La mort és tot un món. Ens morim sols, però en els funerals poden congregar-se multituds. Es pot dir adeu en un tanatori o en un edifici religiós —a Catalunya sovint en una església—. Sempre hi ha una persona que dirigeix aquest adeu ja irreversible. Si el funeral és religiós, estem acostumats que sigui un home, habitualment un capellà.
L’arquebisbat de Barcelona ha anunciat que ja ha format tres dones per tal que puguin presidir exèquies. Des d’ara, i en un moment tan transcendental, tres dones, totes elles religioses, tenen la paraula. Probablement, l’arquebisbat no ha arribat a aquesta formulació de manera espontània, pensant a visibilitzar el paper de la dona a l’Església. La realitat és que falten persones, i les dones aquesta funció la poden exercir sense violentar cap llei canònica.
Una de les dones que s’han format és una religiosa dominica de la Presentació, la Conchi García, a qui conec de la seva feina a la presó acompanyant interns. “Des del punt de vista femení podem aportar una mirada diferent, no millor, sinó complementària”, m’explica. Sap que els funerals són finestres per predicar i comunicar a un públic heterogeni. De fet, els funerals són una de les millors platees que té l’Església per poder explicar el seu missatge, que és aquesta esperança que supera la mort.
Un funeral no és un moment per començar a divagar sobre el cel i l’infern, però sí per predicar l’Evangeli a la gent que s’ha congregat allà. El pastor baptista Brian Croft assenyala que irònicament el servei fúnebre és per recordar i celebrar la vida del difunt, però en el fons el públic és la gent que hi assisteix.
Míriam Díez
