Pilar Velasco

 

               Montero i Sánchez, una urna per a dos

Desembarcament del govern espanyol a Andalusia. Que les andaluses són el preludi i la cita final cap a les generals és una evidència del calendari. Però també ho són en com condicionarà l'aguant del govern espanyol per arribar al 2027. Per la importància del que fou bastió en quadres i vots, Andalusia té més claus i pes que les parades anteriors. El PSOE es va enfonsar a Extremadura; a l'Aragó Pilar Alegría es va salvar de la dimissió en igualar el resultat amb Javier Lambán, i a Castella i Lleó van respirar tranquils amb el 30% del vot. A Andalusia, el PSOE, sense possibilitat de governar, hi suma tres reptes. El que és simbòlic del resultat: evitar un altre titular amb “el pitjor de la seva història”. Després hi ha María Jesús Montero, l'exministra del gran “poder” —com va proclamar ella mateixa en tercera persona—, tan unida a Pedro Sánchez que han estat inseparables en ambdues legislatures i ho seran en el resultat. Després hi ha el que és simbòlic. Tenir Catalunya com a únic graner fa molt difícil aspirar a governar o repetir govern. I la capacitat dels socialistes d'absorbir el vot a la seva esquerra, empantanegada en les coalicions. Si no hi ha un “cigne negre” que forci Pedro Sánchez a convocar, el 17M marcarà el camí: anticiparà tendències i marcarà l'agenda del govern central.

Hi ha una coincidència temporal amb José Luis Rodríguez Zapatero. Quan va tancar a Sevilla la seva última campanya electoral abans de convocar un mes de juliol les generals de novembre del 2011. Andalusia va ser el termòmetre del canvi de cicle: va perdre vots, relat, acció política i poder de mobilització.

Allà on hi ha eleccions, la dreta suma i el PSOE —salvi o no els mobles— no hi té alternativa de govern. El titular més immediat del 17M serà si Juanma Moreno conserva la majoria absoluta. Però en aquestes eleccions Sánchez hi mesura també la seva fortalesa actual amb el No a la guerra. El president es troba en el moment oportú, col·locat en el marc guanyador, anticipant la posició europea on ja coincideixen conservadors i liberals, d'Emmanuel Macron a la ultraconservadora Giorgia Meloni. Aquest No a la guerra pot funcionar bé a Andalusia, amb arrelament de votants d'esquerres. I d'alguna manera es mesurarà si té efecte a les urnes. Durant les pròximes setmanes hi desembarcaran José Luis Rodríguez Zapatero, Manuel Chaves, Salvador Illa i el mateix Sánchez.

Les debilitats de Montero en són moltes i evidents. Amb el model de finançament català que tant desgast té en la majoria de les comunitats autònomes del PSOE. Alhora, Montero parteix d'unes expectatives tan baixes que podria créixer durant la campanya i aconseguir una certa resistència. Juan Espadas va deixar el llistó sota mínims, amb un 24,1% dels vots davant del 43% del PP, i gairebé el doble en suport electoral (1,6 milions de vots populars davant dels 888.000 al PSOE). Dels 61 diputats que aporta Andalusia al Congrés, el PSOE va aconseguir 21 escons el 2023.

Després hi ha l'esquerra i l'últim cop de volant de Podemos. El 2022 van aprofitar el termini fins a l'últim minut, fins a quedar-ne fora. Avui, dels cinc diputats que van aconseguir, tres de Podemos, han recalibrat l'estratègia des de Madrid per demanar d'anar junts al 17M. El termini del 3 d'abril per registrar les coalicions o anar-hi separats és la constatació de com Podemos va mesurar malament apostar només per les generals i desaparèixer allà per on passen les autonòmiques. Ho fan en el cor orgànic d'IU, amb el líder Antonio Maíllo en posició de força. De moment, l'envit llançat aquest diumenge als morats no ha tingut resposta i ningú garanteix a Podemos els llocs de sortida a les llistes. És la primera vegada que Podemos assumeix compartir llistes amb Sumar. Un preludi que, amb llista unitària o sense, haurà d'aclarir Irene Montero en el seu acte amb Gabriel Rufián del pròxim dia 9 d'abril. Si el veto cau per a les generals, la coalició estancada es pot accelerar.