Bea Talegón

 

Energia “verda”, democràcia en l'ombra: el cas Forestalia i les esquerdes de la transició energètica

Energia “verda”, democràcia en ombres: el cas Forestalia i les esquerdes de la transició energètica

L'anomenat cas Forestalia ha obert alguna cosa més que una investigació penal a Terol. Ha esquinçat de dalt a baix el relat oficial de la transició energètica a Espanya. El que apareix en els atestats, en les resolucions conegudes i en la informació publicada fins ara no permet dictar condemnes anticipades, però sí que dibuixa un escenari que fa vertigen: la sospita d'una presumpta trama de favors, influències i possibles irregularitats entorn de la tramitació ambiental de grans projectes renovables.

I això ens obliga a plantejar una pregunta de fons: fins a quin punt l'Estat ha protegit l'interès general i fins a quin punt ha permès que decisions estratègiques, amb un impacte territorial i econòmic brutal, quedessin sota la influència d'interessos privats molt concrets?

Què s'investiga en el cas Forestalia
En el centre de la causa hi ha l'expansió de projectes eòlics i fotovoltaics de Forestalia, especialment a l'Aragó, i de forma molt destacada entorn del denominat Clúster del Maestrat. El que s'investiga és si, per tirar endavant aquests i altres projectes, es podria haver muntat una xarxa de relacions, operacions i decisions administratives orientades a afavorir la companyia en l'obtenció de declaracions d'impacte ambiental i altres permisos clau.

La causa la instrueix el Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 de Terol. Per la dimensió econòmica, territorial i institucional del que s'ha investigat, s'ha arribat a plantejar la possibilitat que l'assumpte acabi sent examinat per instàncies superiors, tot i que això no significa que ja hi hagi una decisió ferma en aquest sentit.

El que sí que sabem és que la Guàrdia Civil descriu un entramat complex de societats, participacions i moviments financers relacionats amb la tramitació d'aquests projectes. I la seva legalitat, precisament, és el que ara està sota escrutini judicial.

La presumpta trama: càrrecs, societats i pagaments
Segons els informes coneguts, una de les figures centrals de la investigació és Eugenio Domínguez, ex subdirector general de Qualitat i Avaluació Ambiental del Ministeri per a la Transició Ecològica. Els investigadors sostenen que podria haver afavorit presumptament determinats projectes de Forestalia des de la seva posició al ministeri, a canvi de contraprestacions econòmiques i societàries.

En aquest esquema apareix Forestalia, fundada per l'empresari aragonès Fernando Samper, com l'empresa que hauria resultat presumptament beneficiada per aquest tracte de favor en diferents expedients. Entre els elements que s'investiguen figura un préstec de 5,2 milions d'euros procedent d'una societat del grup Forestalia cap a una mercantil vinculada al matrimoni de Domínguez, així com la recepció de participacions en diverses societats titulars de parcs eòlics.

Tot plegat forma part d'una investigació en marxa. I convé subratllar-ho amb tota claredat: no hi ha sentència ferma, els fets continuen sota instrucció i totes les persones investigades conserven plenament el seu dret a la presumpció d'innocència.

Aragó sota la lupa
La investigació no es limita a l'àmbit estatal. També arriba al pla autonòmic. L'Institut Aragonès de Gestió Ambiental (Inaga) i antics responsables vinculats a la tramitació de projectes han quedat sota el focus pel seu possible paper en la cadena d'autoritzacions. S'han publicat informacions sobre canvis interns, concentració de funcions, pressions a personal tècnic i possibles portes giratòries.  La tramitació de grans projectes energètics a l'Aragó ha quedat sota una ombra molt seriosa de dubte de moment, fins que sigui tot verificat i jutjat. 

El Maestrat: un territori al centre del conflicte
El Maestrat s'ha convertit en símbol d'aquest conflicte. Des de fa anys, veïns, plataformes ciutadanes i organitzacions ecologistes han alertat de l'impacte dels macroprojectes eòlics sobre un territori d'enorme valor paisatgístic, cultural i ecològic. Les seves denúncies parlen de fragmentació d'hàbitats, afectació a espècies protegides, transformació del paisatge i pressió sobre un teixit econòmic rural ja debilitat. Però parlen també d'una altra cosa, potser encara més important: d'una manera de fer política en què els projectes arriben als territoris quan ja estan pràcticament decidits, amb informació escassa, terminis ajustats i un marge real de participació molt limitat.

Aquesta és una crítica política de fons que no depèn d'una condemna penal. Té a veure amb la manera com es prenen les decisions i amb qui suporta les conseqüències.

El problema del trossejament
En la investigació apareix a més un element tecnico-jurídic molt rellevant: la possible fragmentació artificial de projectes, cosa que moltes plataformes han denunciat des de fa anys com a “trossejament”.

La sospita és que determinats parcs s'haurien dividit per mantenir-se per sota de certs llindars de potència, cosa que podria tenir efectes en el nivell de control administratiu exigible o en l'administració competent per a la seva tramitació. Aquest és un punt especialment sensible perquè connecta una vella denúncia social amb una causa penal concreta.

El que avui existeix és una investigació sobre si aquesta fragmentació va respondre a una lògica tècnica legítima o si, per contra, va servir per facilitar autoritzacions en condicions més favorables. Haurem d'esperar per confirmar les nostres sospites, però convé continuar atents i no permetre que tot això caigui en el desconeixement de la societat. 

Més enllà de Forestalia: un model sota discussió
El cas Forestalia obliga a examinar un problema més ampli: el model d'implantació de renovables que s'ha consolidat en els últims anys.

En diferents territoris es repeteixen conflictes molt semblants: macroplantes fotovoltaiques o eòliques projectades sobre sòls agrícoles, corredors ecològics o paisatges d'alt valor; tramitacions difícils de seguir per als municipis; denúncies de fragmentació administrativa; sensació que el territori és informat tard i decideix poc.

“Vides Irrenovables”: la dimensió humana del conflicte
El documental Vides Irrenovables, dirigit per Francisco José Vaquero Robustillo, s'ha convertit en una referència per entendre la dimensió humana del problema. No és un document judicial ni pretén ser-ho. No analitza un sumari. El que fa és mostrar les conseqüències concretes que moltes persones perceben als seus pobles i en les seves formes de vida quan els grans projectes arriben al territori. Aquí, a El Nacional.cat, ja hem parlat en altres ocasions d'aquest treball perquè és una eina imprescindible per comprendre el que succeeix. 

A la pel·lícula hi parlen agricultors, veïnes, activistes, científiques. Relaten una experiència compartida: promeses de progrés que moltes vegades no es tradueixen en beneficis tangibles per a la població local, enfront d'impactes que sí que es perceben com a immediats i duradors. El documental no sosté que tota energia renovable sigui il·legítima ni il·legal. El que planteja és una pregunta incòmoda, però legítima: quin tipus de transició energètica s'està fent, per a qui i a costa de qui?

On acaba el sumari i comença la política
Des de la prudència jurídica, hi ha quelcom que sí que es pot afirmar ja: fins i tot encara que algunes de les conductes investigades no acabessin donant lloc a condemnes, continuaria en vigor una crítica política de fons al model de transició energètica desplegat a Espanya. No perquè tota transició sigui una estafa, ni perquè tot projecte renovable respongui a interessos espuris, sinó perquè massa vegades l'apel·lació a la urgència climàtica ha servit per retallar debat, accelerar procediments i presentar com a inevitables decisions que eren profundament polítiques.

Això és el que ha generat desconfiança en molts territoris. No només l'impacte ambiental concret de cada projecte, sinó la sensació que les grans decisions es prenen lluny, que els beneficis es concentren a dalt i que els costos se socialitzen a baix. Si els tribunals acaben acreditant que al voltant de Forestalia va existir una trama de prevaricació, tràfic d'influències, suborn o altres irregularitats administratives, no estaríem davant d'un episodi menor, sinó davant d'un senyal gravíssim de fins on poden degradar-se les institucions quan el control públic falla.

I si no hi hagués condemnes, continuarien obertes preguntes polítiques que ningú no hauria de despatxar amb lleugeresa: ¿per què tants territoris viuen la transició energètica com una imposició? ¿Per què el debat sobre el model ha estat tan limitat? ¿Per què s'ha acceptat amb tanta normalitat que comarques senceres assumeixin càrregues paisatgístiques, ecològiques i socials sense haver participat realment en la definició d'aquest futur?

Aquesta és la línia vermella que aquest cas ha tornat visible. No la d'oposar-se a les renovables, sinó la d'exigir que la política energètica no es construeixi contra la democràcia, contra el territori i contra la confiança pública. La feina que s'està fent des de plataformes com Macrorrenovables, d'entrada, no té un gran valor, sobretot perquè fa anys que treballen perquè tot això pogués sortir a la llum en els diferents territoris d'Espanya. Perquè una transició que es presenta com a neta no pot permetre's procediments bruts. I una política climàtica que aspiri a ser justa no pot tractar els territoris rurals com a simples zones de sacrifici.

Montse Castellà

 

       

                         9.454

Imagina que tens un trosset de terra a la vora de la mar. Una finca que van comprar tons iaios o sons pares quan la platja encara tenia centenars de metres i per a banyar-te els peus havies de caminar un bon tros. Una parcel·la on conserves cultius, negoci o mitja vida dels teus avantpassats. Imagina que, a cop de dècades, la mala gestió del riu, dels sediments i el canvi climàtic (tot això provocat pels humans) se menja el terreny i salinitza el conreu. I imagina que l'administració, en lloc de fer-te costat i buscar una solució estructural, t'espenteja cap a dins. Te fa recular, perdre la terra i, damunt, pretén no pagar-te'n ni cinc.

Esta és la tessitura amb la qual es troba bona part del Delta de l'Ebre i esta és la nova batalla que els seus habitants han de lliurar: la de l'atermenament. La Direcció General de Costes de Tarragona planteja una nova delimitació del que es coneix com a domini públic marítim-terrestre i que afecta més de 63.000 metres de litoral, tots ells dins del municipi de Deltebre. O sigue: la teua propietat privada es convertix en pública a cop de decret. No es tracta d'una expropiació sinó d'un atropellament. Allò teu, ara és meu. Allò que la teua família va adquirir i fer créixer amb gran esforç i il·lusió, ho donem per perdut i tirem enrere.

Les platges més afectades són la del Fangar, la Marquesa i el Nen Perdut. Ningú no nega que la situació és delicada i que cal prendre mesures. Però si la proposta d'actuació implica no fer res durant anys i, ara que ja anem tard, acabar de dixar-ho perdre, aleshores se'ls veu molt lo llautó als injustos governants. Abans de permetre que el Delta s'afone i donar el braç a tòrcer definitivament, tal vegada convindria fer propostes que ajuden a la seua supervivència. Primer parlem de mesures de protecció, si no és com aquella parella que té problemes i un dels dos membres decidix tirar la tovallola i dixar que la relació es perda a poc a poc, practicant un maltractament psicològic, fins que l'altre se'n cansa d'esperar. De qui seria l'error? De qui fa temps que demana redreçar la situació sense que se l'escolte prou o de qui l'ha menyspreuat fins a tal punt que sembla que ja no hi haja remei?

Davant l'avenç de les onades i la debilitat del riu, es pot invertir i aplicar la tecnologia que a altres països ha funcionat i salvar este paratge únic i protegit mundialment o bé es pot abdicar de les responsabilitats i prendre el terreny als seus legítims propietaris, donant-los a ells la culpa. Lo Delta està malalt i a un pacient se l'intenta curar, no se l'agredix. Però a este, en lloc de fer-li una transfusió, se li demana donar sang i abandonar-se a la seua sort. La gent està cansada d'este abús d'autoritat i la gent és de crosta de coco i està intentant frenar la pèrdua de territori. Perquè si recules una vegada, ja no faràs altra cosa a partir d'ara. L'aldea gal·la d'Astèrix continua dempeus i en lluita i vol dialogar i coordinar una defensa digna de la terra, una terra que no és només nostra: és patrimoni de tothom. Per tant, vatros també vos hauríeu de sentir al·ludits i emprenyats.

Si els alts càrrecs polítics que demanen paciència als usuaris amb lo drama de Rodalies usessen més lo tren, potser la cosa ja estaria resolta o no s'hauria malmès de manera tan flagrant. Així també, si els responsables d'este intent de robatori fossen nets de pagesos o tinguessen propietats al Delta, potser no se'ls acudiria un atac d'estes característiques. Ja el 2021 lo Ministeri per la Transició Ecològica va intentar una estratègia similar, que en aquella ocasió lo poble va aconseguir aturar. Ara, lo mateix poble, davant d'esta nova agressió —una més— ha tornat a respondre: en vint dies ha presentat 9.454 al·legacions demanant la paralització immediata de l'expedient. Un municipi de 12.000 habitants presentant gairebé 10.000 al·legacions. Avís per a navegants. Amb natros hau tocat os. Perquè som gent de pau i no volem que la sang arribe al riu però primer la sang que l'aigua. No vos sortirà tan barat.

Natza Farré

 

                                            Sospitosos poc habituals

Notícia al 3Cat. Una dona es presenta a una oferta de feina a la cooperativa Som Energia. Està embarassada i no hi posa gaires esperances, però s’hi presenta igualment. El seu punt de partida és realista. Qui contractaria una embarassada? El més insòlit és que, després de l’entrevista, li comuniquen que ha estat l’escollida d'entre els 13 candidats. La feina és seva, malgrat estar embarassada. Tothom content. Contentíssim. Fins que apareix l’administració.

Després de la bona notícia, comença el periple esperpèntic engegat per la Inspecció de Treball. L’empresa rep una notificació justament per haver contractat una dona embarassada. Segons expliquen els responsables de Som Energia, "l'enfocament de la Inspecció era que havíem de justificar per què havíem contractat una persona embarassada". Perquè la Inspecció de Treball sospitava que allò era un frau. Perquè la inspectora considerava que “allò era molt estrany”.

La llei preveu la discriminació i la penalitza. És el més senzill de veure i detectar. Però a ningú li cap al cap que algú pugui fer les coses bé i complir la llei. Per això la sospita i la demanda de documentació recauen en la persona equivocada. Perquè tothom és culpable fins que no es demostri el contrari. I va ser l’empresa la que va haver d'aclarir, amb molta documentació i molta pèrdua de temps, que allò no era cap frau. Al contrari. Era portar a la pràctica el que diu la llei, per estrany que li pogués semblar a una inspectora.

Aquesta història posa de manifest com és, d’insòlit, que una dona tingui les mateixes oportunitats. Perquè ja no és només que les dones pateixin discriminació perquè són elles les que es queden embarassades. Quan neix la criatura encara hi ha una diferència molt notable entre qui s’agafa la baixa i qui decideix fer una reducció de jornada. D’aquí que es vegi encara molt lluny trencar amb la famosa bretxa salarial. Llunyíssim. Però independentment d’això, que no és en absolut un tema menor, aquesta història ens porta a pensar en la incredulitat que generen els fets que no són habituals. Les decisions insòlites són tan poc comunes que, de seguida, el primer que ens neix és la suspicàcia. Fa la sensació que no tenim el mecanisme automàtic de celebrar una decisió que pot ser inusual però que també és encertada. El que ens surt, en canvi, és el dubte i la sospita. Què hi deu haver al darrere d’una decisió que s’allunya de les que pren la majoria? Quin benefici se’n treu? Aquest pensament comú –hi caiem tots– és extremadament depriment i té a veure amb com hem assumit que, d’entrada, ningú té la intenció de fer les coses bé. O que fer-les bé és de babaus. Pensem que totes les empreses volen fastiguejar els treballadors i que l’objectiu de la majoria és enriquir-se, no millorar el món. Per això, perquè nosaltres també ho pensaríem, justificaríem la inspectora de treball. I perquè, sovint, no és que complim la llei per un sentiment de justícia –perquè hi ha lleis que continuen sent injustes–, sinó perquè no complir-la ens complica la vida a nosaltres.

Aquest és un exemple clar de com hem de justificar el que fem correctament. De com paguen justos per pecadors. Tant és si contractes una dona embarassada perquè és la millor d’entre tots els candidats o si vas de viatge i t’escorcollen les entranyes per si portes un tallaungles a la bossa de mà. En la nostra vida quotidiana, és més fàcil que semblem culpables que innocents. I la pregunta és si és possible canviar aquesta mirada.

Meritxell R. Lavall

 

               La mort dels pronoms febles

Aquest matí (quan vosaltres ho llegiu ja serà un altre dia, però tant és, són coses que, malauradament, ens passen cada dia, als catalans), un parell d’homes m’han portat a casa una rentadora nova. Jo, amablement, m’hi he dirigit en català, com sempre faig amb tothom, perquè soc catalana i perquè visc a Catalunya —una actitud completament lògica, natural i racional (encara que ens vulguin fer creure el contrari). La sorpresa (és sarcàstic, perquè ja m’ho veia a venir) ha aparegut quan un d’ells (el que tenia l’expressió facial més seriosa i prepotent, per no dir que m’odiava) m’ha dit: “No te entendemos”. No un “perdona, todavía no hablo catalán, hace muy poco que he llegado, ¿te importaría hablarme en castellano o un poco más despacio?”. No, un "No te entendemos" —haz el puto favor de hablarme en la lengua del imperio—. Quan ha acabat de pronunciar la essa, la seva seriositat, i la meva, han augmentat considerablement. No us sabria dir qui dels dos estava més enfadat, si ell o jo. A mi em sortia foc pels ulls i fum pel nas; i a ell, més o menys el mateix però amb un accent diferent. Tres segons després, el meu cervell s’ha activat i els ha etzibat un “Sou a Catalunya, hauríeu d’aprendre a parlar català” i ho he acompanyat d’un lleuger somriure —més forçat que la Brigitte Vasallo parlant català—, que m’ha convertit en una barreja de Cruella de Vil i de Blancaneu. He fet servir un condicional tot i que la meva llengua es moria de ganes d’estampar-los un imperatiu als morros. És que ja en tinc la pipa plena, de tanta falta de respecte. Imagineu-vos per un moment que jo me’n vaig a Colòmbia i amb tota la prepotència del món li dic a un client: “No t’entenc, parla’m en català”. Es pensaria que vaig drogada o que em falta un bull.

Reconec que, per por que no m’entreguessin la rentadora (que necessitava urgentment) i perquè estava sola a casa amb dos homes, que no sabia fins a quin punt estaven tocats del bolet (les persones que heu patit agressions físiques m’entendreu), els he acabat parlant en castellà. Me n’avergonyeixo profundament i fa que senti encara més ràbia per no haver sigut capaç de plantar-los més cara. I de què m’ha servit? Doncs de res, perquè a més de males persones eren uns ineptes: m’han entregat la rentadora abonyegada i espatllada (no ho he vist fins que ja se n’havien anat; l’estrès i la ràbia m’han jugat una mala passada). Han abusat de mi psicològicament i lingüísticament a la meva pròpia casa. El que hauria d’haver fet i que ara em penedeixo molt de no haver fet, i que n’estic segura que faré la pròxima vegada, és dir-los: mireu, agafeu la rentadora i la vostra prepotència i ja us en podeu anar per on heu vingut.

Aquesta gent ve a viure a Catalunya creient fermament que això és la madre patria i que tenen tot el dret de parlar en castellà sempre que els roti. Els importa un rave Catalunya, el català i, per descomptat, l’allioli, els caragols a la llauna i els balls de bastons. Creuen que Catalunya és una simple província (colònia) d’Espanya; per això actuen amb aquesta prepotència i falta de respecte. No tenen cap intenció d’aprendre a parlar català ni de respectar la nostra cultura. S’hi estan pixant a sobre dia sí dia també. Sí, estic emprenyada. I molt. I no només pels latinos que tornen a casa (la madre patria) després d’uns quants segles d’haver conquerit l’Amèrica del Sud —perquè queda clar que aquesta gent són els descendents dels colonitzadors que van destruir totes les llengües i cultures que hi havia a l’Amèrica del Sud, continuen actuant igual; deuen tenir el gen de la colonització. Sinó també perquè ja fa temps que veig que l’enemic el tenim a dins: Catalunya està farcida de catalans renegats, que ni a la intimitat parlen en català. Digues-ne Rosalia, Laura Escanes, Marc Giró… Que parlen català només quan és estrictament necessari, i que, quan ho fan, de cada cinc paraules que diuen, tres són més castellanes que catalanes. Tenen totes les excuses del món per passar-se al castellà: que van des d’un “és una falta de respecte no parlar en castellà a algú que acaba d’arribar” fins a “el castellà t’obre més portes i pots arribar a més gent”, passant per un “és que els insults en català sonen molt ridículs”. Sabeu què és molt ridícul i trist? Que un català hagi de parlar en castellà per por de les conseqüències o perquè li obre més portes i no vol ofendre a ningú. Hi ha algun país del món en el qual els autòctons et parlin en la teva llengua materna quan hi arribes perquè, pobret/a, acaba d’arribar? Ja us ho dic jo: no. Ni a Espanya, per superdescomptat. Però els catalans hem de ser més sensibles i bona gent que ningú. Aneu a pastar fang! Això sí que és racisme, discriminació i maltractament lingüístic.

Comencem a dir les coses pel seu nom, deixem-nos ja d’eufemismes: això és una invasió en tota regla. I el pitjor de tot, et giren la truita dels arguments: ens presenten a nosaltres com a uns racistes intolerants quan la realitat —més que comprovada— és que ens estan passant per sobre amb una màquina piconadora i que no quedarà ni un sol pronom feble. La solució? Només en queda una: la independència i l’obligatorietat de parlar català per venir a viure i a treballar a Catalunya. Res que no faci qualsevol país del món, val a dir. Aquesta és la situació, catalans, per més eufemismes que fem servir. O actuem d’una vegada o ja hem begut oli (aquesta expressió no existeix en castellà). I, tot i que l’oli, sobretot si és de primera premsada en fred, és molt sa, no tinc ganes de morir ennuegada.

Ana Pardo de Vera

 

Un agujero negro en el PP

"Un agujero negro es un objeto astronómico con una fuerza gravitatoria tan fuerte que nada, ni siquiera la luz, puede escapar de él". Un agujero negro es una de las mejores demostraciones de lo minúsculos, perecederos e intrascendentes que somos los seres humanos dentro del universo, lo que convierte en decisiones mucho más estúpidas y dañinas las que toman quienes centran sus acciones vitales en emponzoñar la convivencia con quienes les rodean, a micro o macroescala. El agujero negro, en definitiva, se traga todo aquello que le rodea por más resistencia que trate de mostrar contra esta fuerza incontrolable.

Desde que Trump y Netanyahu comenzaron su ataque ilegal a Irán, el Partido Popular ha mostrado un preocupante agujero negro en el seno de su dirección que, aunque ya intuíamos, muestra una dimensión y una fuerza desconocida que amenaza con tragarse al partido tal y como lo conocemos y escupir otra cosa llamada Vox, pero sin volante. Nadie maneja el timón del PP en política exterior, para bien o para mal, este último que era el caso de José María Aznar, un presidente del Gobierno rendido en brazos de George Bush Jr. y cuya obsesión primera era ser el más atlantista, el más proUSA, de todos los países europeos. Aznar, que mintió y nos llevó a una guerra ilegal en Irak con un objetivo claro, sabía muy bien lo que hacía, los riesgos que corría España y los expertos y think tanks de los que debía rodearse para alcanzar la mesa de Bush con sus pies y un puro en la boca. El hoy presidente de FAES no era un ignorante, ni mucho menos, sino el tipo peligroso entregado al dogma neoconservador que sigue siendo, además, hoy hablando inglés con acento sionista en vez de tejano.

Alberto Núñez Feijóo no tiene a nadie que ocupe el lugar de la corte neocon de los Florentino Portero o los Rafael Bardají que tenía Aznar ni un Grupo de Estudios Estratégicos (GEES) que lo asesoraba en tiempos de su apuesta por entregarse a EEUU y a Reino Unido en las Azores. Con José Manuel García Margallo fuera de las instituciones -aunque muy activo en conferencias y tertulias muy críticas con el Gobierno de Sánchez pero no siempre alineado con el PP de Feijóo y, mucho menos, con Vox- y Esteban González Pons con sus libros en Colombia, el presidente del PP se presenta ante el mundo como un posible primer ministro español que sabe menos de política exterior que de la autoría y fecha de publicación de 1984 y, lo que es peor, no tiene quien se la escriba.

En estos momentos, con Oriente Medio echando fuego y España liderando el "No a la guerra" como contra la invasión de Irak hace 23 años, sabemos que Feijóo y los suyos están a favor del ataque ILEGAL a Irán, en contra de que se defienda LEGALMENTE el territorio europeo damnificado por estas acciones ilegales de EEUU e Israel y a favor de anteponer los derechos humanos al derecho internacional, una afirmación del líder del PP que le perseguirá de por vida, tanto o más que su foto con el narco Marcial Dorado en un yate. Si yo tuviera que explicar a Feijóo por dónde tiene que empezar a formarse para dar lecciones de lo que sea y aunque sea para disimular, empezaría por la Declaración Universal de los Derechos Humanos, por ejemplo, en su artículo 28: "Toda persona tiene derecho a que se establezca un orden social e internacional en el que los derechos y libertades proclamados en esta Declaración se hagan plenamente efectivos". Así, al menos, no parecería que Feijóo tiene también un agujero negro en su cerebro y en su alma, responsable de tragarse su empatía junto con los conocimientos mínimos que se deberían exigir a quien quiere que le paguemos un sueldo entre todas.

Meritxell Falgueras

 

                   Digue’m intensa

Vinga, digue’m intensa. Així quedo com una boja i em deshumanitzes. Sí, vinga: així queden justificades totes les teves violències. És més fàcil desacreditar-me que reconèixer els teus abusos. Més còmode que entendre perquè estic tan enfadada i ofesa. Fer-te responsable dels teus actes o de les teves actituds no és una possibilitat, oi? Sempre és més senzill ridiculitzar que revisar-se. Enfot­re’t del que faig malament és més divertit que posar en valor el que faig bé.

Fem massa soroll, cridem massa, se’ns veu massa. Era millor quan érem discretes i creuàvem les cames per ocupar menys espai. Quan vivíem a l’ombra d’un gran home, netejant i fent allò que ell no feia. Quan criàvem soles els fills i ells “ajudaven”. Més fàcil titllar-nos d’inestables que aguantar, acceptar o intentar reparar les nostres queixes. El que molesta és que ho diem en veu alta: n'estem fartes.

Perquè un home és un líder i nosaltres som unes manaires. Si ens assenyalen com a malaltes, qüestionen totes les nostres paraules i sentiments. Per això és més fàcil perdonar sempre, fer veure que no passa res, mirar cap a una altra banda, com si el nostre temps i les nostres emocions no fossin tan importants. És millor que fem teràpia per continuar suportant heroicament les injustícies dels que no en fan. El “sexe dèbil”, ens anomenaven. Potser si que tenien raó, però era perquè eren dones físicament i psicològicament esgotades. Que no t’entenguin o que ni ho intentin et deixa KO en tots els sentits. Prou fem intentant explicar els nostres sentiments i les nostres emocions, que és una cosa molt valenta. Que jo sàpiga, no hi ha covards ni covardes felices.

El que més m’agrada és que em diguis que soc addicta al drama. Sí, digue’m boja del cony, si us plau, t’ho prego, que així encara em veuràs més intensa. Ja sabem que quan tenim la regla, o estem ovulant, o tenim la menopausa, o travessem la pubertat, estem histèriques. El cicle menstrual ens converteix en monstres; només ens en lliurem un parell de setmanes al mes i uns pocs anys de la vida. Unes drama queens en tota regla (i mai més ben dit). On hi ha hormona, no regna la neurona —diuen. Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar. Moltes d’elles, per cert, eren enòlogues o cerveseres denunciades perquè feien competència al mercat.

Si ets d’aquestes dones tan “no feminista” perquè no creus que li deguis res al feminisme… però has pogut anar a la universitat, viatjar sola, votar, portar texans, tenir un compte bancari, portar rímel, casar-te amb qui i quan has volgut, parir amb epidural, tenir més d’una parella, utilitzar anticonceptius o divorciar-te… potser sí que deus, com a mínim, un 'gràcies' a aquelles dones que intensament van lluitar per canviar la mirada del món. Les claus velles no obren portes noves.

La bogeria sempre ha estat vinculada a les dones. Totes hem estat, algun cop, la que exagera, la que està boja, la que és massa intensa. Celebrem aquest 8 de març —i cada dia— aprenent el que admirem d’altres dones i desaprenent allò que no ens agrada. Que el mansplaining els faci enrojolar a ells, no a nosaltres. Que no pensem que només som atractives quan som joves. Perquè segurament aquell qui diu que no és ni feminista ni masclista i que et diu que ets massa “intensa”… és perquè una mica masclista també ho és.

I, tanmateix, sóc jo qui titlla la meva mare d’intensa quan m’envia la desena de missatges (per no dir pòdcasts). I penso: què faré quan ja no els tingui? Ella, que sap abans que jo el que em passarà. Som les de la intuïció, deia Shakira. O és que ja som moltes generacions que ho intentem fer tot i tot bé. Que tenim les nostres agendes i les dels altres al cap. I això fa que moltes menys vegades de les que caldria, ens exploti el cap amb les circumstàncies de la vida.

Najat El Hachmi

 

                                             El nostre desig sense casa

  Parlem molt de la violència que es produeix en la intimitat de les relacions, però molt poc del desig, del que ens passa a les dones en el terreny pantanós de la sexualitat. Com qualsevol altra vivència humana, el sexe, l’amor i l’erotisme també s’aprenen, no sorgeixen de manera instintiva sense més ni més, deslligats de la cultura. Per les representacions disponibles, en la literatura, en el món audiovisual, en les històries que expliquen sobre nosaltres, sabem molt bé com és el desig dels homes, en què consisteix, com s’expressa i fins on pot arribar. O més ben dit, coneixem el desig dels homes que se senten amb el dret de mostrar-ne les dimensions, de fer-ne una exhibició de força no només per impressionar les seves possibles preses amoroses sinó per competir amb altres mascles com ells, per demostrar-los que la tenen més llarga, que són més potents i que tenen més poder. La sexualitat que domina l’imaginari col·lectiu és, doncs, la sexualitat dels depredadors que viuen la conquesta com una cacera. Per no quedar com febles i desvalgudes criatures davant dels seus companys de sexe, persegueixen, assetgen, dominen i, de vegades, domestiquen fins a l’aniquilació les dones, que converteixen en trofeus.

El feminisme porta des dels anys setanta impugnant aquesta política sexual, relatant fins a l'avorriment el comportament d’aquesta mena d’individus. Els hem identificat, hem descrit minuciosament el seu modus operandi, ensenyem a les nostres filles a fugir-ne davant del més mínim indici de “toxicitat”. I, tot i això, encara se’n surten, encara actuen amb impunitat, segueixen agredint sense que els passi res. Encara que, des de la bancada reaccionària, cridin desesperats (“És que he de signar un contracte per follar?”) per la pèrdua del privilegi d’accedir als cossos de les dones sense permís ni bon tracte, utilitzant-les com a objectes que es poden comprar i vendre i penetrar per tots els forats i degradar fins a nivells d’una brutalitat desconeguda fins ara. Citat per Coetzee, trobo una frase que va deixar escrita D.H. Lawrence per als censors de L'amant de Lady Chatterley: “La pornografia és l’intent d’insultar el sexe, de cobrir-lo d’immundícia”. Gairebé un segle després de la publicació de la novel·la, avui dia la immundícia ho cobreix tot: la imaginació eròtica ha estat colonitzada per immenses riuades de merda a través de la macabra maquinària de la pornografia tecnologitzada. Una merda plena de violència, vexacions, violacions de dones reals que han estat segrestades i que són agredides davant de les càmeres per al consum d’uns homes que tornen a agredir-les cada cop que les veuen patint i gaudeixen ben sàdicament amb el seu patiment.

I en tot això, on som nosaltres? On queda el nostre desig o l’espai per poder-lo entendre fora de la violència? Jo n’estic ben tipa, de parlar dels mals homes i els seus comportaments criminals; m’indigna i em fastigueja profundament adonar-me que aquesta mena d’espècimens ho ocupen tot. Estem perdent l’espai de la representació del sexe, estem deixant que la por (tan justificada, esclar) ho domini tot, i amb por no es pot desitjar ni gaudir. Ni pensar. Què ens passa a nosaltres? Què sentim davant d’aquest panorama? Per què les víctimes d’un mitja merda com l’Errejón no li foten una bona coça als ous i el deixen noquejat? Per què ens quedem paralitzades? Perquè tenen poder, em direu, perquè no et pots creure el que t’està passant, etc. Jo també he estat en aquest lloc i conec la immobilització involuntària que provoquen aquesta mena de depredadors. Per això, potser, el que hem de mirar, el que ens hem de mirar les dones –i no pas per disculpar-los a ells sinó per protegir-nos– és què ens passa amb aquesta mena d’homes. Per què encara ara hi ha tantes de nosaltres que se senten atretes pels mascles alfa violents i poderosos?