Meritxell R. Lavall

 

               La mort dels pronoms febles

Aquest matí (quan vosaltres ho llegiu ja serà un altre dia, però tant és, són coses que, malauradament, ens passen cada dia, als catalans), un parell d’homes m’han portat a casa una rentadora nova. Jo, amablement, m’hi he dirigit en català, com sempre faig amb tothom, perquè soc catalana i perquè visc a Catalunya —una actitud completament lògica, natural i racional (encara que ens vulguin fer creure el contrari). La sorpresa (és sarcàstic, perquè ja m’ho veia a venir) ha aparegut quan un d’ells (el que tenia l’expressió facial més seriosa i prepotent, per no dir que m’odiava) m’ha dit: “No te entendemos”. No un “perdona, todavía no hablo catalán, hace muy poco que he llegado, ¿te importaría hablarme en castellano o un poco más despacio?”. No, un "No te entendemos" —haz el puto favor de hablarme en la lengua del imperio—. Quan ha acabat de pronunciar la essa, la seva seriositat, i la meva, han augmentat considerablement. No us sabria dir qui dels dos estava més enfadat, si ell o jo. A mi em sortia foc pels ulls i fum pel nas; i a ell, més o menys el mateix però amb un accent diferent. Tres segons després, el meu cervell s’ha activat i els ha etzibat un “Sou a Catalunya, hauríeu d’aprendre a parlar català” i ho he acompanyat d’un lleuger somriure —més forçat que la Brigitte Vasallo parlant català—, que m’ha convertit en una barreja de Cruella de Vil i de Blancaneu. He fet servir un condicional tot i que la meva llengua es moria de ganes d’estampar-los un imperatiu als morros. És que ja en tinc la pipa plena, de tanta falta de respecte. Imagineu-vos per un moment que jo me’n vaig a Colòmbia i amb tota la prepotència del món li dic a un client: “No t’entenc, parla’m en català”. Es pensaria que vaig drogada o que em falta un bull.

Reconec que, per por que no m’entreguessin la rentadora (que necessitava urgentment) i perquè estava sola a casa amb dos homes, que no sabia fins a quin punt estaven tocats del bolet (les persones que heu patit agressions físiques m’entendreu), els he acabat parlant en castellà. Me n’avergonyeixo profundament i fa que senti encara més ràbia per no haver sigut capaç de plantar-los més cara. I de què m’ha servit? Doncs de res, perquè a més de males persones eren uns ineptes: m’han entregat la rentadora abonyegada i espatllada (no ho he vist fins que ja se n’havien anat; l’estrès i la ràbia m’han jugat una mala passada). Han abusat de mi psicològicament i lingüísticament a la meva pròpia casa. El que hauria d’haver fet i que ara em penedeixo molt de no haver fet, i que n’estic segura que faré la pròxima vegada, és dir-los: mireu, agafeu la rentadora i la vostra prepotència i ja us en podeu anar per on heu vingut.

Aquesta gent ve a viure a Catalunya creient fermament que això és la madre patria i que tenen tot el dret de parlar en castellà sempre que els roti. Els importa un rave Catalunya, el català i, per descomptat, l’allioli, els caragols a la llauna i els balls de bastons. Creuen que Catalunya és una simple província (colònia) d’Espanya; per això actuen amb aquesta prepotència i falta de respecte. No tenen cap intenció d’aprendre a parlar català ni de respectar la nostra cultura. S’hi estan pixant a sobre dia sí dia també. Sí, estic emprenyada. I molt. I no només pels latinos que tornen a casa (la madre patria) després d’uns quants segles d’haver conquerit l’Amèrica del Sud —perquè queda clar que aquesta gent són els descendents dels colonitzadors que van destruir totes les llengües i cultures que hi havia a l’Amèrica del Sud, continuen actuant igual; deuen tenir el gen de la colonització. Sinó també perquè ja fa temps que veig que l’enemic el tenim a dins: Catalunya està farcida de catalans renegats, que ni a la intimitat parlen en català. Digues-ne Rosalia, Laura Escanes, Marc Giró… Que parlen català només quan és estrictament necessari, i que, quan ho fan, de cada cinc paraules que diuen, tres són més castellanes que catalanes. Tenen totes les excuses del món per passar-se al castellà: que van des d’un “és una falta de respecte no parlar en castellà a algú que acaba d’arribar” fins a “el castellà t’obre més portes i pots arribar a més gent”, passant per un “és que els insults en català sonen molt ridículs”. Sabeu què és molt ridícul i trist? Que un català hagi de parlar en castellà per por de les conseqüències o perquè li obre més portes i no vol ofendre a ningú. Hi ha algun país del món en el qual els autòctons et parlin en la teva llengua materna quan hi arribes perquè, pobret/a, acaba d’arribar? Ja us ho dic jo: no. Ni a Espanya, per superdescomptat. Però els catalans hem de ser més sensibles i bona gent que ningú. Aneu a pastar fang! Això sí que és racisme, discriminació i maltractament lingüístic.

Comencem a dir les coses pel seu nom, deixem-nos ja d’eufemismes: això és una invasió en tota regla. I el pitjor de tot, et giren la truita dels arguments: ens presenten a nosaltres com a uns racistes intolerants quan la realitat —més que comprovada— és que ens estan passant per sobre amb una màquina piconadora i que no quedarà ni un sol pronom feble. La solució? Només en queda una: la independència i l’obligatorietat de parlar català per venir a viure i a treballar a Catalunya. Res que no faci qualsevol país del món, val a dir. Aquesta és la situació, catalans, per més eufemismes que fem servir. O actuem d’una vegada o ja hem begut oli (aquesta expressió no existeix en castellà). I, tot i que l’oli, sobretot si és de primera premsada en fred, és molt sa, no tinc ganes de morir ennuegada.