Un ventall d´eriçóns en unes mans nuoses,
un cap volat a mur: gràcia en permetre,
de cinc a cubata i planeta a batre,
que així és la simpatia de les coses.
Un no compren quin rastre a penediment,
xic penyora a ínfules novedoses,
despit d´estómac, i afí acull pètria
la senyal esma davant guerres indiferents.
I la benevolència es treu la sang de sobte,
e igual sóc eriçó en un manyoc de claus,
una de sempre igual tertúlia fins espasa,
ni lloc a la terra esma al guanyat senill obscè,
és pietat ser una importància rere les aus,
com bon hedonista sent jove a casa.
F Abitón
