Natza Farré

 

       

Ens fem molt grans

En temps d’apocalipsi permanent, que quan no és el sol que crema, l’amenaça són botxins que es consideren garants de la pau mentre parlen d’aniquilar nacions, s’esdevé la paradoxa que està passant als països del Primer Món: vivim molts més anys. El Japó ja ha superat les 100.000 persones que tenen més de cent anys. A Catalunya ja n’hi ha més de 3.000. Hi ha un interès científic per la longevitat, una obsessió per aconseguir l’elixir de la joventut eterna i una necessitat de residències i cuidadores per a la gent gran que no s’ha donat mai tant com fins ara. 

A la gent gran, a qui moltes vegades es qualifica d’avis sense saber si ho són (és l’únic segment de població a qui se li atribueix un genèric de parentesc inventat, perquè no anem dient de la gent de mitjana edat que són pares o mares), se la tracta amb una condescendència relacionada amb el seu estat físic. O se’ls adora indiscriminadament perquè són vells o se’ls infantilitza perquè van perdent algunes facultats. Costa veure la vellesa com el final d’un camí recorregut, d’una vida viscuda com s’ha volgut o pogut, d’un viatge que depèn tant de factors externs com interns. Costa veure la persona gran com a persona adulta. Haver perdut capacitat auditiva no té res a veure amb perdre la capacitat comprensiva. I sovint es parla amb la gent gran com si tinguessin un problema mental, quan l’únic que tenen és sordesa. Quan penso en com m’agradaria que em tractessin si arribo a fer-me vella, em fa molta por pensar que serà de la manera com veig que es tracta la vellesa en general. Com una cosa pesada i feixuga que s’ha d’aguantar perquè no queda cap altre remei. Com un llast social que està a la sala d’espera de la mort esperant que li toqui el torn. Com una nosa sense cap experiència vital, una medusa sense capacitat de picar, flotant en un mar de vells. Això, o tot el contrari. Perquè hi ha una exaltació de la vellesa activa. Però, i si arribes a un punt que ja t’has cansat de l’activitat? Per què es valora tota l’estona les persones que no paren de fer coses i es menyspreen les més contemplatives? Que no tenim dret a parar mai? També penso en quin voldria que fos el meu límit. Què deixaria que m’arreglessin i què no encara que això volgués dir viure menys. No és fàcil. No ho és sense haver envellit i no ho és quan ja ho hem fet. Però sí que crec que està bé pensar-hi amb serenitat. 

La vellesa no és un tram plàcid. Els humans, si arribem a vells, podem acabar tancant un cercle que vam començar quan vam néixer: ens han de donar menjar i perdem el control dels esfínters. De fet, hi ha una dada molt significativa: al Japó, fa més de deu anys que la venda de bolquers per a adults supera la de bolquers per a nadons. I la dada no és només significativa perquè és cridanera. Ho és també perquè quan parlem d’una vida llarga, hem de pensar en les necessitats d’aquestes societats cada vegada més envellides, amb els seus problemes evidents i els seus dilemes ètics. No ho tenim resolt. Però com que l’apocalipsi encara no arriba, tenim temps per mirar de fer-ho una mica millor. 

Montserrat Dameson

 

                                                          

              Lliures per a no aprendre res                     

Hi ha una mena de coneixement que només l’experiència pot cultivar. Basant-nos en aquesta certesa i en l’evidència que els adults —en principi— som éssers humans plenament desenvolupats, la lògica porta a creure que la responsabilitat de pensar què convé als infants per a esdevenir adults feliços i més o menys competents en la vida recau sobre nosaltres. Sobre els pares, en el cas de tot allò que cal ensenyar a casa, i sobre el sistema educatiu, en el cas de tot allò que cal que aprenguin a l’escola. I que la manera d’exercir aquesta responsabilitat, o l’expressió d’aquesta responsabilitat sobre l’infant, és la de l’autoritat. Malauradament, el pedagogisme tronat que durant anys ha infestat el sistema educatiu català s’ha entestat no només a contestar aquesta lògica, ans també a fer per capgirar-la. 

No cal ser gaire astut per adonar-se que qualsevol metodologia d’aprenentatge basada en el fet que l’infant o l’adolescent sap millor què i com li convé aprendre és una metodologia que el condemna a la més absoluta de les inòpies. Si a la supressió o a la inversió total de rols a l’aula hi afegim la substitució de l’ensenyament per l’educació emocional, si considerem que el pedagogisme tronat en qüestió s’ha obstinat a incompatibilitzar el benestar de l’alumne amb el requisit d’exercitar la seva voluntat, potser podrem posar llum sobre una de les raons de fons que expliquen la incomprensió lectora generalitzada que pateixen els alumnes del nostre país. 

Només una idea superficial i adulterada de la llibertat condueix a considerar immoral qualsevol obligació. Només una idea superficial i adulterada —i m’atreviria a dir que mandrosa— de la llibertat condueix a pensar que atorgar a infants i adolescents el comandament absolut sobre la seva pròpia vida els fa més lliures. Pel que fa a la possibilitat de construir un hàbit lector o, si més no, de garantir una comprensió lectora que ens permeti dir que els alumnes surten al món més o menys alfabetitzats, la constància de l’alumne i la sistematització de les lectures treballen plegades per a garantir una idea de llibertat veritablement fonda: que l’educació és un dret que com a societat tenim el deure d’emparar, i que deixar-la a mercè dels capricis dels alumnes es gira contra l’objectiu d’igualar oportunitats que l’educació pública hauria de perseguir. La manca d’autoritat és l’ingredient perfecte per a accentuar desigualtats i per, en definitiva, corcar la llibertat que es deia voler apuntalar.

La supressió de les lectures obligatòries a batxillerat —seguint la lògica de tantes altres decisions que han menat al pedregar actual— es va fer sobre la idea —atenció— que per aconseguir que els alumnes llegissin més i millor, que perquè arribessin a comprendre la tradició literària de la llengua i el context d’on beu cada obra, calia fer-los llegir menys. De fet, rere moltes de les decisions que han dut el sistema educatiu català on és, s’amaga la premissa absurda que, perquè els alumnes aprenguin més i millor, a la pràctica, cal fer-los aprendre menys. El problema és que, després d’anys d’immaduresa generalitzada, la incorporació altra vegada de lectures obligatòries a batxillerat, bo i que celebrable, és la xocolata del lloro. 

La incomprensió lectora es cova en totes i cadascuna de les etapes del sistema educatiu: l’endarreriment és transversal. Suposo que, per això, el Departament d’Educació ha decidit vestir l’anunci amb la incorporació d’un "pla lector ben estructurat" que quedarà en mans de cada centre, i que, plantejat en aquests termes, es fa difícil de dir si tindrà cap mena de resultat substancial. Que la recuperació de les lectures obligatòries a batxillerat fos necessària no obsta que també sigui, alhora, una mesura cosmètica davant d’una urgència majúscula i estructural que demanaria mesures majúscules i estructurals. Al govern dels socialistes ja hem vist que no se li pot exigir gaire cosa, però. I mentre el món pedagògic continuï cooptat per la mena de gent que propugna que l’esforç és maltractament, l’alfabetització continuarà penjant de l’entorn de l’alumne; de tots els pares de bona voluntat que fan el que poden, si és que poden fer-hi res.

Montserrat Nebrera

 

               Els dubtes d'Oppenheimer                                                         

                                                                                           

Qui està al costat correcte de la història? Aquell qui diu que cal frenar la intel·ligència artificial en la seva evolució perquè pot esdevenir perillosa per a la supervivència humana? O qui, per contra, afirma que no hem de creure a qui parla així perquè aquesta guerra l'han de guanyar "els bons"? Donald Trump ha dit que no vol ni sentir a parlar d'aquesta relativització de la investigació en IA que estan demanant alguns dels seus principals experts i creadors, a més de la UE i fins i tot la Xina. Aquesta alarma que alguns creuen que és estratègia comercial per enfortir els que ja estan al rovell de l'ou i evitar que uns nous actors es facin lloc, però ni Nvidia ni Meta s'han afegit a la crida alarmista dels seus homòlegs i creuen que les lleis són en si suficients per parar els peus a qualsevol desmesura cibernètica. Jo, en canvi, crec que, amb independència de les seves veritables intencions, ens hauríem de prendre més seriosament els missatges apocalíptics, fins i tot a risc de pecar de tremendistes (una mica com els passa als de Protecció Civil anunciant pluges que no arriben).

Ja són múltiples els fòrums en els quals s'alerta del greu risc que suposa la IA per als sistemes democràtics, les eleccions dels quals ja s'han vist alterades en més d'una ocasió per algoritmes, fakes cada cop més perfectes i segmentació i perfilació de missatges segons els seus destinataris. I no és l'única, ni tan sols potser la principal amenaça, tenint en compte que fins i tot ha esdevingut psicòleg de molts adolescents i alentidor de tots els processos d'aprenentatge en etapes primerenques de la configuració neurocognitiva. No cal dir que el nivell d'obsolescència laboral, immiscuïment en la intimitat amb el nostre alegre (i poc informat) consentiment i contribució a una infodèmia pròxima al caos són altres elements d'una tecnologia que, com un aprenent de bruixot, potser ens farà gairebé immortals a cop de descobriment biomèdic, si en paguem el preu que cal.

Tot és cert alhora. No puc evitar pensar en el pacte de no-agressió que en un moment àlgid de la Segona Guerra Mundial van signar Alemanya i l'URSS a través dels seus ministres d'afers exteriors Ribbentrop i Mólotov, i que, tot just signar-lo, els soviètics van traslladar llurs fàbriques d'armament a resguard de mirades, rere els Urals, per tal de —en el moment oportú (i afortunat per als aliats)— provocar una derrota de l'exèrcit alemany que va precipitar l'inici del final. És potser això el que temen els EUA de la Xina? Que parli d'aturar mentre, amb la manca de transparència que caracteritza tants aspectes de la seva política, continua avançant amb l'objectiu de superar Silicon Valley en la nova guerra entre gegants?

Però més enllà d'això hi ha el perill. El perill de no avançar i el perill de fer-ho. Perquè no avançar quan l'altre ho fa acabaria col·locant els EUA en el trist paper de la UE: referent en normativa, però sense capacitat d'implementar una indústria tecnològica significativa. Si no ho fa, es planteja el primer dubte que va afligir Oppenheimer: i si els altres aconsegueixen la bomba atòmica abans que nosaltres? Però el segon dubte d'aquell geni és tant o més rellevant que aquest, i remet a totes aquestes advertències que hem sentit aquests dies: i si la bomba experimental destrueix el nostre món? Doncs de la mateixa manera ara hauríem de plantejar-nos: I si la IA conclou, com ja ha respost en més d'una ocasió en ser preguntada, que és la humanitat l'enemiga del planeta i es decideix a treballar per la nostra aniquilació? Mentre escric això, s'acumulen notícies sobre agents d'IA que autònomament assalten bases de dades (AEPD) i altres que, interactuant, generen un llenguatge propi indesxifrable per a l'humà. La ciència-ficció mai no havia estat tan a prop. Mai Terminator (la 2, la gran, la pel·liculassa) no s'havia assemblat tant a una realitat temible.

Montse Castellà

 

                   La victòria del ser

Tot just ahir va fer disset anys de la consulta municipal per la independència de Catalunya que va organitzar Arenys de Munt. "Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?". Esta va ser-ne la pregunta i esdevingué la primera consulta de la història dels Països Catalans. Aquell 13 de setembre de 2009 poca gent es podia imaginar que cinc anys més tard arribaria el 9N, amb una doble pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i "En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?", i que només tres anys després, lo 2017, enlluernaríem lo món amb lo referèndum del Primer d'Octubre: "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?". Sí, probablement, los qui menys s'adonen d'un canvi són aquells que el viuen.

I és que si mirem per la finestreta d'un avió en ple vol, mos pareix que la cosa es mou prou lentament. I si mos oblidem que estem a 8.000 peus d'alçada, pot semblar fins i tot que som a terra ferma (turbulències a banda). Si, en canvi, contemplem l'avió des de terra, aixequem lo cap i el veem passar a tot drap, amb la fum dels reactors dixant una estela de modernor i velocitat. Viure el moviment d'independència des de dins, de vegades, mos fa perdre perspectiva. Mos pot fer creure que no avancem quan, en realitat, des de la consulta d'Arenys fins avui, l'independentisme ha fet passes de gegant, malgrat que no sempre amb la celeritat que voldríem, ni amb la intensitat i la direcció que caldria. I sí, també hi ha turbulències, especialment partidistes i, sobretot, espanyolistes.

"Som una Nació. Nosaltres decidim", fou lo lema de la manifestació del 10 de juliol de 2010, que a més de protestar per la retallada de l'Estatut, ja tenia un marcat accent sobiranista. Molts consideren aquell moment un punt d'inflexió en la història recent de la mobilització catalanista. L'any següent, naixia legalment l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i el 2012 es feia l'assemblea constituent d'esta entitat sense la qual, cal reconèixer-ho, no seríem on som. Aquell mateix setembre la pancarta de la Diada deia: "Catalunya, nou estat d'Europa". Comptat i debatut, fa una quinzena d'anys que les manifestacions de l'11 de setembre han agafat un caire innegablement separatista, hereves del 1714 i de tantes lluites de compatriotes. Amb alts i baixos, però sempre enormement massives, malgrat que alguns mitjans de comunicació avui tinguen les ulleres brutes.

Un dels exemples més flagrants l'ha protagonitzat lo Diari Ara: "Crida a combatre l'extrema dreta" titulava en portada lo sendemà de l'11 de setembre. Que l'extrema dreta s'ha de combatre? Sí, però la manifestació de divendres va cridar alt i fort "Independència", paraula que no sortia al titular, ni a cap de les tres línies dels subtítols (per cert, La Vanguardia gastava un titular similar). Com se pot obviar la realitat d'una manera tan descarada i després pretendre tindre credibilitat? Fa especialment mal a la vista quan revises mínimament l'hemeroteca i recuperes les portades d'anys anteriors —curiosament quan lo diari encara el dirigia Carles Capdevila— i t'adones de com s'ha anat variant lo relat fins a diluir-lo de manera inexplicable. És clar que parlem del mateix diari que va renegar de la publicitat de l'1 d'Octubre, fent malabars per a justificar-ho.

És evident que tothom té dret a tindre la seua línia editorial, però el pitjor de tot és que ells hi eren, a la manifestació, i no es pot al·legar desconeixement. Aleshores? Després direm que les xarxes poden manipular... però és clar, si el mateix Govern de la Generalitat ha anunciat que cada any celebrarà la Diada a una comunitat autònoma diferent —enguany a Extremadura— ja m'explicareu vatros qui són los mestres d'este evident intent de dilució i retrocés. Siga com vulga, la dignitat de l'1 d'Octubre i la força de la gent seguixen ben presents i cada vegada amb més jóvens desacomplexats, disposats a llevar-mos a tots plegats lo llast de la motxilla processista i mostrant amb orgull l'estelada. Cal seguir-hi sent, resistir i avançar. L'11 de setembre no commemorem una derrota sinó el desig de persistència del poble català. Com l'ha denominat encertadament l'historiador Enric Calpena, és "la victòria del ser". I com també encertadament mos canta Lluís Llach, "i volem ser per caminar".

Cristina Fallarás

 

        

Este PISA no sirve para la realidad actual

Afinales del curso pasado, una joven estudiante de bachillerato, chica brillante en sus calificaciones, me dijo que no pensaba seguir sus estudios, que no iría a la Universidad. Su respuesta fue tajante: “No creo que ninguna carrera vaya a prepararme para el mundo que viene”. Sin tener claro aún hasta qué punto estoy de acuerdo con esa afirmación, la comprendo profundamente. Y me pregunto cuántas alumnas y alumnos estarán enfrentando ahora la misma duda. Además de compartir, podría ser, mis incertidumbres sobre a qué llamamos “el mundo que viene” y cuáles son sus características básicas.

Escribimos artículos sobre la Inteligencia Artificial como si supiéramos algo. No algo de lo que sucede actualmente —que tampoco—, sino hacia dónde nos lleva, cómo se encamina hacia allí, a qué llamaremos “trabajador/a” dentro de cinco años, dentro de diez, a qué llamaremos “humano/a”. Lo cierto es que una parte de quienes escriben lo único que saben de la IA es cómo pedirle que les arme ese texto que luego publicarán sobre la propia IA.

Me interesa mucho ahora el cruce de caminos entre esa IA y el “desplome” en la valoración del alumnado en el Informe PISA. Ese cruce no sólo afecta a cuánto y cómo la usan “para hacer los deberes” —podríamos cuestionarnos de paso la idea de “deberes”—, sino a su inmersión, su vida, en todo lo que llamamos “pantallas”, que va desde el deslizar el dedo por el TikTok más mecánico hasta su consumo de pornografía online. Absolutamente todo está atravesado por los algoritmos y la utilización de los datos de cada alumna y alumno. Esa es su realidad.

Por eso necesitamos cuestionarnos la formación de la infancia, la adolescencia y la juventud en sentido amplio, absolutamente todo lo que engloba aquello que llamamos Educación, con mayúscula, desde sus primeros años de Primaria hasta el último doctorado, lo que la RAE define como “Instrucción por medio de la acción docente”, por ceñirnos a algo conservador.

Esa “instrucción” —ahí se omite— tiene, o debería, una finalidad. En decir, ¿para qué sirve la Educación de las personas en una sociedad? En principio, para dotarlas de herramientas que les permitan “ganarse la vida”. [Voy sembrando de comillas este texto porque necesitamos repensarlo todo, porque me pregunto a medida que lo escribo a qué se refieren hoy los términos que hasta ahora teníamos claros, y ya no. Para empezar, qué es “educar” y qué es “ganarse la vida”. Voy más allá: qué es “la realidad”].

Pero no sólo se trata de las herramientas económicas, sino de construirles y cederles un marco ético y social en el que usarlas. Nada de esto es nuevo. Hace una o dos décadas ya instruíamos a nuestras criaturas, su mirada sobre la realidad, su construcción del mundo y de sí, de la misma manera que nosotras mismas habíamos recibido dicha instrucción. Lo diferente es a qué llamamos “la realidad”.

La realidad en la que se desenvuelve el alumnado actual no tiene nada que ver con la realidad en la que recibí yo, nacida en 1968, mi formación. Tampoco una persona nacida en los 70, los 80 o incluso los 90 del siglo pasado. Lo cierto es que esa nueva realidad es la que comparten con sus mayores (madres, padres, profesorado…). La diferencia es que al alumnado se le evalúa mientras que a quienes participamos en su formación, no. Me interesaría mucho ver los resultados que arroja un análisis sobre la capacidad lectora de la población adulta. Quizás nos llevaríamos la sorpresa de que nuestra juventud está muy por delante.

Lo que sabemos, por ahora, es que la realidad ha cambiado y, por lo tanto, necesitamos cambiar nuestras maneras de medir las capacidades, no sólo del alumnado, sino de la población, para amoldarse a ella. Este sería un buen paso, que no sirve de nada en este momento porque no hemos modificado un ápice la Educación. Mi hija y mi hijo, nacidos respectivamente en 2008 y 2002, han recibido exactamente la misma educación que recibí yo, nacida cuatro décadas antes que ellos, en un mundo que poco tenía que ver con éste, y sobre todo, en una realidad del todo diferente.

Por fin hemos comprendido que lo que llamábamos “realidad virtual” es sencillamente, “la realidad”. Es decir, que no nos movemos en dos realidades, la “real” y la “virtual”, sino que nuestra existencia y nuestras identidades tienen ahora diferentes espacios, y el de internet es cada vez mayor. En el caso del alumnado, probablemente muy superior al que se desarrolla fuera de la red. Eso no es ni bueno ni malo. Eso es. Así que más nos valdría pensar en una modificación radical de la Educación que damos a nuestras criaturas, so riesgo grave y evidente de que no les sirva para nada.

Esther Vera

                                                           

                      El que cal saber

Si una empresa, un científic, un cuiner, una metgessa o una arquitecta fracassessin continuadament, canviarien la manera de treballar? Probablement sí, oi? Doncs això és el que hem de fer urgentment amb l’escola.

Es tracta d’analitzar què no funciona i fer canvis. Però fer-los amb vocació de permanència. Catalunya no necessita una reforma més, inspirada per una voluntat pendular, sinó aturar-se -analitzar tot allò que ja sabem, perquè el nostre sistema educatiu està sobrediagnosticat-, copiar bé dels casos d’èxit internacionals i invertir-hi recursos. Si pot ser, el procés de transformació s’hauria de fer unitàriament, ràpidament i sense espectacle afegit, perquè el fracàs educatiu és tan estrepitós i fa tants anys que dura que molt poca gent es pot penjar medalles.

La pregunta principal avui és aquesta: què és exactament el que volem que una persona sàpiga quan surt de l’escola?

Sembla fàcil, però no ho és. Ens hem acostumat a explicar què ha de saber fer: pensar críticament, treballar en equip, resoldre problemes, comunicar-se, ser creatiu. Tot molt necessari. El problema apareix quan preguntem: pensar críticament sobre què?

Per entendre Trump cal saber alguna cosa de la història dels Estats Units i d’economia. Per entendre Putin cal conèixer la Unió Soviètica, Rússia i Europa. Per entendre una sequera cal saber alguna cosa de meteorologia i clima. Per detectar desinformació cal tenir informació. Per dir alguna cosa has de tenir alguna cosa a dir. Per fer operacions complexes és millor saber multiplicar. 

També caldrà acceptar que la memòria és una de les eines de la intel·ligència i no una forma d’opressió.

El debat sobre els resultats de PISA, que han deixat en evidència els pitjors resultats mai vistos a Espanya i un marc de caiguda generalitzada als països de l’OCDE, no és estrictament pedagògic. Perquè l’escola no reparteix només coneixement. També reparteix oportunitats.

No exigir als alumnes que donin el millor d’ells mateixos i rebaixar el nivell no beneficia ningú. L’exigència no és una idea conservadora. Hi ha poques coses més desiguals que una escola que exigeix poc, perquè a casa i a les extraescolars els alumnes amb més nivell adquisitiu desempataran. 

Per no parlar de les famílies que abandonen l’escola pública en direcció a l’escola concertada o privada fent que a la pública es concentrin els alumnes amb més complexitat social.

L’escola necessita també més i millors professors. Prous per atendre la diversitat i enfocats a la transferència de coneixement més que a “acompanyar l’aprenentatge”. Els nens poden deduir i pensar, però no descobriran espontàniament la fotosíntesi. Algú que sap més coses que els estudiants els ensenya i els guia. Alhora que cal recuperar el prestigi i el respecte al professorat, i també la seva autonomia i la capacitat dels directors de triar els professors. Aquestes competències que garanteixin l’autonomia dels centres no estan renyides amb tenir resultats de la feina feta i procurar que la qualitat del professorat comenci amb l’exigència en el seu accés a la universitat i al sistema. 

Si hi ha una paraula maleïda, aquesta és autoritat. Hem tingut por de la paraula perquè recordàvem massa el concepte de l’autoritarisme. És comprensible, en un país on els càstigs físics a l’escola no estan tan lluny. Però entre una escola caserna i una aula on el professor passa mitja hora intentant aconseguir silenci o un minut de concentració hi ha bastant territori.

No crec que l’educació pugui reduir-se a exàmens i currículums. Una escola educa persones, no només produeix resultats. Però de vegades utilitzem aquesta veritat per evitar-ne una altra: també ha de produir aprenentatge. Fa anys que les dades ens avisen. Cada nova prova confirma alguna cosa que ja sabíem i cada vegada hi reaccionem amb una barreja de sorpresa institucional i fatalisme. Quan alguna cosa no funciona, canviem el currículum. Després canviem l’avaluació. Després expliquem que l’important no és tant el resultat com el procés. I finalment arriba PISA i ens recorda, amb la delicadesa habitual dels números, que els processos també haurien de conduir a algun lloc. Podem escollir cinc prioritats: lectura, matemàtiques, coneixement, bons professors i avaluació. Poden ser unes altres, les que considerin els millors actors de la comunitat educativa, però hem de mantenir el rumb. No durant dos cursos. Ni fins al pròxim conseller. Durant deu anys.

Montserrat Dameson

                                 Les cabòries dels docents                                       

    "Respecto el dret a vaga, però també demano respecte pel dret a l'educació". Aquesta afirmació del president Illa a la ràdio pública del país el dilluns abans de l’enèsima jornada de vaga dels docents conté, condensa, sintetitza d’una manera meravellosament compacta el modus operandi del govern dels socialistes davant les urgències del país. En aquesta falsa dicotomia, en aquest enfrontament de drets digne del teu cunyat passat de cava a la sobretaula de Nadal, s’hi llegeix diàfanament la pulsió totalitària del governant que prefereix silenciar les demandes dels governats abans que, efectivament, governar. La carambola dialèctica del moment és un xic menys explícita que això que escric, però no per això és ni menys matussera, ni menys demagoga: en la confrontació de drets que fa el president Illa, hi ha la voluntat de fer perdre suport social a una vaga que, per poc que s’estigui en contacte amb l’educació pública, s'entén que té raó de ser. 

Però Salvador Illa no vol enfrontar-se a les raons de fons que atien la vaga, no vol ser el president que engegui una reforma estructural del sector educatiu complexa i, per tant, lenta, sense poder-ne recollir-ne el rèdit electoral. I per a esquivar el pastís, es fa xantatjosament propietari dels interessos dels infants i els converteix en una arma llancívola contra qui va a la vaga, precisament, perquè constata diàriament com el dret a l’educació és conculcat. És irònic que qui es presenta davant l’electorat com a mur de contenció contra l’extrema dreta faci servir els mateixos mètodes que les posicions polítiques que diu voler contenir: consignes simplistes i respostes superficials a problemes multifactorials. En aquest cas concret, el president de la Generalitat estigmatitza el col·lectiu de mestres i professors perquè, deslligant dret de vaga i dret d’educació, pot presentar-los com un col·lectiu que es posa per sobre dels infants —més vulnerables— per assolir uns objectius que no hi tenen res a veure. Pot insinuar que es mouen per propòsits egocèntrics. I pot, en darrer lloc, desatendre les seves demandes per il·legítimes i titllar-les de cabòries infundades.       

  En aquest país, de vegades sembla que n’hi ha prou amb l’argument que els docents tenen molts dies de vacances —o més dies de vacances que els qui ens dediquem a una altra cosa— per penjar-los la llufa de la ganduleria i del funcionariat i desproveir-los de veu. De fet, si poguéssim xifrar-ho, comprovaríem que un gruix gens negligible dels enquestats —sobretot els qui no tinguin fills o no els portin a la pública— no saben per què fan vaga, els mestres i professors. I un altre gruix gens negligible dels enquestats, possiblement respondria que la cosa va només sobre pèmpins, que són al carrer perquè volen més diners i prou. Quan Illa fa segons quines afirmacions, s'adreça a aquesta gent. La realitat, però, és tossuda. I els docents, també. L’escola inclusiva fa aigües i els alumnes amb necessitats especials no reben cap mena de suport especial. Moltes escoles i instituts no disposen de cap sistema de climatització i les classes s’imparteixen, de maig a octubre, en aules amb temperatures per sobre dels trenta graus. Les ràtios fan inviable una educació homologable. 

L’escola catalana està saturada i castellanitzada, les aules d’acollida no acullen i, a tot plegat, cal sumar-hi l’epidèmia dels currículums absurds, la digitalització, la gestió emocional i uns mètodes educatius —competències, projectes— imposats pel Departament d’Educació, que, per molt que el sabotatge de les proves PISA i de les Competències Bàsiques a Catalunya provin d’ocultar, estan donant uns resultats pèssims. Els nivells d’aprenentatge dels nens catalans estan sota mínims, i amb això n’hi hauria d’haver prou per no tractar els docents de bojos, d'avars o de caragirats a la ràdio pública quan posen el cadàver sobre la taula. I quan ho fan, per cert, deixant-s’hi una part del sou. Quan el president Illa diu "respecto el dret a vaga, però també demano respecte pel dret a l'educació", reforça la idea que ell, com a president de la Generalitat, no ha de resoldre cap problema, perquè de problema no n’hi ha cap. O cap altre, al capdavall, que els professors mateixos.