasta 7.291 historias distintas que terminaron en muerte indigna, en agonías atroces por una decisión política: la Comunidad de Madrid, con Isabel Díaz Ayuso como presidenta, no envió los médicos que tenía a donde hacían más falta. Los mandó al hospital "milagro" de Ifema -donde solo aceptaban enfermos leves- y a los hoteles medicalizados -donde lo mismo-, mientras en las residencias morían cientos a diario. En los hospitales privados había camas libres, como reconocieron sus directores en la comisión de investigación de la Asamblea de Madrid, que fue disuelta sin conclusiones por convocatoria electoral. Los residentes con seguros médicos privados sí fueron trasladados a centros hospitalarios. Solo condenaron a morir -y a hacerlo a pelo y solos- a los viejos en residencias que dependían de la seguridad social de todos.   

Javier Quintas, un director de cine y de series de televisión de primer nivel (El comisario, Física y química, Los protegidos, Los misterios de Laura, El príncipe, Mar de plástico, Casa de papel y un largo etc) y Aman Hamoudi De Andrés del Pozo, coordinador de las políticas de juventud del Ayuntamiento de Alcorcón, trabajador social y realizador de vídeos, que fue niño saharaui nacido en un campo de refugiados y se formó en España gracias a su familia de acogida, han hecho posible este nuevo trabajo documental que puede seguir creciendo, que puede contarnos más y más sobre ellos, como la exposición que ha acompañado con su estreno. 

El 18 de marzo pasado se cumplieron seis años del primer protocolo de la vergüenza que dio la orden de dejarles morir. Por esa efeméride los familiares y amigos que todavía luchan por su memoria y por algo de justicia organizaron una exposición con sus biografías, con sus fotos, con sus cosas en la Fundación Anselmo Lorenzo, en el barrio de Arganzuela. 

Allí se han expuesto sus objetos: una gorra de Alfonso, el costurero de la tía Chelo, un parchís, varios abanicos, las cintas de Juanito Valderrama, un trabajo de fin de grado que les ha dedicado una estudiante valenciana, los libros de Manuel Rico, de Alberto Reyero, de Sara Tajuel, el informe de la Comisión Ciudadana... Todo para mantenerlos vivos en el recuerdo, para recordarnos que no son solo un número, que fueron personas que murieron torturadas y que puede volver a pasar, porque el pasado que no se reconoce amenaza con repetirse.