El que cal saber
Si una empresa, un científic, un cuiner, una metgessa o una arquitecta fracassessin continuadament, canviarien la manera de treballar? Probablement sí, oi? Doncs això és el que hem de fer urgentment amb l’escola.
Es tracta d’analitzar què no funciona i fer canvis. Però fer-los amb vocació de permanència. Catalunya no necessita una reforma més, inspirada per una voluntat pendular, sinó aturar-se -analitzar tot allò que ja sabem, perquè el nostre sistema educatiu està sobrediagnosticat-, copiar bé dels casos d’èxit internacionals i invertir-hi recursos. Si pot ser, el procés de transformació s’hauria de fer unitàriament, ràpidament i sense espectacle afegit, perquè el fracàs educatiu és tan estrepitós i fa tants anys que dura que molt poca gent es pot penjar medalles.
La pregunta principal avui és aquesta: què és exactament el que volem que una persona sàpiga quan surt de l’escola?
Sembla fàcil, però no ho és. Ens hem acostumat a explicar què ha de saber fer: pensar críticament, treballar en equip, resoldre problemes, comunicar-se, ser creatiu. Tot molt necessari. El problema apareix quan preguntem: pensar críticament sobre què?
Per entendre Trump cal saber alguna cosa de la història dels Estats Units i d’economia. Per entendre Putin cal conèixer la Unió Soviètica, Rússia i Europa. Per entendre una sequera cal saber alguna cosa de meteorologia i clima. Per detectar desinformació cal tenir informació. Per dir alguna cosa has de tenir alguna cosa a dir. Per fer operacions complexes és millor saber multiplicar.
També caldrà acceptar que la memòria és una de les eines de la intel·ligència i no una forma d’opressió.
El debat sobre els resultats de PISA, que han deixat en evidència els pitjors resultats mai vistos a Espanya i un marc de caiguda generalitzada als països de l’OCDE, no és estrictament pedagògic. Perquè l’escola no reparteix només coneixement. També reparteix oportunitats.
No exigir als alumnes que donin el millor d’ells mateixos i rebaixar el nivell no beneficia ningú. L’exigència no és una idea conservadora. Hi ha poques coses més desiguals que una escola que exigeix poc, perquè a casa i a les extraescolars els alumnes amb més nivell adquisitiu desempataran.
Per no parlar de les famílies que abandonen l’escola pública en direcció a l’escola concertada o privada fent que a la pública es concentrin els alumnes amb més complexitat social.
L’escola necessita també més i millors professors. Prous per atendre la diversitat i enfocats a la transferència de coneixement més que a “acompanyar l’aprenentatge”. Els nens poden deduir i pensar, però no descobriran espontàniament la fotosíntesi. Algú que sap més coses que els estudiants els ensenya i els guia. Alhora que cal recuperar el prestigi i el respecte al professorat, i també la seva autonomia i la capacitat dels directors de triar els professors. Aquestes competències que garanteixin l’autonomia dels centres no estan renyides amb tenir resultats de la feina feta i procurar que la qualitat del professorat comenci amb l’exigència en el seu accés a la universitat i al sistema.
Si hi ha una paraula maleïda, aquesta és autoritat. Hem tingut por de la paraula perquè recordàvem massa el concepte de l’autoritarisme. És comprensible, en un país on els càstigs físics a l’escola no estan tan lluny. Però entre una escola caserna i una aula on el professor passa mitja hora intentant aconseguir silenci o un minut de concentració hi ha bastant territori.
No crec que l’educació pugui reduir-se a exàmens i currículums. Una escola educa persones, no només produeix resultats. Però de vegades utilitzem aquesta veritat per evitar-ne una altra: també ha de produir aprenentatge. Fa anys que les dades ens avisen. Cada nova prova confirma alguna cosa que ja sabíem i cada vegada hi reaccionem amb una barreja de sorpresa institucional i fatalisme. Quan alguna cosa no funciona, canviem el currículum. Després canviem l’avaluació. Després expliquem que l’important no és tant el resultat com el procés. I finalment arriba PISA i ens recorda, amb la delicadesa habitual dels números, que els processos també haurien de conduir a algun lloc. Podem escollir cinc prioritats: lectura, matemàtiques, coneixement, bons professors i avaluació. Poden ser unes altres, les que considerin els millors actors de la comunitat educativa, però hem de mantenir el rumb. No durant dos cursos. Ni fins al pròxim conseller. Durant deu anys.
