dijous, 27 d’agost del 2026

Empar Moliner

 


                           La dona de l’estació de tren de Sarrià





La dona gran, que va tota mudada, de la manera que es muden les dones grans per anar a fer un tràmit (els he sentit al tren i van a veure un avi en una residència), crida al marit, un senyor sorrut amb uns bigotis que semblen indicar que mana molt. Són enmig de l’andana de l’estació, i més enllà hi ha la filla, que se’ls assembla molt. “Dami, que ja està”, diu la dona, tot mostrant-li el telèfon, que du a la mà. Vol dir que ja ha acabat d’enraonar i que l’aparell deu ser el d’ell. En Dami, que no fa gens de cara de dir-se Dami, se la mira emprenyat. “Que no saps penjar? Que no saps penjar?”. La filla es gira i es posa el dit als llavis. El que és curiós d’aquest gest, tan habitual, és que no el dirigeix a ell, sinó a tots dos, com si la dona també en fos, en part, responsable. La dona prem la boca i s’estarrufa de vergonya, talment com un gos renyat. Estén més la mà. Ell, llavors, li pren el telèfon d’una revolada, i dirigint-se a tots nosaltres i a ningú, exclama, amb el to de qui vol ser sentit: “La tia no sap penjar un telèfon!”

Soc allà veient l’escena, que fa mal per domèstica, per habitual. Si jo ara fos una heroïna aturaria, amb la mà de Wonder Woman, el senyor dels bigotis i proclamaria: “No sap penjar! No sap penjar, i és extraordinari que no en sàpiga. Però sap distingir el romaní de la farigola, va als clubs de lectura i fa preguntes interessants i polides. No sap penjar, però sap fer les millors croquetes del món, i sap ballar el vals i la polca, i sap trucs per treure la calç de la tassa del vàter i per deixar els vidres sense llepissades. No sap penjar, però en una altra família això faria gràcia, molta gràcia, perquè aquesta dona, que no sap penjar, és encantadora, ja es veu, i escriu receptes de pastissos en una llibreta i ara està fent això del taitxí caminant, però ho porta en secret”. Això, hauria de dir, però no ho dic. En silenci me l'imagino en una altra família. Tots rient pel telèfon, i ella també: plorant de riure i no pas boquejant com un peix a la xarxa.

Empar Moliner

                              La dona de l’estació de tren de Sarrià La dona gran, que va tota mudada, de la manera que es muden les dones g...