Ens va anar d’un pèl!
Dimarts a la nit, l’audiència de TV3 va prendre consciència d’una catàstrofe que no va arribar a ser, però que ens va anar d’un pèl. Si no el vau veure, el podeu recuperar de la plataforma 3Cat. Els herois de Vandellòs I són tres capítols que, per a l’emissió televisiva, es van condensar en un únic documental. Una estratègia que desvirtua els plantejaments creatius de la producció. La història té una potència indiscutible. Els protagonistes que van evitar una tragèdia nuclear expliquen, en primera persona, l’angoixa i el turment de veure com estaven al límit d’una explosió que en alguns moments va semblar inevitable. Però a més, té l’afegit que el director, Álvaro Sanz, té una implicació emocional en els fets. És fill d’un d’aquests treballadors de la central nuclear de Vandellòs i, per tant, té un vincle molt directe amb bona part dels testimonis que apareixen en el documental i el record de la comunitat. Aquest aspecte fa sentir l’espectador més a prop de la realitat del cas.
La sèrie es construeix a partir de la combinació de dues trames. La primera i més inquietant és la de l’incendi a la central, les conseqüències dins les instal·lacions i els treballs d’emergència. Aquesta part compta amb uns grafismes i plànols que ajuden l’espectador a fer-se càrrec de les característiques més tècniques del desastre. La capacitat divulgativa dels treballadors de la central és excel·lent. A més, televisivament, la producció compta amb unes recreacions dels fets extraordinàries i d’una qualitat visual excepcional. Les seqüències de la inundació dins de la central i les situacions límit que van viure els treballadors transporten els espectadors a l’angoixa de l’experiència. Tant l’ambientació dels espais com la ficció de les situacions més crítiques són esplèndides. L’únic factor que et tranquil·litza és que tots els protagonistes ho poden explicar. Potser la introducció del documental peca d’un excés de dramatisme per atrapar l’audiència.
La segona trama consisteix en desenvolupar la història i la sociologia al voltant de la central nuclear, que resulta interessantíssima i té unes imatges d’arxiu magnífiques. Construeix un retrat d’un racó de Catalunya que molts desconeixíem i permet llegir entre línies les implicacions al voltant de l’energia nuclear.També és impecable la manera com es teixeix el crescendo narratiu a partir de l’augment descontrolat de la temperatura del reactor. I està molt bé com se subratlla el contrast entre la gravetat dels fets i la manera com es va relativitzar la informació als ciutadans: “Un incendi sense cap risc de caràcter nuclear”.
Trenta-cinc anys més tard, descobrim com se’ns va amagar la realitat i fins a quin punt ens va anar d’un pèl. Dues raons que ens fan pensar que potser la sèrie hauria merescut més èmfasi promocional, televisiu i d’anàlisi.
