Pilar Velasco

 

            

                        Torna Bárcenas, torna Ábalos

No és Kitchen contra Ábalos, ni PP contra PSOE. La coincidència temporal de dos judicis icònics, lluny de neutralitzar-se en l'"i tu més, i tu també", posarà cada partit a retre comptes al seu propi banc dels acusats. La dimensió de Kitchen és incontestable. Per la seva perpetració des de les estructures de l'Estat i el seu calat en la cúpula de la Policia i envit a la Justícia. La demolició dels diferents poders en una operació. Només comparable als GAL en el seu format. Ábalos no és menor per al PSOE. L'exministre continua a la presó i la responsabilitat política pren pes per la mateixa continuïtat del govern espanyol. A finals de mes veurem si Pedro Sánchez manté el tallafoc entre el cas Mascaretes i ell, i si Alberto Núñez Feijóo pot solucionar la corrupció que va arrasar Rajoy i encara taca la marca PP.

Feijóo i Isabel Díaz Ayuso intenten marcar distància amb la responsabilitat directa. I és lògic. No estaven al capdavant del partit ni del govern espanyol. Però hi ha una responsabilitat política que no s'aclareix al judici: la línia que va de José Manuel Villarejo a Mariano Rajoy. L'àmbit penal va deixar fora M. Rajoy i, amb una benevolència discutida —fins i tot per a alguns, negligent—, María Dolores de Cospedal.

A l'expresident el va assenyalar l'exministre Jorge Fernández Díaz quan va criticar el jutge per "encapsular" la investigació a Interior i donar credibilitat selectiva als missatges de Francisco Martínez, en els quals se'l menciona: "O es concedeix valor i credibilitat a tots els missatges o a cap", va dir la seva defensa al jutge Manuel García Castellón. Amb tot, Rajoy hi acudirà com a testimoni, i impactarà sentir com nega una operació il·legal d'aquesta envergadura.

No és Kitchen contra Ábalos, ni PP contra PSOE. La coincidència temporal de dos judicis icònics, lluny de neutralitzar-se en l'"i tu més, i tu també", posarà cada partit a retre comptes al seu propi banc dels acusats. La dimensió de Kitchen és incontestable. Per la seva perpetració des de les estructures de l'Estat i el seu calat en la cúpula de la Policia i envit a la Justícia. La demolició dels diferents poders en una operació. Només comparable als GAL en el seu format. Ábalos no és menor per al PSOE. L'exministre continua a la presó i la responsabilitat política pren pes per la mateixa continuïtat del govern espanyol. A finals de mes veurem si Pedro Sánchez manté el tallafoc entre el cas Mascaretes i ell, i si Alberto Núñez Feijóo pot solucionar la corrupció que va arrasar Rajoy i encara taca la marca PP.

Feijóo i Isabel Díaz Ayuso intenten marcar distància amb la responsabilitat directa. I és lògic. No estaven al capdavant del partit ni del govern espanyol. Però hi ha una responsabilitat política que no s'aclareix al judici: la línia que va de José Manuel Villarejo a Mariano Rajoy. L'àmbit penal va deixar fora M. Rajoy i, amb una benevolència discutida —fins i tot per a alguns, negligent—, María Dolores de Cospedal.

A l'expresident el va assenyalar l'exministre Jorge Fernández Díaz quan va criticar el jutge per "encapsular" la investigació a Interior i donar credibilitat selectiva als missatges de Francisco Martínez, en els quals se'l menciona: "O es concedeix valor i credibilitat a tots els missatges o a cap", va dir la seva defensa al jutge Manuel García Castellón. Amb tot, Rajoy hi acudirà com a testimoni, i impactarà sentir com nega una operació il·legal d'aquesta envergadura.

Serà el seu últim cara a cara amb Bárcenas, l'acusació del qual l'apunta directament: "Per què dos alts càrrecs havien d'organitzar una operació policial sense suport judicial en un tema de partit que no els afectava en res?", va dir aquest cap de setmana a El Mundo. Aquesta destrucció de proves de la caixa B només beneficiava Rajoy, la Moncloa, el partit i el govern espanyol. No eren mossegades per a uns quants. Fernández Díaz s'enfronta a la petició de 15 anys de presó per una operació de la qual no en treia res i s'hi jugava molt.

No hi ha grans diferències en el cabal probatori que implicava Cospedal, exsecretària general del PP, i els àudios de Santos Cerdán, exsecretari d'Organització del PSOE. En tots dos casos, les gravacions revelen el seu paper i pes orgànic. Els àudios de Cospedal són eloqüents: primer va planejar amb Villarejo que Ricardo Costa es "mengés" la Gürtel a València; després, la conversa sobre els papers de Bárcenas: "Això de la llibreteta seria millor poder-ho aturar". Però no es va aturar, i al judici Bárcenas preguntarà pel parador del material que li van robar.

Això, que ja és pura hemeroteca, s'escoltarà aquest mes, i el PP tindrà difícil desenganxar-se de l'impacte immediat: per la seva gravetat i dimensió, per l'operativa d'Estat muntada des del govern espanyol i per la necessitat de contundència de Feijóo per desmarcar-se i exigir que s'arribi fins al final.

El xou de Villarejo està servit. Fa temps que parla sense pudor del seu paper a l'operació Catalunya, l'intent de destruir adversaris polítics del PP i tantes altres actuacions del comissari encastat a la Direcció Adjunta Operativa de llavors. L'enfrontament Bárcenas-Rajoy també està servit. El "Luis, sigues fort" de Rajoy al seu extresorer va mutar a l'operació Kitchen per destruir-lo a costa de salvar el govern espanyol i el partit; una venjança que Bárcenas no ha perdonat.

En el front del PSOE, l'exministre Ábalos no ha tret munició contra Sánchez —o no la té— més enllà d'uns missatges mel·liflus de suport el 2021. Aleshores ni tan sols s'havia detingut Koldo García. Però els bancs dels acusats són inescrutables, i aquest mes es dilucidarà a qui toca amb més força el foc amic.

Marta Nebot

 

        

7.291 resucitados

Esta semana santa -o no tanto- se ha estrenado No, no iban a morir igual, el nuevo documental sobre los 7.291 ancianos que murieron abandonados en las residencias de ancianos de Madrid en 2020 por unos protocolos sanitarios vergonzosos -con o sin pandemia-. Escribo sobre él para que se lea el domingo de resurrección -con fe o sin ella-. Soy atea, como muchos de los que siguen peleando porque se les haga justicia. Lo hacen para que podamos descansar en paz. Esta columna ya está repleta de paradojas y recién empieza.

¿Quiénes eran los que no iban a morir igual, los que lo hicieron solos, sin atención médica ni paliativos, encerrados en sus habitaciones, ahogándose aferrados a los barrotes de sus camas y a la incomprensión por tal abismo de desamparo? 

Eran Elena, Alfonso, Chelo, Claudia, Alejina, Margarita, Julia, Miguel, Carmen, Milagros, Gorgonio, Guillermo, Petra, Benita, Paula, Concha... Seguro que votaban de todo, seguro que creían o no lo mismo.

Elena se volvió muy coqueta en sus últimos años; Alfonso, un atleta que se hacía cinco kilómetros de bici estática diarios con 104 años; Petra cantaba muy bonito y a todas horas; Chelo cuidaba del huerto y le encantaba jugar al julepe y con sus nietos. 

Habían vivido "vidas duras", "humildes", "hijos de la guerra, la posguerra, la dictadura". Sabían de hambre, de injusticia y de miseria. Pero eran "generosos", "profundamente buenos", "cuidadores"; se sabían en otra España, cuentan quienes les recuerdan en este docu.

Algunos habían empezado a hablar de los tiempos oscuros. La vejez les había quitado el miedo y la vergüenza. 

Y así hasta 7.291 historias distintas que terminaron en muerte indigna, en agonías atroces por una decisión política: la Comunidad de Madrid, con Isabel Díaz Ayuso como presidenta, no envió los médicos que tenía a donde hacían más falta. Los mandó al hospital "milagro" de Ifema -donde solo aceptaban enfermos leves- y a los hoteles medicalizados -donde lo mismo-, mientras en las residencias morían cientos a diario. En los hospitales privados había camas libres, como reconocieron sus directores en la comisión de investigación de la Asamblea de Madrid, que fue disuelta sin conclusiones por convocatoria electoral. Los residentes con seguros médicos privados sí fueron trasladados a centros hospitalarios. Solo condenaron a morir -y a hacerlo a pelo y solos- a los viejos en residencias que dependían de la seguridad social de todos.   

Javier Quintas, un director de cine y de series de televisión de primer nivel (El comisario, Física y química, Los protegidos, Los misterios de Laura, El príncipe, Mar de plástico, Casa de papel y un largo etc) y Aman Hamoudi De Andrés del Pozo, coordinador de las políticas de juventud del Ayuntamiento de Alcorcón, trabajador social y realizador de vídeos, que fue niño saharaui nacido en un campo de refugiados y se formó en España gracias a su familia de acogida, han hecho posible este nuevo trabajo documental que puede seguir creciendo, que puede contarnos más y más sobre ellos, como la exposición que ha acompañado con su estreno. 

El 18 de marzo pasado se cumplieron seis años del primer protocolo de la vergüenza que dio la orden de dejarles morir. Por esa efeméride los familiares y amigos que todavía luchan por su memoria y por algo de justicia organizaron una exposición con sus biografías, con sus fotos, con sus cosas en la Fundación Anselmo Lorenzo, en el barrio de Arganzuela. 

Allí se han expuesto sus objetos: una gorra de Alfonso, el costurero de la tía Chelo, un parchís, varios abanicos, las cintas de Juanito Valderrama, un trabajo de fin de grado que les ha dedicado una estudiante valenciana, los libros de Manuel Rico, de Alberto Reyero, de Sara Tajuel, el informe de la Comisión Ciudadana... Todo para mantenerlos vivos en el recuerdo, para recordarnos que no son solo un número, que fueron personas que murieron torturadas y que puede volver a pasar, porque el pasado que no se reconoce amenaza con repetirse.