Meritxell R. Lavall

 

               La llengua catalana fa por

Sempre he defensat la idea que la llengua catalana és el pal de paller de la independència de Catalunya i que Espanya i els partits nacionalistes “catalans” ho saben i que per això no fan res més que atacar-la, per davant o per darrere, depenent del partit que governi, uns prefereixen dir les coses tal com sonen i marcar paquet (PP i Vox) i d’altres fer-ho tot d’amagat, com qui no vol la cosa, disfressant-ho d’un acte heroic que no arriba mai a port, un “de cara a la galeria” de tota la vida amb coitus interruptus, molt típic de partits com Junts i ERC. Agafo aire perquè me n’he quedat sense. Continuo. Un cop més els “senyors” del PP han confirmat la meva teoria del pal de paller, han trucat a qui ha calgut perquè el català no sigui llengua oficial a Europa, i sense amagar-se’n. Res que em sorprengui. Els peperus em cauen bé perquè almenys, pel que fa a Catalunya i al català, no dissimulen com el PSOE, ERC, Junts, la CUP, En Comú Podem…, i ens diuen clarament que no ens suporten i que faran tot el possible perquè siguem més espanyols que una pel·lícula d’en Pajares i l’Esteso. Almenys sabem en quin terreny de joc juguen, són més transparents; ho trobo molt menys pervers que passar-se el dia trencant cors que prèviament has il·lusionat amb promeses que saps que no compliràs per arreplegar uns quants vots i poder continuar ingressant una suma ingent de diners per no fotre ni brot. Amb relació a la corrupció i a deixar morir gent durant la DANA, ja són figues d’un altre paner, el PP dissimula tant o millor que els altres partits, fins i tot poden arribar a negar la realitat per salvar-se el cul (i prendre’ns a tots per imbècils).

Salvador Illa també va confirmar la meva teoria quan se li va preguntar en quina llengua contestaria a algú que se li adrecés en castellà a Catalunya i va respondre que ho faria en castellà (i es va quedar tan ample). Curiosament, Illa no sap pronunciar la ela catalana (que a diferència de la ela castellana és velar) i la pronuncia quasi com una u —catauà en comptes de català—, però, en canvi, pronuncia bé la castellana. No sé què n’opinaria Freud o Lacan, d’aquest fenomen lingüístic i d’anar en contra de les teves arrels. O ERC i Junts, que diuen que volen la independència de Catalunya i salvar el català i pacten amb qui van dir que no pactarien mai, amb el PSOE, que va donar suport a aquell 155 que li va costar tan poc apallissar la nostra gent. Sembla una llista de desenganys amorosos, però em sembla que és molt pitjor que això.

I així podria continuar durant dies, setmanes, mesos i anys, posant exemples de polítics que contribueixen a fer desaparèixer definitivament el català; però no m’agrada ser pessimista ni fer-me mala sang, prefereixo buscar solucions i deixar el victimisme per als entabanadors del procés, que els rendeix molt més. Ara mateix, estan fent més pel català els joves influenciadors que fan contingut en català a les xarxes socials que els polítics que ens governen. Com és possible que a cap dels polítics del procés —de pa sucat amb oli— no se'ls hagi acudit contestar sempre en català quan els entrevisten les televisions espanyoles per demostrar que es creuen el seu discurs independentista? O és que no se’l creuen? La gent vol veure fets; estem cansats de paraules. L’únic que podem fer per solucionar tota aquesta desgràcia lingüística mentre esperem un salvador (que no es digui Illa de cognom) que reverteixi la situació, és parlar en català en tots els contextos —tots, sense excepció, com si fos l’única llengua que sabem parlar— i que demanem de ser atesos sempre en català a qualsevol lloc on anem (tot i que no sé si serà suficient per salvar la llengua perquè ja fem tard). I no serà una actitud egoista ni serem uns maleducats (com ens volen fer creure els que ens volen sotmetre a la seva voluntat), simplement parlarem la nostra llengua com ho fa qualsevol parlant del món amb autoestima lingüística i sense una síndrome d’Estocolm. La llengua catalana fa por, si no, no perdrien el temps intentant fer-la desaparèixer. Per això hem de fer mans i mànigues per conservar-la.

Pilar Velasco

 

                  Què hi ha darrere del soroll judicial

Hi ha dues causes judicials polaritzades i després està el cas Koldo. Per a l'espectre progressista, les dues instruccions que afecten l'entorn familiar directe de Pedro Sánchez són no-causes, artefactes politicojudicials amb escàs fons penal però útils per apuntalar la imatge de Sánchez acorralat. La direcció del màster de Begoña Gómez va ser pública des del seu fitxatge el 2020, va presumir de fotos amb els Javier Hidalgo de torn des del primer dia i només es va instruir quan Manos Limpias va interposar una bateria de titulars explicant el ja conegut, a més d'alguna altra falòrnia. Un any després, el jutge continua sense saber d'on estirar per trobar alguna cosa. Una querella similar li va caure a David Sánchez, anys després que es creés i adjudiqués la seva plaça, amb Manos Limpias com a artífex que presumeix de saber a quins jutjats cauen. Cap de les dues no té arguments penals massa sòlids i tampoc no encaixen en el marc de la corrupció. Cap a l'esquerra és assetjament a Sánchez, cap a la dreta, la imatge del nepotisme i la degradació.

Després està tot el que va sortint en estirar el fil de Koldo García. L'assessor de José Luis Ábalos va gravar i va guardar prou converses per apuntar diversos membres del PSOE amb més o menys motius. Amb el número tres del PSOE, Santos Cerdán, va parlar segur i ara pot acabar en un informe que no arriba (falten encara uns dies). Ja sabem el nom del director d'aquest. El tinent coronel de l'UCO, Antonio Balas, tret de l'anonimat per uns enregistraments en els quals una afiliada del PSOE, Leire Diez, anomena “camorra” a la Guàrdia Civil i busca anar contra ell amb caires paranoicopersecutoris. Balas és un corredor de fons en la Unitat de Delinqüència Organitzada, un instructor sòlid, que ha anat de Rodrigo Rato al cas dels ERO amb decisions polèmiques com ara enviar la notificació d'imputació de Manuel Chaves al Congrés o informes on s'insinuava més del que aconseguia demostrar-se. Però aquest és el seu paper, apuntar a indicis que ha de concretar un jutge. Per això és un error qui tingui la temptació d'enfrontar-se a l'UCO.

Al cas Koldo li falta concretar l'abast real de Santos Cerdán, comprovar que les presumptes mossegades de contractes que li imputen les informacions no es basen únicament en un “Koldo diu que”. Falta també agafar Ábalos, a qui només se li pot imputar de moment les gestions de Koldo per mantenir el seu tren de vida amb dones a costa de l'erari públic. Però també falta el que l'UCO vulgui que falti. Perquè l'instructor pot estirar una causa fins a l'infinit si veu flancs per on anar. D'allà l'error de voler acusar aquesta unitat anticorrupció d'actuar com el jutge Juan Carlos Peinado.

Hi va haver policia patriòtica (encara sense depurar, a hores d'ara), hi ha i hi haurà instructors que cedeixen al seu biaix polític, informes poc sòlids i desenes d'exemples de causes que queden en res i només van servir per escalfar un costat del tauler parlamentari. Fins i tot amb aquestes, assenyalar qui t'investiga sense conèixer de què t'acusen mai acaba bé.

Al final, i més després dels “anys patriòtics”, les instruccions cauen pel seu propi pes i deixen a la vora com de molt o poc arrosseguen. El ridícul del líder dels socialistes extremenys va per allà. Té prou raons per defensar-se del supòsit enchufazo, però ha decidit aixecar una cortina de fum més gran que la que denuncia. Va prometre no aforar-se per defensar-se de la jutgessa i ho ha fet tres mesos després, i ha apartat cinc càrrecs que anaven a prendre possessió de l'escó aquest dijous. Després d'aforar-se, la seva primera proposta a la presidenta extremenya, María Guardiola, serà eliminar els aforaments. Amb aquest xou, ja és indiferent com es va crear la plaça de Direcció d'Ensenyaments Artístics en la Diputació de Badajoz i com va acabar allà David Sánchez. Acusar la jutgessa de construir una causa —com argumenta al seu torn la fiscalia— és menor després de fondre la seva carrera política negant aforar-se, aforant-se i demanant d'eliminar-ho després. Com a moral comuna a totes les causes obertes a un costat i l'altre (les del PP donen per a tribuna a part), per defensar-se és convenient mantenir la coherència de la pròpia defensa.

Anna Solé Sans

 

Un fong mortal podria estendre’s amb l’escalfament global: “Et menja de dins cap a fora”

Els fongs patògens, responsables de milions de morts anuals, s’estan expandint a noves regions a mesura que el planeta s’escalfa, i el món no està preparat per fer-hi front. Tot i que els fongs són omnipresents —des de floridures fins a bolets, presents en sòls, aigües i compostos— i tenen un paper ecològic fonamental, també poden ser extremadament perillosos per a la salut humana. S’estima que les infeccions fúngiques maten 2,5 milions de persones l’any, una xifra que podria ser molt més alta, ja que hi ha una manca alarmant de dades.

Un nou estudi de la Universitat de Manchester, actualment en procés de revisió, utilitza simulacions i prediccions climàtiques per cartografiar l’expansió futura del gènere Aspergillus, un grup comú de fongs que poden provocar l’aspergil·losi, una malaltia potencialment mortal que afecta principalment els pulmons. Els resultats mostren que diverses espècies d’Aspergillus s’estendran cap a noves zones de Nord-amèrica, Europa, la Xina i Rússia a mesura que avanci la crisi climàtica, destaca la CNN.

Els fongs, ignorats per la investigació

Els investigadors alerten que tot i que els virus i paràsits són molt estudiats, els fongs han estat històricament ignorats en la recerca de malalties infeccioses. El ressò popular d’aquest tema s’ha vist recentment impulsat per la sèrie de ficció The Last of Us, que mostra un escenari apocalíptic causat per un fong mutant. Tot i que la trama és imaginària, el científic Norman van Rijn subratlla que les infeccions reals de fongs ja són letals i mereixen molta més atenció.

Els fongs Aspergillus viuen habitualment en el sòl i alliberen espores microscòpiques a l’aire, que les persones inhalen diàriament. En la majoria dels casos, aquestes espores no tenen conseqüències greus, però poden ser devastadores per a persones amb asma, fibrosi quística, EPOC, càncer o sistemes immunitaris debilitats. Quan el sistema immunitari no elimina les espores, el fong pot créixer dins del cos i literalment “menjar-te de dins cap a fora”, assegura van Rijn i recull la CNN.

Cada vegada més resistents als medicaments

L’aspergil·losi té una mortalitat alta, d’entre el 20% i el 40%, i sovint es diagnostica tard, ja que els seus símptomes —com febre i tos— es confonen amb altres malalties. A més, els fongs són cada vegada més resistents als medicaments, i només hi ha quatre classes d’antifúngics disponibles actualment.

L’escalfament global també està ampliant l’àrea d’hàbitat per a espècies més perilloses. Aspergillus flavus, que prefereix climes càlids i tropicals, podria expandir-se un 16% si continuem cremant combustibles fòssils, arribant a zones com el nord d’Amèrica, la Xina i Rússia. Aquesta espècie és especialment preocupant, ja que és resistent a diversos antifúngics, pot causar infeccions greus i també afecta conreus alimentaris, amb conseqüències potencials per a la seguretat alimentària mundial. Tant és així que l’Organització Mundial de la Salut l’ha inclòs en el grup de patògens fúngics crítics.

D’altra banda, Aspergillus fumigatus, més comú en climes temperats, podria veure la seva àrea de distribució créixer un 77,5% fins al 2100, arribant a exposar fins a 9 milions de persones a Europa. En contraposició, algunes zones de l’Àfrica subsahariana podrien arribar a ser massa càlides per al fong, la qual cosa podria alterar els ecosistemes locals, ja que els fongs tenen un paper crucial en la salut del sòl.

El canvi climàtic: culpable?

A més de l’expansió geogràfica, l’augment global de temperatures pot estar fent que els fongs s’adaptin millor a la temperatura corporal humana, fet que facilita les infeccions. Fenòmens climàtics extrems com sequeres, inundacions o tempestes també poden dispersar les espores a llargues distàncies, fet que s’ha observat després de desastres naturals, com el tornado de Joplin (Missouri) el 2011.

Experts com Elaine Bignell, de la Universitat d’Exeter, i Justin Remais, de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, alerten que hi ha moltes incògnites pendents. Remais, que ha analitzat dades de més de 100 milions de pacients, indica que els casos d’aspergil·losi estan augmentant un 5% anual als Estats Units, i denuncia la manca de dades ambientals i mèdiques sobre on es troba exactament el patogen i qui hi és més vulnerable. Els fongs són patògens mortals, cada cop més resistents i menys coneguts que els bacteris o els virus. Els científics adverteixen que qualsevol persona pot ser afectada en el futur, especialment en un món cada cop més calent, més humit i més propici per a la seva propagació. 

Cristina Sánchez Miret

 

                      El PP juga contra els de casa!

Avui pot ser que el català passi a ser llengua oficial de la Unió Europea, però el Partit Popular ha fet, suposo que fins al darrer moment, tot allò que ha estat a les seves mans en contra d’aquest reconeixement. Per tant, les oportunitats s’han reduït des de casa i això no té defensa possible; de fet, és directament indigne. Però, segons recollia aquest mateix diari, el secretari general del PP català, Santi Rodríguez, es vantava de la feina duta a terme, telèfon en mà. No només per part de Dolors Montserrat i González Pons, representants del partit a Europa, sinó del mateix Alberto Núñez Feijóo, màxim responsable a l’estat espanyol de la formació política. No dic pas que a alguns dels altres països europeus no els hagi anat bé el veto que demana el Partit Popular; però segur que no ha pujat el prestigi, tampoc el polític que certament pot anar a banda, dels que han dut a terme aquesta croada.

La negació dels drets lingüístics dels representants del Partit Popular es fa encara més inversemblant perquè aquest trident contra el reconeixement a Europa de les llengües cooficials de l’estat espanyol —tal com la Constitució espanyola les recull—, està format no pas per polítiques i polítics aliens al plurilingüisme, sinó tot el contrari. Tots tres, si no són bilingües, en tot cas s’han criat en entorns que ho són; els dos primers a Catalunya i, Feijóo, a Galícia i, en canvi, treballen per impedir el reconeixement de les llengües que molta gent que coneixen —i amb les que conviuen o han conviscut—, i molta més gent que representen, parlen i estimen. Quina gran manera de fer política: anar en contra dels drets lingüístics de ciutadanes i ciutadans espanyols que la mateixa Constitució espanyola reconeix i empara! Esperpent espanyol a dojo; a Europa ja hi estan acostumats, però fa vergonya aliena per més d’una raó.

Sabem tots que les raons polítiques són més que perverses, però hi ha coses que deixen una petja extremadament negativa; anar contra una llengua, la que sigui, n’és una d’elles i Espanya no va pas sobrada de bona premsa en tema de drets fonamentals. No és pas una raó de pes, malgrat que s’esgrimeixi com a tal, l’argument econòmic; tot i que els guanys i pèrdues depenen sempre de què comptabilitzes i quins interessos, confessables, reconeixes.

També s’ha fet servir l’argument de la inoperància, de la complexitat tècnica; però, amb més de 20 llengües oficials, no té cap sentit parlar ara, per la incorporació del català, el basc i el gallec, dels problemes de la “torre de Babel europea”. De fet, s’hauria pogut fer servir una sola llengua oficial a Europa, però cap estat, i em refereixo a tots, no volia pas que no fos la seva; per tant, això vol dir també que si totes les llengües dels estats membres tenen els mateixos drets, TOTES hi han de ser!

Miriam Diez

 

                    Pau desarmada

L’Església catòlica no és un exèrcit de monges i capellans encapsulats en les pròpies cabòries, tal com tenen alguns al seu imaginari. També parla, protesta i es manifesta. I té agenda. 

La Comissió de Justícia i Pau de la Conferència Episcopal Espanyola, per exemple, que tècnicament és l’Església catòlica, ha fet una crida contundent per a una pau “desarmada i desarmant” i ha titllat de “neteja ètnica” la situació a Gaza. Hores després que aquesta comissió hagi parlat públicament, els bisbes espanyols han emès una declaració sobre la guerra, també qualificant les accions de l’exèrcit d'“actes de neteja ètnica”. La Conferència Episcopal Espanyola exigeix “sancions internacionals”, incloent-hi “l’embargament militar integral”, i ha instat els estats a imposar sancions.

Els bisbes denuncien els atacs a hospitals, els bombardejos a civils i la destrucció sistemàtica d’infraestructures, i les qualifica de “violacions greus dels drets humans”. 

També es fa una crida a la comunitat internacional per permetre l’entrada sense restriccions d’ajuda humanitària, i demana obrir corredors humanitaris. El president dels bisbes, Luis Argüello, ha dit textualment que seria “una incoherència amb els valors cristians” estar en silenci davant la crisi humanitària evident a Gaza.

Els bisbes espanyols no són els primers a pronunciar-se, però —i sorprenentment— sí dels més ràpids. Ho han fet després que tant el Congrés espanyol com la UE ho hagin dit (i després de les paraules del papa Lleó XIV), però no els ha costat posar-se d’acord com en altres qüestions, on han estat francament lents i descoordinats. 

Des que va ser escollit papa, Lleó XIV també ha estat explícit. El Papa sap separar molt bé el judaisme (de fet, el primer acte com a papa va ser rebre una delegació jueva i el seu primer escrit enviar una carta al gran rabí de Roma) i la política de l’estat d’Israel en el cas concret de la guerra a Gaza. El Papa ha demanat en la seva primera audiència “desarmar els cors” i ha fet una crida per la situació “cada cop més preocupant” a la Franja de Gaza, on no s’aturen els atacs “i la gent es mor de fam”. El Papa clama per tal que es permeti l’entrada de “digne” ajut humanitari. 

En una entrevista al Baby Caritas Hospital, la doctora Iman Saca, vicepresident d’Afers Acadèmics de la Universitat de Betlem, ha expressat que, com a palestina, l’alliberament de la seva terra no és només polític, sinó també econòmic, social i cultural, i que afecta com les dones s’impliquen i treballen pels seus drets i pels de tot el seu poble. En aquest sentit, emfasitza com l’educació trenca barreres. Fa unes setmanes vaig parlar amb un professor d’aquesta universitat, que demanava que “no els oblidéssim”. Aturar una guerra també es fa facilitant col·laboracions periodístiques, acadèmiques, amb intercanvis d’estudiants, amb recerques conjuntes. Tota pedra fa paret per evitar “la tercera guerra mundial a terminis”, tal com va definir el papa Francesc el moment actual. Combrego amb els membres de Justícia i Pau: la “pau no és el silenci sepulcral després del conflicte, sinó un do que mira les persones i reactiva la seva vida”.

Mònica Planas Callol

 

Ens va anar d’un pèl!

Dimarts a la nit, l’audiència de TV3 va prendre consciència d’una catàstrofe que no va arribar a ser, però que ens va anar d’un pèl. Si no el vau veure, el podeu recuperar de la plataforma 3Cat. Els herois de Vandellòs I són tres capítols que, per a l’emissió televisiva, es van condensar en un únic documental. Una estratègia que desvirtua els plantejaments creatius de la producció. La història té una potència indiscutible. Els protagonistes que van evitar una tragèdia nuclear expliquen, en primera persona, l’angoixa i el turment de veure com estaven al límit d’una explosió que en alguns moments va semblar inevitable. Però a més, té l’afegit que el director, Álvaro Sanz, té una implicació emocional en els fets. És fill d’un d’aquests treballadors de la central nuclear de Vandellòs i, per tant, té un vincle molt directe amb bona part dels testimonis que apareixen en el documental i el record de la comunitat. Aquest aspecte fa sentir l’espectador més a prop de la realitat del cas.

La sèrie es construeix a partir de la combinació de dues trames. La primera i més inquietant és la de l’incendi a la central, les conseqüències dins les instal·lacions i els treballs d’emergència. Aquesta part compta amb uns grafismes i plànols que ajuden l’espectador a fer-se càrrec de les característiques més tècniques del desastre. La capacitat divulgativa dels treballadors de la central és excel·lent. A més, televisivament, la producció compta amb unes recreacions dels fets extraordinàries i d’una qualitat visual excepcional. Les seqüències de la inundació dins de la central i les situacions límit que van viure els treballadors transporten els espectadors a l’angoixa de l’experiència. Tant l’ambientació dels espais com la ficció de les situacions més crítiques són esplèndides. L’únic factor que et tranquil·litza és que tots els protagonistes ho poden explicar. Potser la introducció del documental peca d’un excés de dramatisme per atrapar l’audiència.

La segona trama consisteix en desenvolupar la història i la sociologia al voltant de la central nuclear, que resulta interessantíssima i té unes imatges d’arxiu magnífiques. Construeix un retrat d’un racó de Catalunya que molts desconeixíem i permet llegir entre línies les implicacions al voltant de l’energia nuclear.També és impecable la manera com es teixeix el crescendo narratiu a partir de l’augment descontrolat de la temperatura del reactor. I està molt bé com se subratlla el contrast entre la gravetat dels fets i la manera com es va relativitzar la informació als ciutadans: “Un incendi sense cap risc de caràcter nuclear”. 

Trenta-cinc anys més tard, descobrim com se’ns va amagar la realitat i fins a quin punt ens va anar d’un pèl. Dues raons que ens fan pensar que potser la sèrie hauria merescut més èmfasi promocional, televisiu i d’anàlisi. 

Montse Castellà

 

                 Litterarum: la força de les coses

Quan sortim d'Orta (Terra Alta) per la carretera que va cap a les Roques de Benet que van inspirar un jove Picasso, just al trencall de la T-331 hi trobem un indicador en què podem llegir, en lo mateix cartell, les següents poblacions: Arnes, Tortosa, Vall-de-roures, Morella. És a dir: Catalunya, Aragó i País Valencià. Terres de l'Ebre, Matarranya i els Ports (la comarca, no la muntanya, que aquí el massís acostumem a dir-lo en singular: lo Port). No és estrany que des d'este mig dels Països Catalans —allà on es té l'índex més alt d'ús de la nostra llengua— seguisca consolidant-se i creixent Litterarum, marca que, amb seu a Móra d'Ebre, engloba la fira professional d'espectacles literaris i la del llibre ebrenc. La cruïlla: literària, literal i metafòrica.

Durant lo passat cap de setmana —i amb algunes prèvies durant lo mes de maig— la Ribera d'Ebre ha acollit sis exposicions (sobre Jesús Moncada, Maria Beneyto o Estellés), dos lliuraments de premis, tres taules redones (sobre la importància dels cantautors, la poesia i les biblioteques), 23 presentacions de llibres, desenes d'escriptors i una vintena de propostes artístiques de diferents disciplines i amb diversitat de procedència. Així, públic i programadors han pogut xalar i adependre amb teatre, música, titelles, pallassos, recitació, dansa o contacontes i, a més dels territoris cruïlla adés esmentats, hi han estat representades les Balears (de la mà la mallorquina Miquela Lladó o de l'eivissenc Victorí Planells, històrics de la música folk) i Andorra (amb la cantautora Roser Puigbò).

A part de noms coneguts com Borja Penalba i Vicent Torrent, del País Valencià; Anton Abad i La Chaminera, de l'Aragó; o Versembrant i Transtornats, de Catalunya, l'esdeveniment d'enguany també ha eixamplat horitzons i, per primera vegada, ha tingut subseus: a Morella —en col·laboració amb l'ajuntament— i a Calaceit —gràcies a De bat a bat, un nou espai de llibres, art i cafè. Una ampliació que, segons lo nou director de Litterarum, lo filòleg i gestor cultural alacantí Lluís Xavier Flores, tindrà continuïtat en properes edicions, en les quals també es voldrà mirar cap a l'Alguer i la Catalunya Nord perquè la seua futura participació passe a completar la comunitat lingüística sencera. Una aspiració que compta amb lo suport i l'espenta d'un també nou arribat a una direcció: Eduard Escoffet, responsable des de fa pocs mesos de la Institució de les Lletres Catalanes.

Una altra novetat de l'edició 2025 (la 18a de la fira del llibre i la 22a de la fira d'espectacles) ha estat la publicació del programa de mà en lo dialecte tortosí, aquell que abasta les fronteres poroses de l'antiga diòcesi encara que sigues ateu, perquè la llengua —com los rius— no n'entén de religions, ni de línies administratives. Les isoglosses ballen més al ritme de l'aigua i els moixons: fluint i amb llibertat. I tant volen que, fins i tot i per fi, lo programa enguany estava escrit en les dues llengües oficials del país: català i aranès. En esta línia, l'Occitània també ha estat convidada especial i ha comptat amb un estand propi gràcies al CAOC, Cercle d'Agermanament Occitano-Català, associació d'encomiable tasca.

Després de guanyar el Premi Nacional de Cultura el 2019, sota la direcció d'Albert Pujol, i de mantindre estabilitat i xifres excel·lents amb Gemma Sastre al capdavant, este 2025 l'estrena en la direcció de Lluís Xavier Flores, amb la seua mirada valenciana i propera, s'ha dixat sentir a Litterarum amb una empremta genuïna. Així, ha sabut crear un nou equip de treball mantenint alguns noms històrics, com Ferran Roca —del teatre La Llanterna— o Maria Carme Jiménez —presidenta de l'IRMU, l'Institut Ramon Muntaner— i li ha insuflat aire fresc i professionalitat a la batuta. Un director d'orquestra que també és músic, que versa jota improvisada i que s'arromanga com lo que més. Com diu lo poeta Enric Casasses i reproduix la periodista i escriptora Marta Vives a les primeres pàgines del seu nou llibre, també presentat a Móra d'Ebre: I ets forta com les coses que pugen amb força, la mar, els volcans, els arbres, la veritat. Que els quatre elements acompanyen Litterarum per molts anys més.