Esther Vera

 

Fatiga dels materials i dels ciutadans

Catalunya viu un col·lapse ferroviari i viari indigne d'una economia avançada. Quan els trens de Rodalies deixen de circular, s’atura el tràfic de mercaderies amb Europa i l'autopista AP-7 queda tallada; quan l’AVE no dona un servei efectiu i fiable, el país s'immobilitza i la credibilitat dels governs –que una vegada i una altra han promès inversions que mai no arriben– queda seriosament malmesa. La indignació ciutadana davant d'aquest desgavell és més que comprensible: ningú hauria de quedar ostatge d'un transport públic deficitari sense que es depurin responsabilitats. Cada jornada de caos logístic suposa una ferida a l'economia productiva i a la confiança dels ciutadans.

Les infraestructures catalanes fa temps que funcionen al límit, i cada incidència greu té un impacte directe en la credibilitat de les institucions i en l'economia. El tall de cinc dies consecutius a l'AP-7 –artèria clau que suporta la major part del transport de mercaderies del país– ha provocat un efecte en cadena a tota la xarxa viària: asfixiar l'AP-7 equival a ofegar una de les principals artèries econòmiques de Catalunya. De la mateixa manera, les avaries constants a Rodalies no només desesperen els usuaris, sinó que resten hores de feina i productivitat al conjunt del país. És una situació pròpia d'un entorn subdesenvolupat, no pas del motor econòmic competitiu que Catalunya vol ser. A les empreses se'ls encareixen els costos logístics i els treballadors no són propietaris del seu temps. La inadequació de les infraestructures actua com un llast sobre el creixement econòmic i sobre la qualitat de vida del ciutadà.

Sense consensos bàsics

La queixa per la manca d'inversió de l'Estat en les infraestructures catalanes ve de lluny i està avalada per les dades. Des del 2010 fins al 2023 només s'ha executat el 50,3% de la inversió ferroviària pressupostada per l'Estat a Catalunya. En altres paraules, de més d'11.000 milions d'euros promesos en aquest període, més de 5.600 milions no s'han arribat a gastar mai. Aquest incompliment crònic s'ha mantingut tant amb governs del PSOE com del PP, cosa que evidencia un problema estructural que traspassa colors polítics.

Mentre les obres dependents de la Generalitat es completen en un 88% (dada del període 2001-2019), les de l'Estat pateixen retards i incompliments escandalosos. Les excuses habituals sobre la suposada complexitat de cada projecte no justifiquen aquesta diferència abismal

Si una cosa indigna tant o més que la desinversió és la manca de retiment de comptes. Any rere any es repeteix el patró: s'anuncien milions en obres que no es materialitzen, i ningú n'assumeix responsabilitats. Es minimitza l'abast del problema i es camuflen els incompliments sota la catifa de xifres, que es polititzen i no es reconeixen com a certeses. Aquesta actitud menysté la ciutadania i frega la presa de pèl. Com pot ser que cap dirigent doni explicacions clares dels projectes que sistemàticament no es fan? On són les auditories independents i els mecanismes de control que exigirien rectificacions immediates? La falta de conseqüències palpables alimenta la sensació d'impunitat i de desgavell en la gestió pública.

Un factor que contribueix a aquesta situació és la manca de capacitat tècnica en els llocs de decisió. Les infraestructures són un àmbit complex que requereix coneixements específics en enginyeria, logística i planificació; tanmateix, bona part dels responsables polítics no tenen aquesta formació. Que la direcció política estigui sovint en mans de gestors sense bagatge tècnic no vol dir necessàriament incompetència individual, però sí que pot explicar decisions erràtiques i manca de visió a llarg termini. Sovint la planificació queda supeditada al curtterminisme electoral. 

Infraestructures: bases de l'economia i l'habitatge

No es tracta només de trens i carreteres, sinó del fonament del progrés social i econòmic. Unes infraestructures que funcionin són bàsiques per a la competitivitat econòmica i també per garantir l'accés a l'habitatge. En el cas català, la importància és majúscula. Catalunya ha guanyat més de 700.000 habitants en l'última dècada i 2 milions en els últims 30 anys, de manera que la demanda de transport no ha parat de créixer. Al mateix temps, la crisi de l'habitatge ha empès moltes famílies i treballadors a viure fora de Barcelona. Els desplaçaments esdevenen un suplici que condiciona l'accés real a un habitatge assequible. Cal afegir-hi que la bonança econòmica recent –amb més ocupació i menys atur– també incrementa la mobilitat: com més gent treballant, més desplaçaments diaris cal absorbir.

Malestar polític

No es pot deslligar l'actual indignació ciutadana de la que fa una dècada va alimentar el Procés. La percepció d'un tracte discriminatori ja venia de lluny i va ser part del combustible que va encendre la mobilització sobiranista. Quan una societat se sent humiliada i ignorada en les seves necessitats bàsiques, el ressentiment acumulat acaba trobant vies d'expressió.

Avui, amb el moviment sobiranista en una fase d'impàs i de negociació, el perill és que la frustració es desbordi per altres canals menys desitjables. Si els governs –tant el català com l'espanyol– no donen una resposta efectiva a l'asfíxia de les infraestructures, la indignació col·lectiva buscarà nous altaveus. I seran formacions populistes o extremistes. El descrèdit de la política tradicional és el caldo de cultiu perfecte perquè opcions radicals creixin. És així com un legítim malestar econòmic pot esdevenir combustible per a moviments que posen en risc la convivència i els consensos democràtics.

Cristina Fallarás

 

      

   La "superioridad moral" de la   derecha como forma de sadismo

Nuevas maneras políticas van brotando aquí y allá como plantas carnívoras al calor del trumpismo y sus tecnobros. Se presentan como “realistas”, “eficientes”, “desideologizadas”, y comparten una misma operación de fondo: convertir el éxito en criterio moral y el fracaso en una error individual. Desde ahí desacreditan a las izquierdas tradicionales, no por sus ideas, sino por una supuesta incapacidad para triunfar a su manera, o sea para imponerse al otro.

El neoliberalismo actual no es solo una doctrina económica, va mucho más allá. Se trata de una pedagogía moral. Enseña que quien no gana, desaparece. Contempla la vida como si fuera una empresa, convierte el deseo en inversión y desplaza el fracaso al ámbito de la culpa individual. Quien pierde, según sus reglas, merece su derrota. Es más, recibirá escarnio y befa.

Las nuevas derechas culturales, además, radicalizan esta lógica y la convierten en espectáculo. Es el show de la nueva superioridad moral, y no deja de resultar gracioso la apropiación de aquello que tanto han denostado: la idea de la superioridad moral (de la izquierda, en este caso). Ya no basta con ganar: hay que humillar al que pierde. El vencedor no solo se legitima por su triunfo, sino por su desprecio hacia “los débiles”. El sadismo está en el centro. El perdedor deja de ser un sujeto político para convertirse en un objeto de burla, en el mejor de los casos, si no de violencia explícita e incluso letal. Lo consideran un estorbo para la “marcha triunfal” del presente, y lo quitarán de en medio como sea.

Bastaría con una mirada a la brutal espectacularización de la violencia en Estados Unidos, pero también en España cunden los shows de la nueva superioridad moral ultraconservadora. Desde ahí es desde donde se ataca al tradicional pensamiento de izquierdas. No por su contenido, sino por su posición. Se le acusa de resentimiento, de victimismo y de nostalgia. Se le reprocha no haber sabido adaptarse a los tiempos salvajes, no haber sabido jugar el juego de los vencedores.

Pero la izquierda —cuando no renuncia a sí misma— nunca habló el lenguaje del éxito, sino el de las personas que no cuentan, las que pierden incluso cuando hacen todo “bien”; la izquierda debería hablar el lenguaje de quienes descubren que el sistema está diseñado para que algunos ganen siempre y otros pierdan estructuralmente. Su error, demasiado a menudo, ha sido intentar justificarse con las reglas del adversario, pedir perdón por no triunfar, aceptar el marco de la victoria como horizonte.

Tengo la sensación de que las nuevas derechas culturales comprenden algo que la izquierda a veces olvida: que la batalla es simbólica. Por eso glorifican la fuerza, la autosuficiencia y la jerarquía, y ridiculizan cualquier forma de vulnerabilidad, cuidado o fragilidad. La sensibilidad es presentada como debilidad y la reflexión, como parálisis. El éxito más ramplón, que suele ser el de los matones, aparece, en cambio, como prueba última de verdad.

Volver a empezar es, en realidad, el gesto político fundamental. Implica no aceptar la derrota como destino ni sucumbir al cinismo. Volver a empezar es insistir sin garantías, organizarse sin promesa de victoria, pensar incluso cuando el clima es hostil y el tiempo parece ir en contra. Más nos vale tener esto en cuenta en los tiempos que corren.

Frente a esta ofensiva ultra, deberíamos afirmar con rotundidad que hay vidas que no quieren —y muchas no pueden— convertirse en productos exitosos. El error no es una anomalía a corregir, sino el punto desde el cual pensar de otro modo. El error es lo humano. Volver a empezar, en este contexto, me parece un acto subversivo. Para ello, no obstante, la acción solo puede ser colectiva, frente a su empeño por convertir el fracaso en algo individual.

Contra el neoliberalismo que privatiza el fracaso, contra este sadismo rampante que goza con la humillación y sus nuevas derechas culturales, propongo defender la dignidad de perder. No como derrota definitiva, sino como espacio desde el que volver a empezar sin someternos a la lógica del éxito.

Mònica Planas Callol

 

                Què tenen a veure quatre elefants i un camell                                  amb Donald Trump?

L’octubre del 2019 es va fer viral una sessió del Folketing, el parlament danès. A la primera ministra Mette Frederiksen, que feia quatre mesos que havia assumit el càrrec, li va agafar un atac de riure que va encomanar-se a la resta de l’hemicicle. Durant l’obertura del debat parlamentari, Frederiksen va haver de comunicar una despesa del govern: havien comprat quatre elefants i un camell d’un circ perquè les bèsties ja no fossin més explotades. Als cinc animals els van jubilar junts perquè havien conviscut durant molts anys i hi havia el risc que la tristesa de la distància afectés la seva salut. En el moment de parlar dels quatre elefants i del seu camell inseparable, Frederiksen es va enriolar i ja no va poder parar. Quan algú té aspiracions polítiques elevades s’imagina que haurà d’intervenir en els grans debats internacionals, prendre decisions en conflictes geopolítics, negociar equilibris dins la Unió Europea i gestionar decisions que afecten l’economia, la seguretat i el futur del país. Parlar de l’amistat entre elefants i camells i de la logística de garantir-los una jubilació digna trencava els esquemes habituals de les intervencions. Frederiksen era perfectament conscient que estava explicant una decisió governamental, però semblava una broma. Ella mateixa va adonar-se de la desproporció entre l’aparell de l’Estat i la naturalesa prosaica de l’afer. No se’n reien de les pobres bèsties sinó de la situació comunicativa. La formalitat pròpia de les intervencions institucionals xocava amb les vicissituds domèstiques dels animals de circ. La resta de diputats, sensibles a l’excepcionalitat d’aquelles circumstàncies, van esclatar a riure quan van veure que la primera ministra perdia el control de la situació.

No és gens habitual veure un parlament sencer rient alhora. I segurament per això l’escena s’ha fet memorable. Tant que, quan Dinamarca s’ha situat a l’epicentre de la geopolítica arran de les reiterades declaracions de Donald Trump sobre la possibilitat de controlar Groenlàndia, l’escena del 2019 ha reaparegut a les xarxes però completament descontextualitzada. Es feia passar el riure de la primera ministra danesa i la resta del parlament com una suposada reacció davant les pretensions de conquesta dels Estats Units. L’escena, amb el context manipulat, és útil per construir una dimensió política que en realitat no té. I l’humor, en comptes de ser espontani i innocent, passa a formar part d’una batalla real.

Potser el que fa tan seductora la manipulació d’aquestes imatges són les nostres ganes de veure el poder, sobretot el de Trump, ridiculitzat. En el fons, ens agradaria creure’ns-les. El riure col·lectiu sempre ha tingut aquesta facilitat per suspendre temporalment les jerarquies, de convertir el poderós en ridícul, encara que sigui per un instant. El 2019, quan aquella sessió del parlament danès va quedar aturada perquè tots els seus integrants reien a la vegada, Mette Frederiksen podia exercir un poder diferent: el de ser humana, vulnerable, capaç de perdre les formes per allò que resultava una mica absurd i tendre. Era tranquil·litzador. Com si no passés res més transcendent que allò. Gairebé set anys després, ens voldríem empassar la fantasia que aquell riure pot combatre l’amenaça imperialista. El riure real de la primera ministra i de tot el parlament sencer aleshores no necessitava un enemic per existir. I, en canvi, el que les xarxes s’han inventat ara, sí. I potser aquesta diferència és la que ens diu més del present que estem vivint.

Natza Farré

 

                                                          No hi ha dret

Una amiga m’explica que avui ha pogut anar a treballar perquè ahir va comprar un bitllet d’AVE i ha dormit a casa la mare. I encara sort. Però no sap quant de temps haurà de fer el mateix. Perquè ningú no ho diu. El que és segur és que no li sortirà a compte treballar si ha d’anar pagant bitllets d’alta velocitat per fer un trajecte que hauria de poder fer amb untrende Rodalies. Aquest és un exemple. Però n’hi ha centenars de semblants i de molt més greus. Perquè el problema és que, molt abans que hi hagués els accidents que hi ha hagut recentment, ella, com tanta altra gent que es mou pel país amb aquests trens de la Renfe, viu en un estat permanent d’incògnita. I d’angoixa. Perquè ara la gota ha fet vessar el got, però els usuaris fa anys que viuen amb el got vessat i ningú no els dona cap solució. De la seva mobilitat en depèn la feina, la seva manera de guanyar-se les garrofes amb què viuen. O sobreviuen. També en depenen les visites als hospitals i les visites a qui els doni la gana. Només ens falta donar permís perquè la gent es pugui moure en funció de l’objectiu del moviment.

Cap persona que es pugui permetre una altra cosa tria Rodalies per moure’s per Catalunya. No és un caprici. És una necessitat i és un dret. Un dret que ara mateix està aturat en una estació indefinidament. El que Catalunya està vivint aquests dies respon a una deixadesa de funcions de la qual en són responsables el govern espanyol i el govern català, que no són capaços de resoldre la manca de mobilitat de milers de persones ni de solucionar un malson que porta anys afectant els treballadors i treballadores d’aquest país. Perdó. Quan dic que no en són capaços vull dir que no els dona la gana. Perquè la solució passa per la voluntat i per posar-hi recursos. Tenim els diners, però no tenim els trens en condicions. Tenim a tothom emprenyat i van passant les hores, els dies, els mesos, els anys. No hi ha dret.

Quan hi ha vaga de treballadors del sector dels mitjans de transport, qui més hi perd són la resta de treballadors. Clarament. Per això és difícil que socialment es generi una empatia cap a aquests treballadors, a qui fàcilment es titlla d’insolidaris. Aquest és un altre problema, i això tampoc no s’ha resolt. Més caos al caos. I la sensació que qui ha de pagar els plats trencats no només no paga els plats sinó que s’està fotent les botes a El Ventorro de torn. Tothom ha de fer l’esforç de posar-se al costat dels altres, però quan el problema és endèmic, la desesperació també ho és, i la ciutadania de Catalunya ja n’està farta. Encara que també em sorprèn la serenitat amb què, externament, la majoria manifesten la seva indignació. Fa por pensar que estem resignats a les incompetències. Fa por pensar com l’esgotament pot arribar a frenar la capacitat de protesta.

Però les persones prou feina tenen, i la que tenen depèn de trens que no passen. Els partits polítics, en canvi, ara tenen feina, moltíssima. No per arribar als seus escons en tren, sinó perquè les desgràcies són oportunitats.

Apareixen tants salvadors de la pàtria que ens fan passar vergonya. Entre altres coses perquè la pàtria no li importa a ningú. El que importa és que la gent perdi la memòria i es recordi que el més important és salvar els seus propis vagons. Sort que encara ens queden les persones que, enmig d’aquest desgovern, obren les portes de casa seva i acullen els ferits. Perquè, ara mateix, de ferits ho estem tots. I moltes portes continuen tancades.

Mònica Planas Callol

 

      Estudiar plomes d'ocell per evitar accidents     d'avió: la increïble història de Roxie Laybourne

Amb motiu del National Bird Day, que s’ha celebrat als Estats Units, l’Smithsonian Institution ha publicat una fotografia impactant: una dona dreta enmig d’un magatzem immens, envoltada de centenars de calaixos oberts plens d’ocells morts. N’hi deuen haver desenes de milers, perfectament classificats per espècies i colors. Una escena fascinant i, a la vegada, una mica macabra. Què hi fan, allà arxivades, totes aquelles bèsties embalsamades, com si dormissin unes al costat de les altres? No és cap excentricitat museística. És el resultat de la tasca ingent de Roxie Laybourne, la dona de la fotografia. Una científica que va dedicar la seva carrera a una feina meticulosa i gairebé invisible, tot i que molt decisiva. Una trajectòria que va marcar un abans i un després en la recerca ornitològica i que ha tingut un impacte directe en la seguretat aèria del món sencer.

Tot va començar amb una tragèdia. El 4 d’octubre del 1960, el vol 375 de la companyia Easter Air Lines va patir un accident poc després d’enlairar-se del Logan Airport de Boston. L’avió va topar amb un estol molt dens d’estornells i diversos motors es van avariar. L’aeronau va caure a la petita badia de Winthrop, al port natural de la ciutat. En l’accident hi van morir 62 dels 72 passatgers. Aquella catàstrofe va obligar l’aviació civil a fer-se noves preguntes sobre la seguretat dels seus vols, més enllà de resignar-se a la causa atzarosa del xoc contra els ocells. Durant moltes dècades, les respostes les van trobar en Roxie Laybourne, pionera de l’ornitologia forense i la identificació dels ocells a partir dels fragments de plomes. Les forces aèries li van demanar ajuda i la seva feina es va convertir en imprescindible. La van batejar com la “feather lady”, la dama de les plomes. La investigadora i naturalista es va convertir, al llarg de la seva vida, en consultora per a l’exèrcit dels Estats Units, el servei de pesca i vida silvestre nord-americà, l’FBI, l’Administració Federal d’Aviació i la Junta Nacional del Transport. Gràcies als seus mètodes i investigacions, es van redissenyar els motors dels avions i en els aeroports es van posar en pràctica sistemes que impedissin les col·lisions amb els ocells. Va evitar desastres i va preservar la fauna de ser engolida per una maquinària implacable. Els fragments de plomes i ocells ja no eren simple deixalla, sinó indicis d’investigacions complexes. Graduada als 22 anys en matemàtiques i ciències, diu la seva biografia que era l’única noia que duia texans a classe i que va fer campana per veure aterrar l’aviadora Amelia Earhart a l’aeròdrom local. Ella hauria volgut aprendre a pilotar avions, un somni frustrat de moltes dones. Va començar treballant de taxidermista al Museu Estatal d’Història Natural de Carolina del Nord i d’allà es va traslladar al Museu Nacional d’Història Natural de Washington D.C. L’escrutini al qual la sotmetien els seus col·legues masculins la va obligar a elevar els estàndards professionals perquè no l’atabalessin. Laybourne no només va inventariar minuciosament l’univers dels ocells. També va investigar accidents de tota mena, va recuperar i salvar espècies en perill d’extinció, va desenvolupar una importantíssima tasca pedagògica i va continuar formant-se en diferents disciplines científiques per ampliar el seu àmbit de treball. Sembla que la ciència hagi d’avançar només gràcies a grans descobriments, però la dama de les plomes és la prova que el progrés es pot construir a partir de restes insignificants enganxades a un motor. Coneixent una mica la seva història i dimensió professional, la fotografia de Roxie Laybourne enmig de calaixos plens d’ocells morts adquireix una poètica inesperada. La capacitat de volar alt també depèn del talent per identificar que allò que sembla irrellevant també pot ser coneixement.

Gemma Marfany

 

                     Tiranosaures

El rei dels llangardaixos gegants, el Tyrannosaurus rex, ha sigut el depredador més gran que ha caminat mai damunt la superfície de la Terra. Amb el crani gegantí, mandíbules poderoses i ullals terrorífics, una longitud total de 12 metres de llarg i fins a 8 tones de pes, el seu pas feia tremolar el terra per allí on passava, però es van extingir juntament amb la major part dels dinosaures ara fa uns 66 milions d’anys, quan un asteroide va impactar a la Terra, a la regió actual del Yucatán. És innegable la fascinació que exerceix aquest dinosaure extint en el nostre imaginari.

S’han trobat restes fòssils de T. rex adults, però també d’individus més joves. Els càlculs que s’havien fet fins ara, era que els T. rex podien créixer molt ràpidament i passarien la major part dels aproximadament trenta anys de vida dominant el seu hàbitat amb el seu volum i voracitat. Tanmateix, en les espècies fòssils és molt difícil extreure informació de quins van ser els seus patrons de creixement i desenvolupament, en part perquè el registre fòssil no sempre és complet, falten ossos o falten individus d’edats intermèdies. A més, hi ha característiques que es presenten en els adults, però no en els joves, o viceversa, el que pot confondre l’assignació a una mateixa espècie. Us podeu preguntar, com s’ha calculat que la longevitat dels T. rex era de trenta anys? Una manera de calcular l’edat dels organismes extingits és mirant les anelles de creixement (de manera semblant a les anelles de creixement dels arbres) en els ossos dels fòssils a estudiar. Es pot fer aquesta anàlisi, per exemple, a la dentina de les dents de restes humanes antigues i es poden detectar isòtops d’elements químics incorporats a la dentina, i inferir quina era la dieta i l’origen geogràfic de persones que van viure molts anys enrera (com ja us vaig explicar en un altre article). Pel que fa a fòssils tan antics, és més fiable estudiar les anelles d’ossos més grans, com ara el fèmur, que creixen molt anualment. Els fèmurs del T. rex adults són tan grans com troncs d’arbres. D’aquesta manera es van fer els primers càlculs de la longevitat dels fòssils més grans.

Recentment, però, un equip d’investigadors va decidir estudiar l’edat de disset espècimens diferents de T. rex procedents de diferents museus i institucions nord-americanes. Aquests científics han perfeccionat aquesta tècnica histològica dels ossos, n’extreuen talls tan prims que són gairebé transparents i poden analitzar les anelles de creixement amb refracció de llum polaritzada, la qual cosa els ofereix més precisió en la identificació i mesura de les anelles. Els seus resultats són molt interessants: en primer lloc, van descobrir que no totes les anelles tenien la mateixa separació. Si els animals haguessin crescut durant tota la seva vida al mateix ritme, esperaríem patrons de creixement homogeni i separacions molt semblants entre les anelles. Si, com s’havia postulat prèviament, el període de creixement s’hagués concentrat a l’inici de la vida, de manera que ràpidament els tiranosaures joves haguessin aconseguit la seva mida final, s’haurien d’haver distingit clarament unes anelles molt àmplies a l’inici i molt estretes o gairebé inexistents cap a l’exterior de l’os, senyal que l’animal hauria assolit la seva mida màxima; però no és això el que troben.

El que revela la histologia d’aquests talls d’os, és que els T. rex creixien al llarg de tota la seva vida adulta, però de manera variable. Es troben regions amb anelles de creixement molt separades, senyal de creixement molt ràpid en poc temps, alternades amb regions d’anelles estretes. Els investigadors dedueixen que aquests dinosaures adaptaven el seu creixement a factors externs, segurament, a la quantitat de menjar que tenien. Per tant, el patró de creixement de cada tiranosaure canviava segons si era època d’abundància o època de mancança d’aliment, el que mostra una gran flexibilitat en el patró del desenvolupament. El fet que poguessin créixer de manera ajusta a l’aliment també asseguraria que poguessin sobreviure més bé, ja que per mantenir el seu gran volum, havien d'ingerir una gran quantitat de menjar.

A més, aquests resultats els permeten concloure que els T. rex vivien molt més temps del que es pensava, perquè els adults més grans tindrien al voltant dels 45 anys, i la major part de la vida d’aquests animals o, com a mínim, les primeres dècades, tindrien una mida molt més ajustada, el que faria que competissin amb altres depredadors de mida semblant. Tot i que queda molt per a investigar, semblaria que els animals joves, de mida més petita, però més ràpids, podrien caçar, mentre que els més grans podrien caçar o alimentar-se de preses més grans, però envellides o malaltes.

Dins dels disset esquelets de tiranosaure analitzats, han trobat a dos individus de mida més petita que no s’ajusten a les mesures observades en els altres individus de la mateixa mida. De fet, tot i tenir una mida corresponent a un animal juvenil, presenten diferències significatives en la histologia òssia que indicarien que potser no pertanyen la mateixa espècie. Aquest no és un resultat menor, ja que hi ha alguna altra resta fòssil que ja s’havia proposat que no correspondria al gran T. rex, sinó a una altra espècie de tiranosaure més petit de mida, anomenada Nanotyrannus. L’existència d’aquesta espècie va ser proposada quan es va trobar un crani fòssil (però, malauradament, sense altres ossos conservats), però altres investigadors opinaven que, en realitat, es tractava d’un tiranosaure jove. Un article acabat de publicar a la revista Science, però, ha demostrat que els ossos ceratobranquials (ossos allargats entre les mandíbules inferiors als que s’uneixen els tendons de la llengua) també presenten anelles de creixement. L’estudi d’aquestes anelles demostra que no es tracta de joves tiranosaures, sinó que són espècimens adults, per tant, una prova potent a favor de l’existència dels Nanotyrannus, fet que també quadraria amb els dos fòssils de mida més petita que hem comentat anteriorment.

Així doncs, no només hem de pensar en el T. rex, el gegantí rei dels saures, sinó que també tenim proves de la coexistència amb altres espècies de tiranosaures, com ara el Nanotyrannus, un gran depredador en miniatura.