El trencaclosques a les aules
A les aules, avui, hi ha reptes, o trencaclosques, diferents. Aquests reptes i trencaclosques diferents necessiten solucions i maneres de resoldre diferents.
—Al món fa més calor i al Mediterrani, més. Abans, tenir aire condicionat era de “fluix” i de “nou-ric”. Fa molt de temps que no és així, fins al punt que a Londres, al metro, no n’hi havia i ara corren a posar-ne. A les aules també n’hi ha d’haver, de la mateixa manera que hi ha d’haver calefacció: no se’ns acudiria dir que els bebès (o els ganàpies) han de venir amb gorra i guants de casa.
—Catalunya ha agombolat una gran arribada d’immigració. La diversitat (aquesta paraula llepada i suada) és massa immensa per a una sola aula d’acollida. Un nen que no parla català (ni castellà) n’aprendrà en un any a l’escola pública, com he pogut comprovar amb algunes amigues de la meva filla quan era petita. Però deu nens que no parlen català o que tenen plans individuals no poden ser atesos en una classe amb un sol mestre, que si dediqués sis minuts a cada pla individual (menys que una visita al metge) gastaria tota l’hora i no podria atendre ni els uns ni els altres.
—Es fa broma (una broma interessada) dels mestres d’abans com a éssers autoritaris i avorrits, però els mestres que va tenir la meva generació eren mestres vocacionals, intel·ligents, savis, amics, descobridors. Al meu cor hi ha el Joan Ruiz Calonja, el Quim Sabé, la senyoreta Isabel, el Manuel Fuentes, la Rosa Ribas i el Jaume Dantí, el Rere Grau, la Montse Bassa... Degradant aquells mestres “per autoritaris” no enaltim els d’avui, alguns —els hem vist a la tele— hiperemotius.
—Alguns sociòlegs, psicòlegs, pedagogs que parlen a la tele analitzen el que passa a les aules com un problema de motivació que mestres i pares no saben resoldre. Ignoren que la no comprensió lectora ve de moltes bandes. De les pantalles, també de la manca de recursos per ensenyar a cuitacorrents l’idioma als nens i nenes nouvinguts. Ignoren que els alumnes no són tots éssers de llum.
—Els pares abans deien: “Si li ha de pegar, pegui-li”. Ara escriuen notes al tutor amb emoticones, ploren si el nen suspèn i amenacen de marxar. No se senten usuaris; se senten clients
La cimentació als estudis
Plè a copat hi tinc un bagul,
versi ànim
Plató a cova.
Sigui ell! rodejo sabi a reüll
quin temps somiem.
Temps, que salva
quin modern d´assignatura.
Clau a ofimàtica,
maneja deures
sa culpa a altura,
¿o caldrà fer d´informàtic?
a temps arenés
ma hora atura.
Recordo maldada a casa;
qui viu en tarda
tardi alumne,
si enllestiré: fracassi
la mandra.
O a què abunda?
fent deure en culpà a qui mana
i ompli lliçó
complint edat,
A idioma a parèntesi d´ anar
ara esbosso
el peu quebrat.
De vegades aprendre sol
pitjor manat...
que dirigit.
Marcat a crono qui tot vol,
vaig derivat
de fit a fit,
que ensenya senyoreta,
profe, senyor,
data a deures.
Era altre client a caseta
quan en enyor
adreçés
dormir si un mes.
¿Què em cargarà cada savi?
nou a cantítat,
què n´exigeix,
tant del dia fins on acabi,
i amb habilitat
qui m´ensopeix.
F Abiton
