Marta Nebot

 

       

  Golazo en la quiniela

Solo lo intenté unas pocas veces. Recuerdo la adrenalina y la atención y el cuerpo tan vivos...  Decían que solo daba patadas y supongo que eso me desalentó. Además era la única. Nunca es fácil serlo y menos en plena pubertad.

El patio era del fútbol. Y, como las demás, se lo entregué a los que daban las mismas patadas que yo hasta que aprendieron a jugar. Me hice a un lado a mi pesar.

Mi venganza fue desinterés y desprecio absoluto por el deporte rey. Si no podía participar que se lo metieran por ahí mismo.

Después España y el mundo empezaron a cambiar. Las mujeres ocupamos espacios masculinos. Otras dieron patadas hasta que aprendieron a jugar. Y entonces jugaron a nivel profesional por amor al fútbol, demostrando que su amor iba más allá.

En 2017, en un programa de radio sobre igualdad que hacía en M21, la radio del Ayuntamiento de Madrid en tiempos de Manuela Carmena de la que Almeida borró los archivos, entrevisté a futbolistas profesionales de primer nivel que no cobraban ni el salario mínimo. Se planteaban dejarlo porque no era viable la doble jornada para llegar a fin de mes. Entonces no pedían igualdad de condiciones con el fútbol masculino, solo alguna mejora para poder vivir de ser deportistas de élite sin tener que hacer otros trabajos al mismo tiempo.   

En menos de una década consiguieron eso y mucho más. Esta semana han metido un golazo que desde el martes no paro de celebrar. Imagino un coro multitudinario de voces femeninas cantando este gol infinito.¡Gooooooooooooooooooooooooool!

Señoras y señoras, ya no es que estemos en la liga profesional: es que vamos a estar en la quiniela, y eso sí que es ganar por goleada.

El Consejo de Ministros aprobó el 5 de mayo un real decreto que reconoce a la Liga Profesional de Fútbol Femenino (Liga F) como beneficiaria de la recaudación y premios de las apuestas deportivas del Estado (la quiniela); esa que ya no es lo que era pero que es lo que fue en el imaginario colectivo.

Por mucho que quisiéramos pasar del fútbol porque el fútbol pasaba de nosotras, la radio de todos los fines de semana -omnipresente en todos los coches, en todos los bares, en la mayoría de las casas- y las ilusiones de tantas familias estaban concentrados en esos partidos y sus X a las que todas jugamos alguna vez aunque solo fuera porque nuestros mayores confiaban en el azar. Pregúntale a la niña: ¿1, 2 o X?

Ahora la quiniela nos hace un guiño.

Este juego, que en su época dorada paralizaba al país, está de capa caída por la competencia de las casas de apuestas online. En los últimos 15 años las quinielas semanales se han desplomado de 20 millones a solo 3, aunque la apuesta simple cuesta 75 céntimos. Su recaudación se ha hundido un 65%. El perfil del apostante sigue siendo masculino y se ha digitalizado. El 79% de los jugadores en plataformas online de esta apuesta son hombres.

La quiniela recauda actualmente 163 millones de euros anuales. A partir de la próxima temporada, que empieza el 1 de julio, la Liga F recibirá el 15% de la parte de la recaudación destinada al fútbol profesional, la mitad de lo que recibe la liga masculina (30,50%). Esto supondrá entre 5 y 6 millones de euros anuales para el fútbol español femenino. Cada jornada de la quiniela incluirá cuatro partidos de nuestra liga.

Para no celebrar de más ni de menos me puse en contacto con las mujeres al frente de los deportes de Radio Nacional de España (RNE) que, por primera vez en toda su historia, están siendo liderados por seis mujeres que ocupan los principales puestos de responsabilidad. Otro hito, otro golazo, otra historia muy distinta a la que me encontré cuando llegué al periodismo hace treinta años.

Silvia Barba, la primera directora de la historia de Deportes de RNE, me cuenta que en este periodo han pasado por sus micrófonos la futbolista Alexia Putellas, entre otras muchas, pero también la seleccionadora de fútbol, Sonia Bermúdez; la ex seleccionadora nacional, Montse Tomé; la presidenta de la Liga F, Beatriz Álvarez; la presidenta de la Federación Española de Baloncesto, Elisa Aguilar; la capitana española de tenis, Carla Suárez; la marchadora María Pérez; la esquiadora Ana Alonso Rodríguez; la waterpolista Paula Leitón; la boxeadora Cintia Sánchez o la exjugadora de baloncesto Amaya Valdemoro.

Marta Fernández, la subdirectora de Deportes de RNE, me dice que el fútbol femenino entra en la quiniela porque cada vez tiene más audiencia y que, a su vez, entrar en la quiniela la hará crecer más. Es un favor mutuo, me digo.  

María José Caleya, la editora y responsable de streaming y redes sociales, añade que esta nueva financiación llegará a los 16 clubes de la liga F, ayudando a disminuir la brecha que existe entre los tres grandes clubes y el resto. Barcelona, Real Madrid y Atlético de Madrid hoy se llevan todos los trofeos nacionales y extranjeros.  

Silvia Verde, la subdirectora y copresentadora de Tablero Deportivo, cree que esta iniciativa del Gobierno ayudará a mejorar las canteras, a atraer patrocinadores, a hacer el fútbol femenino más grande. Y añado yo: a que nadie deje de jugar en ningún patio porque todavía no sabe.

Bea Talegón

 

    

                  Somrigui, si us plau

Quant de temps fa que no rius amb ganes? No estic parlant, òbviament, d'aquell somriure de cortesia que dibuixes a les reunions o quan algú explica un acudit que no té gràcia. Parlo de partir-te de riure. D'aquelles riallades que dolen a l'estómac i que deixen els ulls plorosos. De la rialla sense permís, sense protocol, sense calcular la imatge. Aquelles rialles que et tallen l'aire, i que cada vegada que penses en el que les ha provocat, et torna a fer un cert efecte. Quan va ser l'última vegada?

T'ho pregunto per convidar-te a reflexionar i compartir algunes dades que segurament t'animaran a buscar més aquests moments per riure. De vegades pots buscar per tu mateix algun monòleg, alguna comèdia, intentar anar al teatre, i per descomptat, retrobar-te amb aquell amic, aquell familiar, aquella persona que sembla saber que l'alegria és com una mena de gimnàstica. I per riure convé no ser mandrosos, perquè ja t'anticipo que el riure no només és important per a la salut, és que és de vital importància. 

Quan somrius, el teu cos posa en marxa una operació de precisió. Depenent de la intensitat, entre 12 i 17 músculs facials entren en acció de manera coordinada. Els principals són el zigomàtic major (aquell fil que va de l'os del pòmul fins a la comissura dels llavis i que els estira i fa moure cap amunt i cap als costats), el múscul risori, l'elevador del llavi superior, l'orbicular de la boca i l'orbicular de l'ull. 

Existeix un tipus de somriure que els científics consideren l'autèntic, l'anomenat somriure de Duchenne, batejat així en honor al neuròleg francès Guillaume Duchenne de Boulogne (1806-1875), pioner en l'estudi electrofisiològic de les expressions facials. Duchenne va descobrir que el somriure genuí activa simultàniament el zigomàtic major (que aixeca les comissures) i l'orbicular dels ulls, que arruga les galtes i produeix aquestes línies al voltant dels ulls que, paradoxalment, ens fan semblar més càlids, més humans. El que distingeix aquest somriure d'un de forçat és que la major part de les persones no poden contraure voluntàriament l'orbicular dels ulls. No es pot fingir del tot. El teu cos, quan somriu de veritat, ho sap. I probablement a partir d'ara, tu també puguis detectar-ho en altres. 

La raó neurològica és molt interessant: el somriure espontani neix als ganglis basals com a resposta al sistema límbic, la zona emocional del cervell. El somriure forçat, en canvi, té el seu origen a l'escorça motora. Són dos circuits diferents, i el cervell (i els qui et miren) els distingeix amb una precisió sorprenent. 

Més enllà dels músculs, somriure desencadena una cascada química que transforma l'estat del cos. En somriure, especialment amb un somriure genuí, el cervell activa estructures clau: l'amígdala, el nucli accumbens i l'escorça prefrontal, regions vinculades a la gestió emocional i la recompensa. Aquest procés allibera dopamina, serotonina i endorfines: els neurotransmissors que eleven l'estat d'ànim, redueixen la sensació de dolor i regulen l'emoció. Al mateix temps, el somriure activa el sistema nerviós parasimpàtic, el que frena l'estat d'alerta i retorna el cos a la calma: redueix la freqüència cardíaca, disminueix la pressió arterial i modera el cortisol, l'hormona de l'estrès.

Això ho va confirmar un estudi publicat a la revista Psychological Science per les psicòlogues Tara Kraft i Sarah Pressman de la Universitat de Kansas. Van reclutar 170 participants i els van sotmetre a tasques estressants, com introduir la mà en aigua gelada, dibuixar amb la mà no dominant, mentre mantenien diferents expressions facials. Els resultats van ser bastant contundents: tots els participants que somreien, fins i tot els que no sabien que ho estaven fent, van mostrar una freqüència cardíaca significativament més baixa durant la recuperació de l'estrès que els qui mantenien el gest neutre. I els que somreien amb el somriure de Duchenne obtenien el benefici més alt. Sobre això, a mi, que ara estic especialment interessada en com cuidar el cor, m'ha semblat una dada al·lucinant i que, per descomptat, tindré en compte per cuidar els que més estimo. És important fer-los riure genuïnament, perquè és bo per a la seva salut. 

Una altra cosa interessant de la qual m'he assabentat investigant sobre això del somriure, encara que ja ho veia a venir: no cal que estiguis bé per somriure. Somriure pot ser el principi d'estar bé. Fes la prova: quan estiguis amb el “morro tort”, intenta buscar un mirall i fes ganyotes, treu-te la llengua. Sí, enmig d'aquest empipament, d'aquesta escalfada que no et permet raonar, treu el cap per buscar-te a tu mateix i riu-te una mica (de tu), ja veuràs què passa. O si has d'animar el dia a algú, alleuja-li la tristesa amb una broma (calibra, òbviament, depenent del disgust que tinguis, perquè en una situació delicada, ficar-se de peus a la galleda pot ser crucial). 

Hi ha més. Els investigadors de la Universitat de Cardiff, a Gal·les, van estudiar persones que, per procediments mèdics, tenien limitada la capacitat d'arrufar les celles. La seva conclusió: deien que se sentien sentir-se més felices i amb menys ansietat que el grup de control. El gest influeix en l'estat. L'estat no sempre precedeix el gest.

I el riure, l'esglaó superior del somriure, va encara més lluny. La risoteràpia (el conjunt de tècniques terapèutiques basades en el riure intencional) ha demostrat en estudis clínics actuar sobre els sistemes muscular, cardiovascular, respiratori, endocrí, immune i nerviós central. Una revisió de l'Institut de Salut Carlos III assenyala entre els seus beneficis: exercitar i relaxar els músculs, millorar la respiració, reduir les hormones de l'estrès, estimular la circulació i el sistema immune, augmentar el llindar de dolor i millorar la funció mental. En pacients oncològics, la risoteràpia ha demostrat millorar la resposta immune, reduir l'estrès, elevar l'autoestima i afavorir la tolerància al dolor.

Quan érem petits, per instint, ho sabíem fer millor. Per això em semblava important dedicar avui aquestes línies a aquesta qüestió. Perquè resulta que els nens somriuen entre 300 i 400 vegades al dia. Els adults, en el millor dels casos, arribem a 20. El 75 % dels adults somriu menys de 20 vegades diàries. Naixem somrient. Està documentat que els fetus somriuen a l'úter i que els nadons invidents somriuen en reconèixer la veu humana. No és un aprenentatge cultural: és un mecanisme biològic de connexió. I ho anem perdent. 

Mentrestant, les dades de salut mental a Espanya dibuixen un paisatge que exigeix atenció. El 35,6 % de la població espanyola presenta algun problema de salut mental, segons l'Informe Anual del Sistema Nacional de Salut 2024. Els trastorns d'ansietat són els més freqüents, amb 111,3 casos per cada 1.000 habitants (xifra que arriba a 143,3 entre les dones). Els casos d'ansietat s'han disparat un 70 % en el període 2016-2022. El consum d'antidepressius a Espanya ha crescut un 50 % en deu anys, assolint el 2023 les 99,27 dosis diàries per cada 1.000 habitants. La demanda en farmàcies ha crescut un 24 % només en l'últim any. Espanya és el tercer país de la Unió Europea per consum d'antidepressius. Pel que fa als ansiolítics (les benzodiazepines), Espanya és el segon país europeu amb major consum: 55,87 dosis diàries per cada 1.000 habitants el 2023, amb una despesa que supera els 100 milions d'euros anuals.

Les xifres de suïcidi són igualment doloroses. El 2023 es van registrar més de 4.100 suïcidis a Espanya. El 2022 es va assolir la xifra més alta mai registrada: 4.227 defuncions, amb taxes històriques de 8,85 morts per cada 100.000 habitants. Tot i que el 2024 les dades de l'INE mostren un descens a 3.953 suïcidis, la tendència des del 2018 acumula un increment de gairebé el 20 %. I es calcula que la xifra real podria gairebé duplicar l'oficial. L'OMS, en el seu informe del 2025 sobre connexió social, estima que gairebé una de cada sis persones al món pateix aïllament social o solitud, i que la solitud va estar associada, entre el 2014 i el 2019, a més de 871.000 morts anuals al món (100 morts per hora). L'aïllament social augmenta un 32 % el risc de mort prematura. Aquestes dades fan reflexionar, i sobretot tenint en compte l'anterior: amb els anys somriem menys, però cada vegada somriu menys gent a passos de gegant. Alguna cosa està passant i, tot i que et pugui semblar una ximpleria això que et proposo, fem activisme pel riure, que es veu que ens fa falta a tots. 

Convé aclarir alguna cosa abans que algú confongui aquesta reivindicació amb una invitació a l'optimisme de cartró pedra. Somriure no significa ignorar el dolor. No significa fingir que tot va bé quan no va bé. No significa passar pel món amb una màscara de felicitat permanent que, d'altra banda, tothom detecta com a falsa. El que la neurociència assenyala és que el gest pot precedir l'estat emocional i contribuir a modificar-lo. Que mantenir una actitud oberta, físicament expressada, redueix la resposta a l'estrès, millora la disposició cognitiva i facilita la connexió amb els altres. No és ingenuïtat: és biologia.

Un estudi recent de la SWPS University, publicat a la revista Emotion, va demostrar que somriure i imitar gestos positius en les primeres trobades socials incrementa la confiança i enforteix els vincles de cooperació. Els somriures són les expressions més imitades entre éssers humans, i la intensitat d'aquesta imitació prediu el nivell de confiança que diposites en l'altre. Les neurones mirall, descobertes el 1996 pel neurobiòleg Giacomo Rizzolatti a la Universitat de Parma, s'activen davant del riure i el somriure d'altres, preparant automàticament el teu cervell per replicar l'expressió. La investigadora Sophie Scott, de l'University College de Londres, va confirmar que les emocions positives són més contagioses que les negatives, i que els riures activen el sistema de neurones mirall amb més intensitat, cosa que “ens permet comprendre com les emocions positives promouen la cohesió social”. El somriure també activa l'oxitocina (l'hormona del vincle), que augmenta tant quan somrius com quan algú et somriu. Et fa, literalment, més proper als altres.

Somriure no és semblar imbècil. És exactament el contrari. És demostrar que tens recursos. Que no necessites saltar al primer tret. Que pots respirar profundament, gestionar l'impuls i triar la resposta en lloc de rendir-te al reflex.

Vivim en un temps d'irritabilitat estructural. Les xarxes socials han creat ecosistemes on la indignació té més rendiment que l'amabilitat, on l'insult es viralitza més ràpid que l'elogi, on escalar agressivament sembla, de vegades, més eficient que escoltar. El contacte visual s'ha reduït. Les converses s'han escurçat. La presència, aquesta cosa analògica i irreemplaçable d'estar amb algú de veritat, s'ha tornat cada vegada més escassa. No és que el somriure sigui la solució a la crisi de salut mental. Seria absurd plantejar-ho així. La crisi té causes estructurals, econòmiques i socials, i requereix respostes sistèmiques: més recursos en salut pública, més psicòlegs (Espanya té només 548 treballant en atenció primària per a tota la població), més prevenció, menys estigma. Però en el pla individual, en el terreny del que tu pots fer avui, el somriure és una palanca petita que no s'hauria de subestimar.

Els adults podem aprendre dels nens aquí. No en el sentit d'ignorar la complexitat de la vida adulta, sinó en el de recuperar aquesta capacitat de trobar motius d'alegria sense haver de justificar-los. Els nens no necessiten raons per riure. Els adults hem construït massa raons per no fer-ho.

Quan Guillaume Duchenne aplicava petits corrents elèctrics als músculs de la cara dels seus pacients al segle XIX, buscava cartografiar les emocions humanes. Va arribar a una conclusió que, dos segles després, la neurociència no ha fet més que confirmar: l'alegria veritable s'escriu al rostre d'una manera que no pot imitar-se completament. Hi ha alguna cosa en el somriure autèntic que el teu cos reconeix com a real, que el teu cervell processa com a connexió, que l'altre rep com un regal.

Somriu, si us plau. No perquè sigui obligatori. No perquè la vida sigui fàcil ni perquè tot estigui bé. Sinó perquè el teu cos ho necessita, perquè les persones que tens al voltant ho agraeixen, i perquè en un món que sembla entestat a endurir-se, mantenir la capacitat de riure amb ganes és, també, un acte de resistència.

Et convido a aprendre't un acudit de tant en tant i deixar-lo anar quan puguis. A quedar més sovint amb aquells amb qui et sents a gust. I provocar un somriure en qualsevol, perquè sí. Somriu, si us plau. I fem d'aquesta causa, bandera. 

Gemma Marfany

 

                      El fil comú

Aquest és el títol d’un llibre escrit per Sir John Sulston que explica la ciència, les intrigues, la política i l’ètica darrere del Projecte Genoma Humà, que va culminar amb la publicació de l’esborrany del nostre genoma, aquest “fil comú”, el manual d’instruccions dels éssers humans, el 2001, enguany fa vint-i-cinc anys. John Sulston va ser el principal impulsor al Regne Unit d’aquest projecte i va tenir molt clar des de l’inici que només un consorci públic, que rebés diners governamentals de diversos països, tindria prou força per dur el projecte a bon terme. La condició era que el nostre genoma era un bé comú, que no podia ser patentat i que havia de ser accessible i en obert, no només per a tots els científics, sinó per a tota la societat. A l’altra banda de l’Atlàntic, Francis Collins, entre d’altres (també James Watson), va compartir aquesta visió i van defensar fermament la universalitat de la informació genètica humana. Amb esforços ingents de milers de persones arreu del món, van cartografiar el genoma humà, fent-ne mapes físics i genètics, i d'una manera semblant a com nosaltres tenim mapes geogràfics i mapes polítics, que ens proporcionen informació diferent i complementària de la distribució geològica i humana a l’escorça terrestre, aquests mapes permetien orientar-se per tal d’obtenir la seqüència nucleòtid a nucleòtid, lletra a lletra, del nostre ADN.

Aquesta gran empresa humana va necessitar una inversió increïble de diners i temps; es calculava que es tardaria aproximadament quinze anys per arribar a un primer esborrany, amb la promesa que podríem comprendre per què som com som els éssers humans, quines són les causes de les malalties i com podríem curar-les. Alguns científics es van impacientar, van acusar el sistema públic de lent, inercial i dirigit per gent poc eficient, i es van proposar obtenir fons d’inversors privats (també molts diners) per aproximar-se al genoma humà amb noves maneres de seqüenciar i, sobretot, amb estratègies bioinformàtiques diferents. Vindria a ser la lluita entre una estratègia de seqüenciar “a poc a poc, línia a línia i bona lletra” del consorci públic contraposada a seqüenciar “aleatòriament i amb celeritat”, per tal que programes bioinformàtics fessin la feina de muntatge final. Craig Venter va ser el científic més visible d’aquesta segona aproximació privada. Intuïtiu, amb un ego i verb arrasadors, va obtenir els diners necessaris, va fundar l’empresa Celera Genomics i es va rodejar d’excel·lents matemàtics i informàtics atrets pel repte intel·lectual; i es van posar a competir amb el consorci públic, assegurant que ells hi arribarien abans, fixant les bases d’una competició incerta i no del tot equilibrada.

És clar, el consorci privat tenia interessos amb ànim de lucre; per tant, contravenint el fair play, feien servir totes les dades genètiques i totes les seqüències dels bancs de dades públics, però ells guardaven gelosament les seves dades, que després només deixaven consultar pagant un preu considerable per accés prèmium. La prova que la seqüenciació aleatòria funcionava va ser la publicació del genoma del primer organisme viu, un bacteri, l’any 1995 i a finals del segle XX, el de la mosca de la fruita, Drosophila, abans que la seqüència del genoma humà; però també cal dir que el genoma bacterià és petit i compacte, i que teníem tot un segle de coneixement genètic sobre la mosca, la qual cosa va permetre als científics orientar-se més fàcilment. El genoma humà era i és un altre món, molt més complex, ple de seqüències repetides i de seqüències sense significat; podríem dir que ple de “paranys genètics”, i sense les dades del consorci públic que els servien de marc de referència i drecera, haguera estat impossible avançar com ho van fer.

Sortosament per a tots, el consorci públic no es va voler quedar enrere i va prémer l’accelerador; després de tants esforços i inversions públiques no podien tirar la tovallola, era la carrera del segle! Finalment, cinc anys abans del previst, es va publicar el primer esborrany del genoma humà pel consorci públic i, l’endemà mateix, ho va fer l’empresa privada, en dos dies consecutius de mitjan febrer del 2001. Recordo, com si fos ara, l’espera trepidant d’aquells dies, amb l’esperit expectant i l’alegria de tots els que treballem en genètica humana, perquè per fi tindríem mapes gairebé complets de tot el nostre genoma. Tot i que quedaven “forats” per a cobrir, aquells esborranys ens van permetre avançar molt ràpidament en la cerca de gens i en la identificació de mutacions causatives de malalties. Va ser un punt d’inflexió, un abans i un després.

El consorci públic es va desfer, no sense refermar el poder del coneixement en obert a tothom, i així continua sent actualment per a tots els genomes que se seqüencien; mentre que l’empresa privada (que també va tancar més endavant i es va anar reconvertint en altres empreses i institucions) ens va deixar com a llegat que hi ha estratègies molt més ràpides de seqüenciació, que els avenços tecnològics i informàtics són bàsics per a analitzar els genomes. Mirat en perspectiva, podem afirmar que, com a humanitat, aquesta competició ferotge ha sigut positiva, ja que el coneixement que se n’ha derivat ens ha permès arribar on som ara, que ja és molt factible i econòmica la seqüenciació massiva del genoma d’una persona o un nadó i els algoritmes informàtics i d’intel·ligència artificial són cada vegada més refinats i encertats en la seva anàlisi i predicció genètica.

Curiosament, cap dels impulsors i directors executius d’aquest Projecte Genoma, ni pel consorci públic ni pel consorci privat, van rebre el Premi Nobel per aquesta gran fita; probablement perquè hi havia massa gent implicada de diversos països i perquè, al final, la disputa va ser agre. El Comitè Nobel defuig la polèmica tant com pot. Tanmateix, Sulston va rebre, juntament amb Brenner i Horvitz, el Premi Nobel el 2002 per haver participat en desentrellar els secrets del desenvolupament d’un nematode (similar a un cuc, però no ho és), Caenorhabditis elegans, tot reconeixent que, sense aquests treballs analitzant les exactament 959 cèl·lules (de les quals 302 són neurones) d’aquest petit i desconegut organisme durant els anys 70 i 80, no hauria abordat el Projecte Genoma Humà, almenys no amb les tècniques manuals de l’època.

Com a curiositat, John Sulston va morir amb 75 anys el 2018, i Craig Venter just ha mort aquesta setmana, amb 79 anys. Si us interessen els avenços actuals sobre el genoma humà, què n’hem après i què ens queda per saber, en sabem, què ens espera en els pròxims anys i si pot ser que estiguem més a prop d’entendre i predir per què som com som, hi ha molts actes, activitats i taules rodones obertes al públic als quals podeu assistir per a celebrar aquests 25 anys de la publicació del Genoma Humà.

Silvia Cosio

 

                                               Nosotras, las pro vida

He pasado gran parte de mi vida con pánico a quedarme embarazada. Desde la primera vez que me vino la regla y me soltaron, cual bomba de neutrones, eso de "a partir de ahora tienes que tener mucho cuidado porque te puedes quedar embarazada". Apenas entendía lo que le estaba pasando a mi cuerpo, a mi mente, el dolor físico, la vergüenza, las hormonas... todo ello a la vez explotando, mudando, enloqueciendo, sin pedir permiso, sin estar yo lista y sin quererlo, y encima resulta que ME PUEDO QUEDAR EMBARAZADA. Que es verdad que la admonición te la hacían, casi siempre, con la mejor de las intenciones y desde el cariño, pero no se me escapaba que el punto central de aquella frase aterradora se encontraba en el sujeto: "tú", poniendo toda la carga de responsabilidad, y por tanto de culpa, en mí. Por lo que, si me quedaba embarazada cuando no debía, quería o podía, toda la culpa sería mía. Por irresponsable, por puta, por tonta. La razón era lo de menos porque las consecuencias inevitables de mi error, de mi estupidez, de mi poco cuidado tendrían que pasar por la penitencia, la pena, la tristeza, la vergüenza, el trauma.

Y así no importaba nada que para quedarme embarazada necesitara de la participación obligada de un varón, ni tampoco que tomara medidas y fuera precavida, porque cualquier error -aunque fuera ajeno, accidental o un fallo de los anticonceptivos- tendría que atribuirse exclusivamente a mi falta de cuidado, a mi lujuria, a mi deseo. Y como casi todas las cosas que nos pasan a las mujeres, como la menstruación o la menopausia, son consideradas sucias, poco apropiadas, indecentes e inadecuadas para la conversación pública, todo este miedo lo fui pasando en silencio o lo dije como una broma entre amigas, como algo que no podemos tomarnos muy en serio, o en una conversación susurrada con mi pareja.

Sin embargo, he sido afortunada pues vivo en un país en el que siempre he podido interrumpir legalmente mi embarazo sin miedo a acabar muerta o en la cárcel. He vivido tres reformas de la ley del aborto que han ido ampliando y consolidando mi derecho a tomar la decisión que considere mejor sobre mi cuerpo y mi vida, y una contrarreforma conservadora que, aunque supuso un retroceso que infantilizaba de nuevo a las mujeres y que ponía todo tipo de trabas y trampas en nuestro camino -y dejaba a las menores de edad desprotegidas-, se quedó en las migajas de lo que realmente tenían en mente los legisladores del PP. Una contrarreforma que le acabó costando la cabeza y la carrera política al ministro Gallardón, que se encontró enfrente a una marea imparable de mujeres enfadadas que dejamos claro que no íbamos a permitir que nos pisoteara. Y aun así siempre me he preguntado, en caso de que hubiera tenido que abortar, si me hubiera atrevido a contarlo. ¿Hubiera escrito sobre ello con la misma naturalidad con que lo hago sobre mi proceso de adopción? ¿Lo contaría como una anédocta más de mi vida, como aquel día en el que le di la mano a Vattimo y me pareció un hombre muy apuesto o  con la ligereza con la que explico aquella vez que me quedé atrapada en una montaña rusa en Disneyland París durante casi una hora? ¿Se lo hubiera confesado a mi madre, a todas mis amigas? ¿O hubiera guardado silencio, temerosa de ser juzgada, de ser considerada una inconsciente, una egoísta, una antimujer

Porque podemos ser libres para abortar pero aún tenemos miedo de contarlo. Nos aterra el estigma, el señalamiento público, la caza de brujas.

Es por eso que la lectura del libro de Ana Requena Aguilar, Pro Vida. Un manifiesto a favor del aborto, me sentó mejor que un mes entero de terapia o que un chute de antidepresivos. Porque el libro me recordó que no estamos solas, que nuestras vivencias y problemas son compartidos y sufridos por miles de mujeres y que ya basta de penas y pesares y de sentimientos de culpa. Porque pone de moda de nuevo la sororidad, la empatía y la hermandad entre mujeres. Y porque coloca sobre la mesa la necesidad de hablar del aborto como un acontecimiento más en nuestra vida, como una realidad cotidiana que a veces es vivida como una liberación y otras como una necesidad. Y lo hace desde la honestidad y sin el tono tenebroso -casi monjil- y el secretismo con el que se suele abordar este tema, y sin ocultar tampoco la compleja amalgama de sentimientos que inunda a una mujer que ha tomado la decisión, libre e informada -pues es un ser racional, adulto y funcional-, de poner fin a su embarazo de forma voluntaria. Y como Requena ha decidido hablar del aborto con naturalidad y sin dramatismos, con ello nos ha liberado de la vergüenza y del estigma, y nos ha recordado que la búsqueda de la felicidad y del goce es un propósito legítimo, revolucionario y liberador para las mujeres.

Porque el derecho al aborto es mucho más de lo que a primera vista nos pueda parecer, ya que es un asunto que transciende su propia esencia al abrir una vía de agua que pone en cuestión todo el entramado patriarcal. No es solo la norma con la que las sociedades democráticas que aspiran a la igualdad garantizan la autonomía de la mujer, es el reconocimiento formal de que somos dueñas de nuestro cuerpo, pero también de nuestras mentes, de nuestra sexualidad y de nuestras decisiones. Con él se exorciza todo control externo en la vida y en las mentes de las mujeres, haciendo que se tambalee el pilar maestro de la política reaccionaria -y por tanto misógina- que necesita atarnos en corto, mental y físicamente. Porque la herramienta perfecta con la que se ha sometido a la mujer -su sexualidad, su libertad de movimientos, de pensamientos, su propia autonomía personal- tradicionalmente ha sido la culpa. Culpa por disfrutar de nuestra sexualidad, por no querer ser madres, por negarnos -o no saber- encajar en el estrecho y asfixiante molde de la feminidad normativa.

Y en esto último se encuentra la clave de la guerra constante contra el aborto en la ofensiva reaccionaria, porque prohibirlo legalmente es la punta de lanza con la que abatir todas las conquistas del feminismo y, por ende, con la que doblegar de nuevo a las mujeres. Porque si cae el derecho al aborto, como en un dominó, inevitablemente le seguirán todos los derechos que nos hemos ganado con sangre, sudor y lágrimas desde la Ilustración. Y no solo los de las mujeres, también los de la clase trabajadora, los de las personas migrantes y los del colectivo LGTBIQ+. Un asalto reaccionario que es internacional, coordinado y que sigue milimétricamente el guion y los intereses de las nuevas élites tecnofeudales que pretenden abolir las democracias liberales. Sin embargo, y por desgracia, desde los posicionamientos progresistas -y no solo desde las izquierdas- y democráticos la mayoría de los intentos para combatir la agenda reaccionaria se están haciendo de forma local, nacional, aislada.  De ahí la relevancia y el valor de la nueva obra de Ana Requena, un libro que fulmina la imagen de la mujer mártir, sufriente, eternamente apenada y arrepentida que los antiabortistas se empeñan en perpetuar y que, sobre todo, nos recuerda la importancia de tejer redes y emprender luchas compartidas y comunes. Un libro que prueba que las mujeres sin miedo son mujeres felices. Y las mujeres felices son, ante todo, mujeres libres.

Al mismo tiempo, por tanto, que recuperamos la necesidad de las luchas compartidas, tenemos la obligación de tratar cualquier traba que ponga en peligro o que obstaculice -por la vía burocrática, institucional o administrativa, o mediante la coacción, la manipulación emocional, el estigma social, el señalamiento público o el hostigamiento- el derecho legítimo de las mujeres a la interrupción voluntaria del embarazo, como lo que realmente es: como una manifestación de la misoginia y, ante todo, como una de las muchas caras de la violencia hacia las mujeres.

Tenemos, como nos recuerda Requena, la obligación política de arrebatarles el término "pro vida" a aquellos que se han apoderado cínicamente de él y que lo utilizan como excusa para dominar y ejercer violencia sobre los cuerpos y las vidas de las mujeres. Los mismos que nos quieren obligar a ser madres mientras recortan ayudas sociales, los que han convertido nuestras ciudades en una selva de pisos turísticos y alquileres desorbitados que impiden cualquier proyecto de vida. Los defensores de la guerra y el genocidio. Los pro muerte.

Natza Farré

 

Assaig d'eclipsi solar

Com si no en tinguéssim prou amb la previsió de concerts per d’aquí a tres anys o l’estrena de noves temporades de sèries que ja hem oblidat, ara apareix un altre fenomen pel qual hem d’estar preparats i assajats: l’eclipsi solar del 12 d’agost. Un espectacle que no es repetirà al nostre país fins a l’any 2180 quan, previsiblement, els que ara som vius serem tots morts o, en el pitjor dels casos, reencarnats en hologrames de nosaltres mateixos estressats per veure si tenim l’oportunitat de veure un nou eclipsi. Esclar que ningú no està obligat a veure res per irrepetible que sigui, però amb l’obsessió actual per demostrar que ets a tot arreu i que no te’n perds ni una, no només cal ser-hi en el moment que toca sinó molt abans, per assegurar-te que seràs al lloc exacte quan arribi el dia que es convertirà en nit. Aquesta vegada no hi ha cap promotora que posi les entrades a una hora concreta per col·lapsar internet, però sí que hi ha uns núvols que fan la guitza i t’impedeixen gaudir de la prèvia d’un espectacle que també pot comptar amb els imprevistos meteorològics. I és que l’avantatge de tot això és que l’univers té l’exclusiva absoluta, i els canvis en l’atmosfera, la paella pel mànec pel que fa a l’èxit de l’esdeveniment. Aquí no es considera l’error humà. Que sempre és un descans. L'altre avantatge és que, si no has assajat, també tens dret a gaudir de l’espectacle, si és que aquell dia pots arribar a lloc, perquè ara mateix no em vull imaginar les anades i vingudes del 12 d’agost. El que tradicionalment ha estat un mal dia per celebrar el teu aniversari, perquè a l’agost no hi ha mai ningú, pot canviar radicalment aquest any. Serà l’aniversari més multitudinari que hagis tingut mai, especialment si ets del sud i convides la gent a casa teva. Perquè, per cert, la justícia poètica és que aquest fenomen on es veurà millor és al sud del país. I com més al sud, millor. Que és una frase que no es pot dir sovint perquè el sud està acostumat a rebre, sí, però no fenòmens astronòmics de la magnitud d’aquest eclipsi. És a dir, que el privilegi caigui al sud és un fet gairebé tan insòlit com que la Lluna s’interposi entre la Terra i el Sol i ho puguem veure.

Però, avantatges i justícies poètiques a part, és interessant veure aquest eclipsi com un símbol, perquè aquest fenomen ens deixarà a les fosques quan encara no s’haurà fet de nit. La frivolitat de l’estiu també s’apagarà durant uns minuts i l’ambient es refredarà de cop, com passa cada vegada que la foscor s’imposa d’una manera brutal al planeta i no precisament per causes naturals. Per això no estem mai preparats ni assajats. Cada vegada que el món és a les fosques no sabem com posar-hi llum. Cada vegada que un psicòpata imposa la negror ens preguntem on teníem les ulleres adequades per veure’l, per què se’ns va escapar. Cada vegada que un conflicte arrabassa la terra de vida ens deixa la mirada plena de llàgrimes i, al mateix temps, d’alleugeriment. Aquesta vegada no ens ha tocat a nosaltres. Encara que els altres sempre som nosaltres.

Podem saber l’hora i el lloc exacte que la Lluna passarà per davant del sol i la seva ombra ens enfosquirà el dia, però encara no sabem quina ombra passa pel cap dels homes que decideixen enfosquir-nos el món. El que sabem és que, de la mateixa manera que l’eclipsi solar es repetirà i que tornarà a passar aquí quan nosaltres ja no hi siguem, la maldat humana persistirà en aquest món que es manté entre fars i naufragis mentre nosaltres assagem com serà veure un esdeveniment que tampoc podem controlar.